El periodista Miguel Ángel Bastenier Martínez (Barcelona, 1940) ha mort aquest divendres a Madrid a conseqüència d'un càncer de ronyó, segons ha confirmat El País, diari al què va estar vinculat fins a la seva mort, ara com a editorialista i columnista.

"La seva adhesió innegociable a les regles bàsiques de l'ofici, la seva obsessió amb el bon ús de l'idioma, i el seu magisteri personalíssim, preparat amb enormes dosis de tendresa i sentit de l'humor, van marcar diverses generacions de professionals d'Espanya i Llatinoamèrica", ha escrit Bernardo Marín, subdirector de canals informatius d'El País, en un sentit obituari.

Molts dels professionals que el van conèixer destaquen la seva capacitat per dinamitzar redaccions, la seva cultura enciclopèdica i el seu bon tracte personal, a més d'una passió i una energia periodística inesgotables. Bona part dels seus criteris estan recollits al seu blog i al seu compte de Twitter, on publicava perles com aquestes:

Carlos Enrique Bayo, un dels seus deixebles, assenyala: "els que vam tenir la sort d'escoltar aquestes lliçons dels seus llavis, en plena feina febril en qualsevol de les desenes de crisis mundials de les que en que va coordinar el relat i l'execució, vam aprendre una essència professional extraordinària".

Bastenier va contribuir decisivament "a forjar la identitat de la Fundación Nuevo Periodismo Latinoamericano, com Gabo, Tomás Eloy [Martínez], Kapuściński i d'altres que ja no hi són. Els seus amics, alumnes i col·legues ho recordarem sempre perquè la fórmula del seu estil personal i la seva saviesa professional eren úniques. El nostre agraïment pels seus ensenyaments i la seva generositat durarà sempre", ha dit el director general de la FNPI, Jaime Abello Banfi.

Bastenier va estudiar Història a la Universitat de Barcelona i Periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Als 37 anys, va dirigir Tele/eXprés, un vespertí català. El 1979 va fitxar de subdirector per El Periódico de Catalunya, on exerciria tres anys, fins a la seva incorporació a El País, on va ser subdirector d'Informació i subdirector de Relacions Internacionals fins al 2006.

Va publicar la seva última columna dilluns passat, alertant del risc dels extremismes a Europa malgrat la victòria d'un candidat moderat a la primera volta de les eleccions franceses de diumenge. Era expert en el conflicte àrab-iraelí, sobre el qual va escriure tres llibres, i en Amèrica Llatina, singularment en Colòmbia, el president de la qual, Álvaro Uribe, li va concedir la nacionalitat el 2003.

A la premsa europea va publicar a capçaleres com Libération, Le Monde, The European, Le Point, Le Soir, The Irish Times. També a la majoria dels diaris importants d'Amèrica Llatina: El Espectador i Semana (Colòmbia), Folha de São Paulo (Brasil), Público (Mèxic), Búsqueda (Uruguai) entre d'altres. El 2012 va rebre el Premi María Moors Cabot per la seva trajectòria i la seva contribució a millorar les relacions al continent americà.

En la seva cara acadèmica, va fer de professor de periodisme internacional a l'Escola de Periodisme d'El País, així com a la FNPI de Cartagena d'Índies. Sobre periodisme, va publicar "El blanco móvil" (2001) i "Cómo se escribe un diario" (2009).