Us avancem en exclusiva el segon capítol de La calavera de l’apòstol de Jaume Clotet, la segona part d’una saga de tres llibres que són un mateix thriller històric. La primera novel·la, La germandat de l’àngel caigut, entre els cinc llibres més venuts en català el 2024, va tenir un tiratge de 20.000 exemplars i va guanyar el Premi Josep Pla. El tercer volum tancarà la saga, es dirà L’espasa del rei i arribarà a les llibreries el març del 2026. La calavera de l’apòstol és el nou thriller històric que Jaume Clotet publicarà a Columna, i ja té preparats més de 10.000 exemplars en català i uns altres 3.000 en castellà. Els lectors l’han empès a continuar la saga, que va començar amb La germandat de l’àngel caigut i que és protagonitzada pel germà Bernat, un religiós de Montserrat, i la Berta, una mosso d’esquadra. La novel·la arribarà a les llibreries dimecres 27 d'agost.
La calavera de l'apòstol - Capítol 2
En Bernat va sortir de la basílica de Montserrat i es va aturar un instant a contemplar la plaça que s’obria al seu davant. Era aviat al matí, però el sol ja brillava mentre escalava un cel net de núvols. Ja no feia aquella calor sufocant i xafogosa que, com cada any, havia impregnat el mes d’agost. A mesura que avançava el setembre, i sobretot després de la Diada Nacional, la invasió gens subtil de turistes s’atenuava una mica i al monestir s’hi tornaven a distingir grups de visitants autòctons, escoles, esplais, excursionistes i pelegrins. «La bona gent d’aquest país», va pensar. Si pogués, s’exiliaria voluntàriament entre la festa de Sant Joan i la Diada Nacional, i es reclouria al santuari del Miracle o a Sant Miquel de Cuixà, indrets dependents de Montserrat però ben allunyats del brogit del món global. A l’estiu no hi havia classes a la universitat i per tant no li calia ser a la vora de Barcelona.
Aquest desig, tanmateix, no era res més que una quimera. Com a membre de la Germandat de l’Àngel Caigut, la seva prioritat era la custòdia de Satanàs i no es podia allunyar gaire, ni tampoc gaires dies, de la muntanya de Montserrat. Havia passat a ser presoner del seu presoner, i el seu destí hi havia quedat lligat per sempre. Quina paradoxa. Dos condemnats units per una cadena invisible, cadascun convertit en una baula.
A més, ell tampoc no era un guardià qualsevol. Des de la desaparició del cardenal Hwang, el Papa li havia demanat que ocupés el càrrec de mestre comandant de la Germandat perquè sobre les seves espatlles requeia la vigilància quotidiana de Satanàs i la gestió diària de l’organització. Roma era massa lluny i calia un mestre amb galons sobre el terreny. En Bernat entenia aquests arguments irrefutables, però hi havia accedit amb una única condició: si mai tornava, el cardenal recuperaria el seu lloc i rang a la
Germandat i ell tornaria a ser-ne un mestre guardià més. Pau VII va acceptar aquesta petició, naturalment. No hi havia res que desitgés més que tornar a veure i abraçar el qui havia estat el seu millor conseller i amic, però tampoc no amagava el seu pessimisme. Ja havien passat dos anys des del trasllat de la caixa a Montserrat i la desaparició del purpurat, i des de llavors no n’havien tingut cap notícia. La darrera cosa que n’havien sabut era que Belzebú se l’havia endut a les profunditats de l’infern. I un cop mort Belzebú no tenien cap possibilitat de saber-ne res més. Pensar que en Hwang era viu era una ingenuïtat; pensar que un dia el tornarien a veure era una il·lusió.
En Bernat també n’era conscient, però a diferència del Papa, es negava a abandonar l’esperança; a casa seva li havien ensenyat que era la darrera cosa que es podia perdre. Era ben cert que no tenien cap indici que fos viu, però també ho era que no tenien cap notícia que fos mort. Era una deducció lògica indiscutible. I sabia que a l’infern s’hi podia anar, però també se’n podia sortir. El monjo s’aferrava a aquestes idees com un nàufrag a una taula de salvació i pregava cada dia perquè un dia es tornessin a veure.
