Avui s'estrena El Otro Lado (Movistar+), però ja fa una bona estona, concretament quasi sis anys, que les etiquetes se li han fet petites a Berto Romero (Cardona, 1974). Quan Movistar+ estrenava la primera temporada de la sèrie Mira lo que has hecho, espectadors, crítics, periodistes i analistes es fregaven (ens fregàvem) els ulls amb un producte que dinamitava qualsevol expectativa que tinguessin (que tinguéssim) cap a la que era la primera sèrie que sortia del cap del, fins llavors, còmic, o humorista, o monologuista, o pallasso. Com si per ser un boníssim còmic, o humorista, o monologuista, o pallasso, no es necessités talent, honestedat, subtilesa, creativitat i cervell privilegiat.
En realitat, la sorpresa va sempre lligada a les (una altra vegada) expectatives i etiquetes del receptor i no pas a les inquietuds de l'emissor, així que Romero sorprenia, sí, amb una comèdia dramàtica, o un drama divertidíssim, que parlava de la paternitat i, sobretot, d'entrar en allò que en diuen la maduresa, aquell moment en el què tot canvia i la vida és una altra cosa. Les tres magnífiques temporades de Mira lo que has hecho, una sèrie que no deixava de créixer, d'anar una mica més lluny, sense perdre l'essència, mantenint un finíssim equilibri entre riures i catarsis, entre autoficció i, també, llàgrimes (i entrepans de xistorra), revelaven que Romero era un creador ambiciós a qui se li havia de donar carta blanca per escriure i aixecar la ficció què li donés la gana.
Quasi sis anys després d'aquell sotrac serièfil, el nostre home va més enllà, mai millor dit. Perquè amb El Otro Lado hi bolca passions i referents, i el mateixos talent, honestedat, subtilesa, creativitat i cervell privilegiat. i ho fa amb les complicitats de sospitosos habituals: Rafel Barceló i Enric Pardo al guió, Javi Ruiz Caldera (el seu descobridor pel cinema, a la llunyana Spanish Movie i, també, a 3 bodas de más o Anacleto: Agent secret) i Alberto de Toro a la direcció.
Berto Romero es passa al terror, llegireu a tot arreu, també en aquestes línies. I és cert, perquè la seva nova proposta inclou fantasmes i expedients X. Però El Otro Lado també fa un singular retrat del fracàs vital, potser el gran tema de la sèrie, i toca qüestions com la violència masclista, el dol i la por, i el lamentable estat del periodisme. I tot això des d'una intel·ligentíssima lleugeresa que no li resta ni gota de profunditat a la cosa.
“Hi ha una bandera que intento enarborar, que és reivindicar la comèdia com un espai on construir discursos complexos. Perquè la comèdia té molts estigmes, i un d'ells és que és superficial. I jo crec que no”, adverteix d'entrada. Estirem d'aquest fil amb un Berto que, per si no fos prou, també fa una molt eficaç feina com a actor, posant-se a la pell de Nacho Nieto, un paio que s'acosta als 50 enyorant el seu passat com a rigorós reporter d'un mític programa televisiu dedicat als fenòmens paranormals. Ara, mirat amb condescendència pel seu escàs entorn, malviu amb un canal de youtube amb quatre seguidors mal comptats, fins que troba una petita llum al final del túnel quan un poltergeist se li creua pel camí.
Així, entre ensurts i picades d'ull a clàssics del terror, Romero també li regala un irresistible personatge al seu amic Andreu Buenafuente: el showman es converteix en el fantasma del Doctor Estrada, l'home que li va ensenyar a estimar la professió periodística, mort dècades enrere i retornat per exercir de Pep Consciències del protagonista. Parlem de tot això amb Berto Romero.
Xerrant amb l'Andreu, i també amb els directors de la sèrie, Javi Ruiz Caldera i Alberto de Toro, tots tres em deien que també es van sorprendre amb aquest projecte.
