Era l’any 1996 al festival Doctor Music. Bad Religion n’era un dels caps de cartell. El seu cantant, Greg Graffin, va convidar un fan a pujar a cantar amb ell a l’escenari, i aquest va sorprendre tothom acusant els ídols del punk californià de ser “calbs, grassos” i uns “venuts”. Tres dècades més tard, inevitablement estan més calbs, però continuen sent incombustibles, engrandint concert rere concert la seva llegenda.
Igual com hi ha bandes amb una trajectòria similar a la de Bad Religion a les quals ja se'ls veu un final, amb ells sembla que poden continuar per sempre, o almenys fins que els vingui de gust
Igual com hi ha bandes amb una trajectòria similar a la de Bad Religion a les quals ja se'ls veu un final, amb ells sembla que poden continuar per sempre, o almenys fins que els vingui de gust. Van encadenant efemèrides amb l'excusa de seguir girant sense que es noti el pas del temps. Potser aquest és, precisament, el seu secret: no haver-ho planejat ni haver fet res especial per continuar vigents i tan frescos com el primer dia. La recepta és senzilla: connecten els instruments amb la mateixa actitud que fa 45 anys, riffs contagiosos i lletres suggerents per cridar a ple pulmó. Exacte, la mateixa fórmula i la màgia de la repetició com a mètode. Però si una cosa funciona, per què canviar-la? Aquesta també és una virtut. Experiments, els justos. Potser algun ajust puntual, però poca cosa més. Des del 1980 no han fet altra cosa que anar acumulant discos gairebé sempre notables, himne rere himne. En aquest sentit, una de les grans virtuts de Bad Religion —a diferència d’altres coetanis— és que el seu arsenal de cançons no està lligat a una sola època daurada. El nivell dels seus àlbums no ha decaigut mai i, com si res, van afegint peces noves al seu repertori. Així s’han guanyat el respecte de tothom.
Des del 1980 no han fet altra cosa que anar acumulant discos gairebé sempre notables, himne rere himne
La primera gran explosió va arribar als anys vuitanta, amb un Brett Gurewitz que va fundar Epitaph amb la idea de distribuir els seus propis discos. Ben aviat, el segell es va convertir també en la casa de molts altres; durant un temps, va ser el gran bastió del punk-rock. Qui publicava allà sabia que ho feia amb una identitat pròpia. Després de discos de referència com Suffer i No Control, ja als noranta i amb l’eclosió de grups com The Offspring o Green Day, una multinacional els va posar l’ull a sobre. Sí, seguien sent punks, però la magnitud i l’abast ja eren uns altres (Recipe for Hate i Stranger than Fiction van tenir un gran impacte). De fet, tant això com altres factors més intangibles van fer que Gurewitz s’apartés un temps (Brian Baker el va substituir). Ara bé, al cap d’uns anys va tornar —per esvair dubtes— i reflotar el vaixell amb un disc com The Process of Belief, on tornaven les cançons adrenalítiques de dos minuts. Des de llavors han cuidat el seu llegat (amb Greg Graffin com a gran referent), oferint just allò que els demana el seu públic: no trair l’esperit de Bad Religion i, com a celebració, continuar sumant discos —ja amb menys freqüència, perquè la inspiració també té els seus límits—, però sempre amb substància.
Bad Religion celebra ser a Barcelona
Així que, amb un aperitiu a càrrec de Strung Out —cada cop més metalers, amb un gest al Walk de Pantera—, uns CRIM en un moment dolç, dominant l’escena i aconseguint que, fins i tot quan es va tallar el so, el públic continués cantant, i uns Agnostic Front que van oferir la seva clàssica descàrrega de hardcore novaiorquès de la vella escola, el terreny ja estava preparat. Però, sens dubte, tot i que va ser un bon escalfament, el 100% del públic era allà per Bad Religion. I no es van equivocar. La banda, immersa en una gira que fa gala del lema “45 anys fent el que vull”, es troba en estat de gràcia. Sense artificis, amb bon so i només una pancarta amb el seu nom de fons: el que importa és a dalt de l’escenari. El 2025 funcionen com un rellotge suís: sòlids, compenetrats i finíssims en cada execució. Però més enllà d’un repertori infal·lible —clàssics com 21st Century (Digital Boy), You o Generator, i altres sorpreses com la melòdica Struck a Nerve o una joia punk com Cease—, la clau del seu èxit actual és que encara gaudeixen tocant junts. I que Greg Graffin continua sent un mestre amb el micròfon: impecable en cada estrofa, dominant els temps i l’escenari. Sosté la banda amb la seva presència i la seva habilitat vocal. Al seu costat, Brian Baker porta el timó a la guitarra (quina manera de tocar), mentre la secció rítmica —amb un Jay Bentley sempre imponent al baix— assegura que tot rutlli com ha de ser. La maquinària està perfectament greixada. És en arribar a American Jesus —potser el seu gran himne— quan pren forma aquella idea que diu que els californians han arribat fins aquí amb un únic objectiu: conquerir el món (de fet, tenen una cançó a No Control que ho diu tal qual). I, a fe que ho aconsegueixen. Perquè sí, és dissabte a la nit, i Bad Religion celebren ser a Barcelona (“Tant de bo cada dissabte aquí!”, van dir). Llavors, ¿el punk ha envellit bé? Jo diria que sí.