El periodista Bernat Gimeno (Breda, 1987) debuta en l’escriptura amb el thriller polític Set de poder, que gira al voltant d’una conxorxa de criminals de la política catalana. Publicada pel segell Rosa dels Vents, del grup Penguin Random House, presenta una àmplia galeria de personatges del món de la política i el periodisme que es veuen immersos en una trama accelerada de fets al voltant d’unes eleccions al Parlament de Catalunya. Gimeno parla en aquesta entrevista sobre la novel·la i sobre el fet d’escriure amb la voluntat de fer una literatura que posa el focus a divertir i captar l’atenció de lectors que no estan avesats a la lectura. L’autor, que ha treballat en comunicació política a l’Ajuntament de Barcelona i al Govern, defensa que la novel·la negra en català passa per un moment de gran dinamisme i èxit.
‘Set de poder’, primera novel·la de Bernat Gimeno. Com ha nascut aquest interès per la literatura?
Soc periodista i els últims deu anys he estat fent comunicació a l’administració, a l’Ajuntament i a la Generalitat. Durant aquest temps vas veient coses del que passa en l’àmbit polític a escala global i cultives el cuquet de dir “algun dia m’agradaria escriure alguna història sobre això”. També perquè hi ha moltes sèries de consum massiu, com poden ser Borgen o House of Cards, que tothom ha vist, però en l’àmbit de la literatura, almenys aquí, no sé si és un subgènere tan explotat. Va coincidir un moment vital de tenir el temps per fer-ho i aquí va néixer la cosa.
Al llibre hi ha una galeria diversa de personatges, tots del món del periodisme i la política. Què els uneix a tots plegats?
L’element central és el poder o la voluntat de conquerir el poder. Tot es va entrellaçant en funció d’això. La trama comença amb un periodista que segueix la pista d’una política d’extrema dreta que inicialment maniobra per intentar aconseguir el poder en el seu propi partit. A partir d’aquí es va desenvolupant una trama que al final té com a denominador comú això. Hi ha unes eleccions al Parlament a la cantonada i la novel·la comença 60 dies abans de les eleccions, i tot va evolucionant a partir d’aquest fet.
Subratlles al principi del llibre que res del que hi ha a la novel·la té correlació amb la realitat, però és evident que a qualsevol lector li ressonarà el context polític català… De quina manera ha contribuït la realitat a la trama que has construït?
És fàcil extreure idees o exemples del que pot acabar en forma de novel·la quan tenim una realitat que és que fa pocs dies es van desclassificar els papers del cas Epstein o quan una democràcia, teòricament avançada, segresta el president d’un altre país, o quan no fa gaire vèiem al Brasil com un excap d’estat organitzava un complot contra l’actual president, Lula da Silva. D’exemples n’hi ha per donar i per vendre, malauradament, aquí i a fora. El que he fet no és agafar cap exemple real, però sí que hi ha elements, d’una certa manera consubstancials a l’àmbit polític, i construir una ficció al voltant d’això, ubicada en aquest cas a Catalunya, amb uns partits polítics i personatges inventats. Però és veritat que pot haver-hi elements que al lector li poden ressonar.
Alguns personatges et poden remetre al seu correlatiu a la realitat i la seva caracterització a la novel·la encarna tot el que és negatiu, el dolent. No tems que et puguin acusar d’haver volgut fer una novel·la per anar en contra d’algú?
És com ho jutjarà algú en concret. El que demano és que el lector llegeixi la novel·la i que faci els paral·lelismes que consideri. A partir d’aquí, cadascú és lliure de trobar-hi els que cregui, partint de la base que és una ficció. Però és obvi que es poden trobar similituds.
Perquè el lector pot arribar a certes conclusions sobre el que és el món de la política catalana. No sé si està a molta distància del que expliques en el llibre, que potser és una caricatura de la realitat.
Crec que és difícil que es doni un cas com el que es ficciona al llibre. És una realitat inventada. És veritat que, si mires l’àmbit polític a un nivell més macro, trobem autèntiques barbaritats, des dels dos grans partits espanyols esquitxats per casos de corrupció fins a complots d’un expresident en contra d’un president actual d’un país. En el cas de Catalunya, veig difícil que el que es desenvolupa en el llibre s’acabi reproduint. Per tant, no és el paral·lelisme que busco.
En el llibre són ficció les situacions extremes que es plantegen, però el mòbil o el rerefons és aquesta ambició d’aconseguir el poder passant per damunt de moltes coses, deixant l’ètica aparcada. Més enllà de si les situacions són extremes... en política, es dona?
Per definició, l’objectiu dels partits polítics és assolir el poder. I això no és dolent, és la seva missió. El que s’ha de valorar és quins llindars ètics o morals poden arribar a superar. La funció bàsica de la novel·la és entretenir, que el lector es diverteixi, trobi una trama amb girs de guió i que estimuli la lectura, i més en català. Però també té un missatge amb un rerefons polític vinculat a una de les protagonistes, que és una líder política d’extrema dreta independentista. Un dels missatges que es va trobant en el llibre és que l’extrema dreta no té cap llindar ètic o moral. Per a ells, l’objectiu justifica els mitjans.