Sí, bé... jo crec que tampoc era una sorpresa tan excessiva. Vull dir, sí reconec que he assumit molts riscos amb aquesta sèrie. Per començar, amb el pròpi Andreu. Col·locar-lo en una ficció al meu costat podia ser un regal enverinat, perquè si no ho fèiem bé, el referent que vindria al cap seria un altre: còmics fent paròdies de pel·lis de terror, i no cal que et doni noms. Entrar a retratar d'alguna manera el propi món de lo paranormal també et posa en un lloc mental concret: fer conya, paròdia sagnant, Tristanbraker, etcètera, etcètera. Crec que el to de comèdia de la sèrie és una exploració una mica més crua del que ja exploràvem a Mira lo que has hecho. I és veritat que el què entra aquí a trencar-ho tot és el component del terror. Això sí ha fet que la barreja sigui molt complicada, que el to sigui molt peculiar. I entenc que, al principi, a tots els va quedar el cul una mica tort. Però per mi, que tota la vida que he estat consumidor de terror i de ciència-ficció, que soc un friqui dels programes de misteri des de fa molt de temps, era bastant natural. No ho veia tan rar, fins que em vaig posar a fer-ho i llavors jo també vaig dir que sí, que era rar.
Trencar amb les expectatives de la gent és més senzill quan es fa amb amics?
Això de trencar expectatives... quan ho fas, tothom et diu que què valent has estat. Però si no les trenques, el que tothom t'assenyala és ja estàs amb el mateix de sempre, la mateixa merda. El públic és un animal molt fotut. El públic vol sempre mandanga nova, però no tan nova, perquè llavors igual s'espanten i et donen l'esquena. Però alhora no em donis el mateix perquè m'enfado. Vull dir, des del punt de vista del creador, aquesta és una jungla molt complicada de travessar. I per fer coses com aquestes, que són objectivament molt complexes, jo m'estimo més sempre treballar amb amics, sempre i quan aquests amics tinguin un talent igual o superior al meu, com passa amb el meu equip.
El pes del masclisme és un fantasma que tots arrosseguem
Diu l'Andreu que, tot i l'experiència prèvia i comuna amb El pregó (2016), li has desbloquejat un desig de fa anys de voler fer d'actor.
Vaig fer la puteria d'escriure-li un paper que no pogués fer ningú altre. O sigui, és evident que aquell paper l'ha de fer ell només per com ressona amb el fet que el partenaire sigui jo... és que està escrit per a ell, és un vestit a mida. Jo sabia que a l'Andreu li feia molta il·lusió i també que, com ho havia provat, ja sabia el què implica: les profunditats en què pots arribar a entrar amb la preparació d'un personatge, amb l'execució. I la veritat és que d'entrada era impossible, perquè ell tenia un volum de treball enorme, fent un late show diari. Però es va produir l'espai necessari quan va deixar el programa a Movistar, i tot va quadrar. I he de dir que jo també assumia un risc: jo confiava en el meu amic i sempre he sospitat que tenia un bon actor a dins. I crec que molta gent no li ofereix projectes perquè pensa que l'ombra de l'Andreu és molt llarga i es pot menjar el personatge que li proposin. Aquesta por de dir que no veurem el doctor Estrada, que veurem l'Andreu. Volíem que la interpretació fos realista i natural, que alhora no ens veiessis a nosaltres i que al mateix temps sí que es mantingués la química. I això és molt complicat. Però hem fet una feina conjunta que crec que és molt interessant per aconseguir que vegis a l'Estrada i al Nacho i no pas al Buenafuente i al Berto. I per ell ha estat un viatge xulíssim. Ell està molt content. I jo estic feliç d'haver-li pogut regalar una cosa així al meu amic, que tantes coses m'ha regalat a mi.
A El Otro Lado hi ha terror sobrenatural, però també n'hi ha de natural, com és el tema de la violència masclista. O una primera escena del teu personatge, intentant tallar-se les venes a la banyera, que també et deixa el cul tort. Aquí hi havia moltes coses a equilibrar.
La comèdia ha de ser, i pot ser, lleugera, però contenint discursos més elaborats. No té per què ser una cosa senzilla. Llavors, quan escrivim una sèrie com aquesta, intentem anar a buscar tot el que doni de sí. És una història de fantasmes, però això no vol dir que necessàriament hagi de ser de terror. Ni vol dir que fem comèdia perquè som comediats i ens tira la cabra, ens tira moltíssim. No. Aquí vam buscar tots els discursos que podíem introduir-hi relacionats amb això. Aquest catàleg de masculinitats deconstruïdes, perquè el pes del masclisme és un fantasma que tots arrosseguem socialment, el pes de la mentida, etcètera. A mi m'agrada, em fa molta il·lusió quan algú em diu: hòstia, doncs hi ha cosetes a la sèrie. La intenció era fer una cosa senzilla que tothom entengués. En realitat, és un thriller com de nens, de seguida veus per on van els trets. Però que hi hagués més cosetes al caldo.