Va començar a creuar la plaça, i com sempre que ho feia el seu cervell va ser assaltat pel record vivíssim
d’aquella nit extraordinària en què es va enfrontar a Belzebú després que aquest diable etzibés un tret a la Berta a boca de canó. Mentre caminava va girar el cap lleugerament per veure el lloc exacte on ella havia quedat estesa en un bassal de sang i on ara un parell de turistes matiners amb sandàlies i mitjons es feien una fotografia per compartir-la a les xarxes socials. Va intentar no pensar-hi més i va baixar les escales que conduïen al camí de la Santa Cova. Aquell sender li agradava molt. Gairebé sempre era ombrívol, i de seguida va notar un aire fresc que li venia de cara. Per primera vegada des de feia moltes setmanes va tenir una incipient sensació de fred. Va somriure. La tardor s’acostava i això el posava de bon humor. Era la seva estació preferida, quan els dies s’escurçaven, tornaven les pluges i les fulles dels arbres es tenyien de taronja i vermell. Els mesos de tardor la muntanya de Montserrat era encara més bonica que la resta de l’any. El cant enèrgic d’una merla, l’ocell més sobri del món, el va acompanyar un tram del camí.
En pocs minuts va arribar a la Santa Cova. La capella, enganxada pràcticament a la roca, apareixia suspesa sobre el buit. No semblava lògic que en aquell lloc s’hagués bastit una esglesiola, però aquesta havia estat la voluntat de la Mare de Déu. En aquell mateix indret, un dissabte al vespre de l’any 880, uns nois que pasturaven el bestiar van veure baixar una llum del cel mentre sentien una melodia extraordinària. El dissabte següent hi van tornar, aquest cop amb els seus pares, i la visió es va repetir. Hi van venir altra vegada tres dissabtes seguits, amb el rector d’Olesa, i la meravella sempre es va produir. La notícia va arribar a orelles del bisbe, que s’hi va desplaçar en persona per confirmar-la. Aquell dia, a banda de repetir- se la visió, van trobar una petita cova, dins la qual hi havia la imatge de santa Maria. El bisbe va ordenar que fos traslladada a Manresa, però va ser del tot impossible: la Mare de Déu no es volia moure de Montserrat, i per això es va optar per construir-hi una capella.
Més de mil anys després de tot allò, a aquella hora només hi havia mitja dotzena d’excursionistes que xerraven fent un mos al costat de l’accés principal, completament aliens a la presència diabòlica que tenien a pocs metres, just sota els peus. En Bernat els va saludar amablement i va baixar unes escales de pedra situades a l’esquerra per accedir a la planta subterrània. Es va dirigir a una porta estreta i metàl·lica que tenia dos panys. La va obrir amb dues claus diferents i va accedir a una petita cambra que tenia una càmera de videovigilància i una gran creu daurada clavada a la paret. Va tancar la porta rere seu i es
va situar davant un segon accés blindat, que s’obria amb un codi numèric que desbloquejava l’alarma. Va prémer deu dígits i la porta es va obrir suaument. Va baixar per una escala de caragol. La humitat era ben palpable a les parets, i el contrast amb la temperatura exterior era notable. Hi feia força fred. Al capdavall de l’escala hi havia una petita sala excavada a la mateixa roca, on dos monjos de Montserrat resaven en veu baixa asseguts en un petit banc de fusta. A la sala no hi havia res més, tret d’una llosa de pedra amb una creu i la frase AVE MARIA esculpida al seu damunt. Diverses creus, relíquies i altres objectes religiosos estaven penjats a les parets.
En Bernat va esperar que els monjos acabessin les seves oracions abans de parlar. Era important que ho fessin cada dia. La pietat contribuïa a mantenir el diable en estat letàrgic dins la seva presó de fusta.
—Tot en ordre? Cap novetat?
—Tot normal, com sempre —va respondre un dels dos monjos, alçant-se del banc.
Des que Satanàs era a Montserrat, en Bernat havia ordenat que mai entrés un únic monjo a la cambra on
el custodiaven. Tenia molt viu el record del viatge amb vaixell des de Roma, quan el diable el va temptar.
