Barcelona Jazz Festival 2022: els 13 concerts que has de veure

Madeleine Peyroux serà la responsable de marcar els primers compassos del Festival de Jazz de Barcelona 2022 en el concert inaugural de demà dimarts d'11 d'octubre al Palau de la Música Catalana. Deixebla avantatjada de Billie Holiday, la cantant nord-americana tornarà a la capital catalana revivint el seu segon disc, Careless Love (2004), àlbum que la va situar en la primera divisió del gènere i que interpretarà sencer. 

Una actuació en què, tal com ja va fer al disc, no faltaran les seves versions de Leonard Cohen, Bob Dylan, Elliot Smith o Hank Williams juntament amb clàssics del gènere popularitzats en el seu moment per veus de vellut com les de Bessie Smith, Billie Holiday o Josephine Baker. Un disc per sempre en un concert per recordar

No hi ha debat possible, Cécile McLorin Salvant és una de les veus de referència del jazz actualment. La vocalista nord-americana torna per quarta vegada al Festival de Jazz de Barcelona (serà el 23 d'octubre a l'Auditori), per presentar-nos el seu nou disc, Ghost Song, una mostra més de les càrregues de profunditat vocals i emocionals de què és capaç McLorin amb el seu instrument.

Veu poderosa, amb un registre incomparable, la cantant de Miami és també una experta a narrar històries amb les seves cançons. Perquè un recital de McLorin, per entendre’ns, no és una successió de melodies, sinó un relat dens, vibrant i intens. La vida, com si diguéssim.

Dream team del jazz contemporani. Als anys 90 del segle passat hi va haver un quartet de joves, el de Joshua Redman, que es va convertir en un dels fenòmens més espectaculars de la història del jazz. El formaven, a banda del saxofonista tenor i soprano, el pianista Brad Mehldau, el contrabaixista Christian McBride i el bateria Brian Blade. Van enregistrar un disc el 1994, MoodSwing, que defensava que el jazz havia de sortir de les catacumbes dels esnobs i tornar a ser una música popular, divertida i intensa.

La seva vida com a quartet va ser efímera, no va durar ni dos anys, perquè tots quatre eren líders en potència i músics sol·licitadíssims. Ara, gairebé 30 anys després d’aquells inicis, el quartet es diu Redman · Mehldau · McBride · Blade, han enregistrat un disc nou, RoundAgain, i proposen una gira única i irrepetible, A MoodSwing Reunion. La del dimecres 26 d'octubre al Palau de la Música, serà una vetllada històrica. 

Reverències, estem parlant d'un dels grans noms de la música del segle XX. Antonio Pecci, Toquinho, torna a Barcelona i al Festival de Jazz per explicar-nos amb cançons la seva carrera de gairebé sis dècades. Autor de temes inoblidables com 'Acuarela', 'Tarde em Itapuã' i 'Que maravilha', Toquinho és un dels grans miracles de la música brasilera, amb un llegat enorme que té sempre com a punt de referència els seus anys al costat de Vinicius de Moraes. 

A arte de viver és la seva última proposta discogràfica, que confirma el títol que va posar a un DVD enregistrat en concert a Rio de Janeiro: Só tenho tempo pra ser feliz. Toquinho torna a Barcelona. Siguem, doncs, feliços. No hi ha temps per res més. La cita és el dijous 27 d'octubre al Palau de la Música. 

Avishai Cohen és un dels altres noms que està modelant el jazz del nou mil·lenni. Una trompeta que expressa 'vulnerabilitat' i una 'bellesa crua', informa ECM sobre l’últim disc d'Avishai Cohen, Naked Truth. Una suite dividida en vuit parts més una coda, Departure, un poema de Zelda Schneurson Mishkovsky recitat pel mateix Cohen que sembla resumir tot el que s’ha escoltat fins aquell moment.

Música molt emotiva, despullada, amb un instrument solista que destil·la lirisme per totes bandes i una secció rítmica –Yonathan Avishai al piano, Barak Mori al contrabaix i Ziv Ravitz a la bateria– que segueix fil per randa el discurs del líder. Disc meditatiu, reflexiu i evocador, Naked Truth retrata l'Avishai Cohen més radicalment sincer. Indispensable. Serà el dimecres 2 de novembre al Conservatori del Liceu. 

Tres anys després del seu fulgurant homenatge a Bola de Nieve, Martirio i Chano Domínguez uneixen novament els seus camins per recordar els 25 anys d'un disc únic, Coplas de madrugá, en què la cançó popular espanyola, la copla, s'enredava amb el jazz per a espasme de les ànimes més intransigents.

En el seu moment va ser, de fet, un descobriment que es va endur per davant molts prejudicis i va demostrar que, si alguna cosa té el jazz, és precisament la seva facilitat per devorar tota mena de músiques i portar-les al seu terreny. Amb Martirio i Chano Domínguez (més una secció rítmica de luxe: Horacio Fumero i David Xirgu), prepareu-vos per viatjar allà on l'inesperat es troba amb estels, ulls verds com l'alfàbrega, tatuatges, desamors, rialles, plors i, sobretot, intenses matinades. El divendres, 4 de novembre a la sala Paral·lel 62.

Sobre Dianne Reeves, el prestigiós crític Ben Ratliff al seu llibre The Jazz Ear diu que "és una cantant de jazz que ha assimilat alguns dels models més excelsos i difícils: Sarah Vaughan, Betty Carter, Shirley Horn". Piquem de mans per mostrar la nostra conformitat amb aquesta sentència. 

