La catalanofòbia existeix. I aquell que no s'ho cregui no té més que llegir Benvolgut, o no, d'Àlex Ribes (Viena Edicions). Allà hi podrem trobar tot tipus de perles: insults, desqualificacions, amenaces... Algunes, les més salvatges, normalment procedeixen de les xarxes socials: "Gallego no es un idioma, perdona. Es un idioma local, igual que catalán, valenciano y vasco"; "Al lado mío una familia de catalanes hablando catalán... ¿les robo cuando entren en el agua o les pego fuego a sus toallas?"; "Que asco me da Artur Mas... un tiro en la cabeza"; "Necesitamos 1 Hitler para hcer jabon con catalanes aunq huela a mierda"; "Por navidad que se vallan los catalanes a tomar por culo"; o "Xavi me cago en tus muertos hijo de puta, ojalá y te mueras que vergüenza que hayas jugado en la selección ESPAÑOLA. Catalán de mierda!!!". Però també als mitjans de comunicació hi ha proclames que astoren: "L'educació a Catalunya està en mans de talibans" (Félix de Azúa) o "El sobiranisme es cura viatjant i llegint" (Rafael Catalá)... Tot i que la catalanofòbia és el plat fort de Benvolgut, o no, Àlex Ribes també posa alguns exemples d'altres missatges intolerants: xenòfobs, homòfobs... Fins i tot hi ha algunes crítiques a missatges sobre els toros...
Ironia i pedagogia
Àlex Ribes té el blog Societat Anònima, dedicat a denunciar la intolerància cap als catalans a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Al seu blog, els comportaments intolerants són contestats detalladament amb cartes sota l'encapçalament, "Benvolgut, o no", considerant que l'espai d'un tweet no és suficient per a una resposta raonada. En aquest llibre Àlex Ribes presenta un recull dels atacs catalanòfobs i de les respostes realitzades per ell. En primer lloc, Ribes tracta de destruir molts dels mites que existeixen sobre Catalunya: que els nens no aprenen castellà, que no pots moure't si no saps català... Però a més a més, recorre a la ironia i a la reducció a l'absurd per discutir els missatges catalanòfobs. L'intent, sempre, és evitar l'espiral de l'odi, tot i que en algunes de les respostes no deixa de mostrar una certa prepotència.
Xarxes socials i mitjans de comunicació
El llibre recull testimonis molt diferents de catalanofòbia. Des de tweets de gent del carrer fins a declaracions de polítics o de tertulians a mitjans de comunicació. En realitat, potser és abusiu situar-les totes al mateix nivell. Al cap i a la fi, les xarxes socials són obertes, hi participen milions de persones, i és difícil que algun forassenyat que no representa a ningú no hi pengi les seves bajanades. És evident que a Espanya hi ha alguns brètols absolutament catalanòfobs. Però és molt més greu quan aquest mateix missatge d'odi als catalans és expressat per polítics que representen partits votats per milions de persones, o surten a mitjans de comunicació que arriben a un públic molt ampli. Evidentment ambdós sentiments catalanòfobs estan relacionats: els missatges d'odi d'algunes televisions fomenten els sentiments d'odi del seu públic, però alhora si aquestes expressions d'odi apareixen en una televisió és perquè estan molt esteses i en certs cercles s'accepten. Però que aquests missatges procedeixin de periodistes molt seguits com Antonio Burgos, o de polítics com Miguel Ángel Rodríguez és molt i molt preocupant. I en el llibre no queda prou clara la diferència.
Per a amics i per a companys de viatge
Àlex Ribes fa un esforç per oferir respostes raonades, no basades en la simple desqualificació. Al seu blog Societat Anònima intenta oferir una discussió sobre els textos catalanòfobs amb els propis autors dels textos. Els articles que formen part del llibre estan en castellà, perquè estan destinats al debat amb castellanoparlants. Però com els capellans que retreuen els diumenges als fidels que ja ningú va a missa, Àlex Ribes amb aquest llibre acaba discutint la catalanofòbia amb els seus potencials compradors, probablement catalans, i probablement de la ceba. Així, doncs, va destinat més a les pròpies files que als adversaris polítics.
De blog a llibre
Per altra banda, aquells materials que tenien sentit en un blog, com a respostes intel·ligents a missatges carregats d'odi, en format llibre perden bona part del seu potencial, perquè acaba resultant un llibre repetitiu, en que s'exposen una i altra vegada prejudicis molt similars, i es presenten arguments de resposta calcats. Fa la impressió que la tria dels missatges a criticar s'ha fet de forma molt poc sistemàtica. Sens dubte amb una recerca acurada es podrien haver obtingut missatges molt més rellevants i es podria haver efectuat una resposta més coherent i fins i tot més dura. El fet d'afegir alguns materials sobre homofòbia, xenofòbia o la venda d'armes tampoc és gaire pertinent, doncs resta coherència al llibre, convertint-lo en un poti-poti en què no és fàcil saber què hi trobaràs. El resultat de transformar materials del blog en un llibre no resulta gaire satisfactori: es perd la immediatesa i la interacció, que són les grans virtuts d'un blog, sense aprofitar la profunditat d'anàlisi que pot permetre un llibre. Allò que pot ser vàlid en format digital no té necessàriament que millorar en passar a format paper.