Per totes aquestes particularitats, és aquest el projecte que més por, o respecte, t'ha generat, cap a la resposta que et pugui donar el públic o, potser no tant però també, la premsa?
Doncs sí... També parlem de processos una mica llargs. En total, des de que vam començar fins a l'estrena han passat més de tres anys. Temps perquè passin moltes coses, també per menjar-te el cap i pensar com s'entendrà. Hem passat la primera prova, que és ensenyar-la i tenir les primeres crítiques i el primer feedback. I jo ja m'he quedat tranquil, perquè veig que la sèrie s'entén perfectament. I després també una cosa molt interessant, crec que el públic la consumeix, d'una forma molt agradable. Perquè de vegades, quan et poses una mica exquisit i vols fer moltes coses, o un discurs amb un cert contingut sociològic o polític, o el que vulguis... I no, jo crec que la sèrie funciona amb una forma molt planera. I ho he reflexionat i també et dic que ara ja m'importa una mica menys. Això és jugar a la loteria. Quan escrius una cosa com aquesta, no tens el públic al cap. El que tinc al cap és acostar-me a la meva idea, que estigui el millor feta possible, que tingui la major quantitat d'elements interessants pel públic, però després és una loteria. És tirar una pedra a veure si toques algú o no.
La sèrie funciona com una nova versió de Pinotxo
La sèrie també apunta a l'estat del periodisme. La lluita entre el rigor i l'espectacularització, l'impacte.
Mira, és que no sé si tothom té clar que jo vaig estudiar Periodisme. Excepte quatre assigatures que no vaig acabar, i llavors no tinc el títol. Però jo crec que la sèrie, d'alguna manera, és l'obra d'un estudiant de Periodisme que mai va acabar de ser-ho i mai va tenir el contacte amb la realitat que li digués: Noi, la cosa és així, aquest és el plat de merda que t'has de menjar. En canvi, l'estudiant de Periodisme idealista que ha fet aquest guió té una visió una mica romantitzada de la professió. Però al final, el discurs que s'aplica al periodisme, o al món de la televisió, és aplicat per parlar del capitalisme salvatge que ho precaritza tot i al qual tots ens venem: pels calers, per la fama, per les visualitzacions, per un preu mínim i ridícul, per unes copes en una festa, en una estrena. Això és terrible. I no és tant un mal dels mitjars de comunicació o del periodisme, sinó del què ens ha portat el capitalisme salvatge, que ens ha precaritzat a tots i fa que ens barallem per un plat de molles.
Tornant a la química amb el personatge de l'Andreu, d'alguna manera és una dinàmica que beu del Pep Consciències de Pinotxo, o del Bogart del Woody Allen de Sueños de un seductor... (riu) Saps que vaig fer una reflexió a posteriori? Perquè jo soc molt de fer reflexions a posteriori. Escric d'una forma molt intuitiva i després penso que potser estava parlant d'això o d'allò. No hi ha una intenció prèvia. I l'altre dia pensava que la sèrie funciona com una nova versió de Pinotxo en molts sentits: el protagonista és un ninot manipulat pel record del seu mestre; li creix el nas d'una forma evident, perquè tot el seu problema ve d'una mentida que va dir en el passat, com Pinotxo. Té un Pep Consciències al darrere, continuament. El fantasma de la casa actua, d'alguna manera, com la fada de Pinotxo al final, perquè el transforma i el converteix en una persona de veritat. Fins i tot vaig establir un paral·lelisme entre entrar al ventre de la ballena amb l'escena de sexe, però crec que aquest era més forçat (riu).
Tinc moltes ganes de fer una comèdia pura
Doncs després d'aquesta versió personalíssima de Pinotxo, tornaràs a sorprendre'ns en un futur amb algun altre gir insospitat?
Coneixent-me, i amb el meu caràcter contradictori, en quant identifiqui que la gent espera que els sorprengui, el que intentaré és no fer-ho (riu). No tinc un pla preestablert de què vull fer. Però tinc moltes ganes de fer una comèdia pura. Després de barrejar-la amb tantes coses, em ve molt de gust fer una comèdia que sigui només per riure. Però ja veurem com van les coses.