I gairebé se n’havia sortit. Visualitzar la seva germana Montserrat, que havia mort en un fatídic accident que ell no havia pogut evitar, l’havia regirat per dins i havia anat de poc que no l’allibera. En Bernat ja sabia que el diable era capaç de tot, però aquell episodi, apel·lant a una ferida que continuava oberta i que mai no tancaria del tot, li havia fet comprendre que no tindria límits per intentar corrompre la voluntat dels seus guardians si en tenia ocasió. Després d’ell, Satanàs havia temptat en Mario, amb més fortuna. Pobre Mario. Què se’n devia haver fet? Havia estat la víctima més innocent de tota aquella aventura. Caure en la temptació de Satanàs no era qualsevol cosa ni ho podia dir tothom. Però la sang no havia arribat al riu, gràcies a Déu. I, al capdavall, s’havia endut una bona quantitat de diners que li compensaria, de ben segur, el tràngol viscut a Barcelona. A vegades havia tingut la temptació d’anar-lo a veure a la petita oficina de transportista de Latina on l’havia conegut. Potser havia tancat el negoci i ja s’havia jubilat. Però segurament no era una bona idea i el mateix pontífex l’hi havia tret del cap. «A aquest home no li cal remenar més tot aquest afer i el que necessita és pau, salut i bons aliments, i oblidar-se de tot allò», li havia dit, amb més raó que un sant.
—Heu posat aigua beneïda, oi?
—Sí, com cada matí, hem alçat la llosa i hem abocat l’aigua als recipients que envolten la caixa —va respondre l’altre monjo. I assenyalant unes ampolles gairebé buides, va afegir—: N’haurem de portar més; les que tenim aquí es van exhaurint.
—Entesos, me n’ocupo avui mateix i demà al matí dic als germans que en portin de nova. A banda d’això, cap senyal procedent de la caixa? No heu notat res estrany dins vostre? Sé que em faig pesat, però hem de ser molt conscients de qui tenim al davant i avisar immediatament de qualsevol cosa, encara que sigui una falsa alarma. És millor equivocar-nos per excés de zel que penedir-nos-en després.
—Res de res, com sempre. De fet, mai no he sentit cap veu ni cap crida, ni he notat absolutament res. Encara més, gràcies a la tela negra que cobreix la caixa, jo ni tan sols l’he vist mai! Si no fos perquè ens ho vas explicar tu i vam jurar guardar fidelitat a la Germandat davant del Papa, pensaríem que tot això no té cap sentit.
Tots tres van riure un moment. Reclutar sis monjos per a la Germandat de l’Àngel Caigut no havia estat difícil. Els va escollir juntament amb l’abat i tots sis havien accedit a formar-ne part de seguida. En Bernat no sabia fins a quin punt havien acceptat per obediència o per curiositat, però el fet cert és que no en tenia cap queixa. Dos cops al dia feien aquell ritual, cada dia de l’any. No se’ls demanava res més, tret de mantenir el més estricte secret sobre aquella organització i la seva comesa.
—Creu-me que és el millor que et pot passar. Com menys contacte hi tinguis, millor per a tu i per a tothom. Si ja heu acabat, tornem junts al monestir.
Van sortir per on havien entrat, tancant bé totes les portes i activant les alarmes. Ja a l’exterior, van començar a caminar plegats cap a l’abadia. No havien fet ni cinquanta passes quan en Bernat va notar que el mòbil l’avisava de l’arribada d’un missatge amb una petita vibració. Tenia les notificacions desactivades per a la majoria de missatges, excepte si l’emissor era el Papa, l’abat, qualsevol membre montserratí de la Germandat o la Berta. Es va aturar i va treure el dispositiu de la butxaca desitjant que no fos el preludi de cap mala notícia, mentre els seus dos companys alentien el pas sense aturar-se.
«Hola, Bernat! Tot bé? Ens podem veure avui o demà? Et vull consultar una cosa una mica urgent».
Era un missatge de la Berta. Com feia habitualment, l’acabava afegint-hi un parell d’emoticones amb una
cara rodona i groga que enviava uns petonets en forma de cor. Va consultar ràpidament la seva agenda al mòbil i va tornar a l’aplicació de missatgeria.
«Bon dia, Berta. Per descomptat. Demà al migdia et va bé?».
En Bernat mai no feia servir emoticones i escrivia sempre amb una ortografia impecable, bo i posant rigorosament tots els signes de puntuació. Sense esperar cap resposta, es va guardar el mòbil a la butxaca i va reprendre el camí amb pas ràpid per encalçar els dos monjos. Ja feia unes quantes setmanes que no es veien, amb la Berta. L’estiu era una pausa que sempre espaiava les seves trobades. Es preguntava quina cosa li devia voler consultar que requerís una certa urgència. Segur que no seria res gaire important. L’aventura més extraordinària de la seva vida havia forjat una gran amistat entre ells i s’havien conjurat a veure’s sovint, i per tant qualsevol excusa era bona per trobar-se.