Reeves , que estarà al Palau de la Música de Barcelona el dimecres 9 de novembre, representa el final del llinatge de les grans cantants de jazz. Amb un swing poderós i un registre impressionant que li permet dominar com poques altres artistes tots els meandres del seu instrument, la cantant de Detroit ens recorda que les grans veus del jazz combinen l’excel·lència amb les emocions d’una manera única. "Tot al voltant de Reeves –ha escrit un especialista com Will Friedwald a la seva su bíblia particular A Biographical Guide to the Great Jazz and Pop Singers– la consolida com la més comunicativa dels intèrprets de jazz contemporanis". Dianne Reeves, una de les grans dives del jazz contemporani al Festival de Jazz de Barcelona. 

Membre de l’històric quintet de Miles Davis entre els anys 1963 i 1968 (i coprotagonista, per tant, d’aquell mític concert al Palau el 1967, en la segona edició del Festival de Jazz de Barcelona, amb la banda de Miles… sense Miles) i premi Guinness com a contrabaixista amb més gravacions: 2.221 el 2015 (la xifra ha augmentat, és clar), Ron Carter és una llegenda viva del jazz.

Ron Carter torna a Barcelona, en una gira que, potser, és l’última que fa per Europa. Temps, doncs, per dir adéu a un gegant. Ho podreu fer el dijous 10 de novembre a la sala Paral·lel 62. 

Va ser el Festival de Jazz de Barcelona, a l'escenari del Palau de la Música, on es van trobar per primera vegada el pianista dominicà Michel Camilo i el guitarrista d’Almeria José Fernández Torres, Tomatito. Va ser un experiment, ningú podia imaginar aleshores que tres discos i gairebé tres dècades després el duo continuaria consolidat i en plena forma.

Ara, a més a més, s’atreveixen a interpretar el cèlebre Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo, partitura estrenada al mateix Palau el 9 de novembre del 1940 i que Tomatito també ha enregistrat en la versió original amb orquestra. Aranjuez serà una vetllada única, doncs, en què la música de Rodrigo es barrejarà amb tot el repertori que durant tants anys de feina conjunta han desenvolupat el pianista i el guitarrista. Com sol dir Camilo, una nit de molta alegria. El divendres 11 de novembre, novament, al Palau de la Música. 

Un altre duet de luxe. La història comuna de Chucho Valdés i Paquito D’Rivera comença el 1962, quan el saxofonista va anar a un club de l'Havana, on casualment va escoltar el fill de Bebo tocant el piano. En menys de dues dècades, el treball conjunt de tots dos va donar peu a algunes de les aventures més rutilants de la música cubana i, per extensió, de la música universal, sobretot al si d'una superbanda que es va anomenar Irakere.

60 anys després de la seva primera trobada, Chucho i Paquito van tornar a gravar i a girar junts. El resultat és I Missed You Too!, un disc que –no cal ser Nostradamus– serà ferm candidat als pròxims Grammy. La gira, que a Catalunya només ha recalat al Festival de la Porta Ferrada aquest estiu, torna a terres catalanes per un concert exclusiu al Festival de Jazz Barcelona, ​​al Palau. Reserveu el dia: divendres 18 de novembre.

Andrea Motis i Marco Mezquida són des de fa anys presències habituals d'aquest festival, on han presentat tots els seus projectes. Curiosament, però, no havien coincidit mai en un escenari. Ho faran per primera vegada en aquesta nova edició del Festival de Jazz de Barcelona 2022.

I de moment, pel que s'ha pogut saber, l’intercanvi d’idees per construir el repertori d’una nit única: la del diumenge 20 de novembre a la sala Paral·lel 62, promet un esdeveniment –no, no exagerem– històric. Motis-Mezquida al festival de jazz de la seva ciutat en un concert especial i exclusiu. Un somni fet realitat per a molts amants del gènere.

Per sempre Tete és l'homenatge que el Festival de Jazz de Barcelona ha volgut fer a un pianista cabdal en la història del jazz no solament català, sinó universal. 

Un viatge amb cinc pianistes que s'uniran al voltant de dos grans pianos de cua per reinterpretar el llegat de Tete des dels seus respectius punts de vista. Dos d'ells van tenir l'oportunitat d'escoltar Tete en vida: Albert Bover i Ignasi Terraza. Dos eren nens quan va morir i, per tant, no van assistir mai a un concert seu: Alejandro Esperanza i Xavi Torres. I la cinquena peça, Lucía Fumero –filla d'Horacio Fumero, contrabaixista de Tete–, sí que va arribar a conèixer el pianista del carrer de Muntaner, que fins i tot la va tenir entre els seus braços quan era bebè.

Nascut el 1946 a Songo la Maya, a prop de Santiago de Cuba, Eliades Ochoa és un dels grans soneros de la història de la música cubana. Músic cabdal de tot el fenomen que va ser Buena Vista Social Club, fidel sempre a les arrels de la música tradicional i guitarrista de primera.

Després de deixar-nos bocabadats fa anys amb el projecte AfroCubism –la barreja entre músics de Mali i músics cubans que de fet era el projecte original abans de Buena Vista– i també amb Buena Vista, Ochoa i el seu grup actuaran a Sant Cugat el divendres 2 de desembre per defensar el seu últim disc, Vamos a bailar un son, una increïble descàrrega de cubanía.