També hi ha altres sectors que surten caracteritzats: el periodisme i les elits econòmiques. Has volgut que tinguin un paper en la novel·la i precisament no gaire favorable...
En el cas de l’àmbit periodístic, crec que és una novel·la que presenta dualitats. En el polític, la trama es construeix a partir de la voluntat de conquerir el poder de determinats actors polítics, però alhora també hi ha un contrapunt amb un dels personatges, que és el Peter, un diputat progressista que és tot el contrari, és a dir, algú idealista que està en el projecte perquè creu en les idees. També representa l’altra cara de la política, que hi és, crec que amb una dimensió molt majoritària, afortunadament. En l’àmbit periodístic també es presenta aquesta dualitat entre interessos ocults i periodisme pròpiament entès. En aquest cas, amb un altre dels protagonistes, Pol Guiu, que és un periodista d’investigació que persegueix els temes fins a les últimes conseqüències. No tot és blanc o negre, i segurament cada món té les dues cares.
Ha estat una novel·la de producció àgil.
Tenia una idea molt vaga al cap abans de començar-la. He viscut molts anys de manera molt intensa el que és la comunicació política i a la segona meitat del 2024 vaig tenir temps per dedicar-me a altres coses. Vaig començar la novel·la amb molta intensitat perquè tenia temps per dedicar-hi. Vaig estar una mica més de tres mesos escrivint fins que vaig tenir un producte acabat, i el vaig enviar a un parell d’editorials sense gaires aspiracions. No havia escrit res abans ni vinc d’un món estrictament literari. La sorpresa va ser que, en aquest cas, Penguin, de la mà de la Núria Puyuelo, la meva editora, em va contactar i em va dir de parlar-ne. I a partir d’aquí es va concretar tot ràpid. Sempre hi ha com la idea aquella de dir que les primeres novel·les s’acaben guardant en un calaix. Jo no tenia cap més aspiració que escriure una cosa i que la llegissin els meus amics o la meva família.
Abans parlaves dels referents i deies que potser en literatura catalana no s’havia explotat el subgènere…
Tenia clar que volia escriure una cosa que fos consumible, sobretot pensant en un lector poc assidu. La novel·la està plantejada en aquest sentit, amb molt diàleg, amb capítols que tendeixen a ser curts i que presentin algun interrogant al final del capítol que t’empenyi a dir “llegeixo quatre pàgines més abans d’anar a dormir i n’avanço un perquè m’he quedat amb la intriga de veure com es resol això”. Potser sí que és una estructura cinematogràfica, però més adaptada al nou estil de lectura que crec que es va imposant cada vegada una mica més. M’agrada la reflexió que fa un altre escriptor, Gil Pratsobrerroca, que diu que competim amb autèntics gegants, amb monstres trituradors del cervell com Instagram, TikTok o YouTube. Per tant, o fas un producte que sigui atractiu i que intentis que atrapi el lector, o és molt difícil sortir-se’n. La novel·la està estructurada en aquest sentit i, per tant, sí, una mica era el que buscava. També crec que, afortunadament, la novel·la negra en català viu un període d’expansió claríssim. El fet que tinguem autors en català liderant les llistes de vendes o situats entre els més venuts i que puguin competir amb monstres com Freida McFadden, Ken Follet o Dan Brown és un èxit per al sector i per al país, perquè vol dir que ens estem posant al nivell de grans autors internacionals. Moltes vegades tenim la sensació d’inferioritat respecte als altres i, en aquest cas, tot el contrari. Podem estar molt orgullosos de la salut de la novel·la negra en català, perquè està a l’altura de la de qualsevol altre país del món.
Ara que fas referència al tema de les xarxes socials, en la novel·la també hi ha un punt sobre l’ús de les noves eines en política. Quina reflexió pots fer sobre això?
Si tenim en compte que la gent ja no consumeix o cada vegada consumeix menys els mitjans tradicionals, o que la majoria del temps el passa a les xarxes socials, és obvi que els partits, ja des de fa anys, d’una manera o una altra, han fet una aposta per ser presents en aquests mitjans. En aquests canals hi ha usos més o menys ètics. Igual que en tota la resta, les xarxes es poden utilitzar bé o malament i, per tant, diguem-ne que la novel·la també hi incideix.
Aquest primer llibre obre una carrera més àmplia en la literatura o amb una incursió en tens prou?
El fet que tot hagi sigut tan ràpid t’anima a continuar. Ara tot just s’ha acabat de publicar Set de poder, aquesta primera novel·la, però en tinc escrita una segona. És un document al Word, un esborrany, però sí, la voluntat és seguir.
Seguiries amb els mateixos personatges? Pol Guiu es pot consolidar o te n’aniries cap a una altra història?
La idea és que siguin històries independents, per tant, que es puguin llegir sense haver d’haver llegit la primera part per poder entendre la segona. Però ja et dic, és un esborrany.