Barcelona, dissabte 10 de març de 1923. Fa 100 anys. Cantonada dels carrers de la Cadena (actualment Rambla del Raval) i de Sant Rafael. Barri del Raval. 19:15 hores. Hora de màxima concurrència. Dos individus no identificats disparaven a boca de canó contra Salvador Seguí i Rubinat, el “Noi del Sucre” (35 anys); líder indiscutible del poderós sindicat anarquista CNT (Confederació Nacional del Treball); i contra el secretari cenetista del gremi de vidriers Francesc Comas i Pagès “Paronas” (27 anys). Seguí va morir a l’acte; i Comas moriria tres dies més tard. La premsa i l’opinió pública atribuirien l’autoria d’aquell atemptat als anomenats Sindicats Lliures, que actuaven seguint instruccions d’alguns elements de la patronal. Però la policia mai va presentar càrrecs contra cap sospitós i aquell crim va quedar irresolt.
Un escenari d’extrema violència
El 17 de juliol de 1919 havia estat cosit a trets Pau Sabater i Lliró, el “Tero”, secretari del poderós gremi de tintorers de la CNT. La premsa havia assenyalat el policia Bravo Portillo, que capitanejava l’esquadró de la mort “Banda Negra” protegit pel capità general Milans del Bosch. El 30 de novembre de 1920 havia estat tirotejat i assassinat l’advocat laboralista Francesc Layret. La premsa havia assenyalat Fulgencio Vera, àlies “Mirete”, confident del governador civil Martinez Anido. I el 17 de juny de 1921, la policia havia aplicat la “llei de fugues” a Evelio Boal i a Antoni Feliu, secretari i tresorer, respectivament, del Comitè de la CNT a Catalunya. A Barcelona, entre 1919 i 1923 havien estat assassinades 424 persones, víctimes d’un escenari desbocat de violència. Però l’assassinat de Seguí representaria un salt importantíssim en aquella escalada.
Qui era qui en aquell escenari
La premsa de l’època va denunciar repetidament que al cim d’aquella trama hi havia certs elements de la patronal molt radicalitzats que formaven part de les classes més reaccionaries de Barcelona; i que havien impulsat la creació de la Corporación General de Trabajadores; oficialment, també, Sindicato Libre Regional. Aquesta “sindicat groc” havia estat fundat el 1919, durant la vaga de la Canadenca que culminaria amb un gran triomf obrer: Catalunya havia estat el primer país d’Europa a assolir la jornada laboral de vuit hores. El “Sindicat Lliure” havia estat creat, reveladorament, a l’Ateneu Obrer Legitimista (monàrquic i tradicionalista); i des del seu inici va ser un búnker involucionista que va divulgar un discurs incendiari i va promoure la reacció violenta a través dels seus militants armats.
Qui més hi havia en aquell escenari
Aquests elements comptaven amb la complicitat de l’aparell governatiu i policial espanyol a Catalunya. El capità general Milans del Bosch, protector de la “Banda Negra”, posteriorment, seria el braç executor de la repressió contra partits, sindicats i ateneus; i contra la llengua i la cultura catalana durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-190/31): va ordenar el tancament del camp de Les Corts el 1925, després de la xiulada a l’himne espanyol. Martinez Anido, el 1928, va proclamar que “hay que llenar Cataluña de lo peor que tenga España”. I Bravo Portillo havia estat un espia alemany durant la I Guerra Mundial (1914-1918) i va ser expulsat de la policia després de l’assassinat del “Tero”. Anys més tard, el seu fill seria un dels comandaments de la temible policia franquista (els “rondines antimarxistas”, 1939)
L’ombra del lerrouxisme
Seguí era un personatge incòmode per a molta gent. El seu discurs catalanista era, especialment, incòmode per al Partit Republicà Radical, fundat per Lerroux (1905); per encàrrec del poder polític i econòmic de Madrid i amb la missió de dinamitar la societat catalana: promoure el pensament que la llengua catalana i les reivindicacions nacionals catalanes eren instruments al servei de la classe patronal per sotmetre la classe obrera. Seguí havia restaurat la vella associació obrerisme-catalanisme, que havia presidit la gènesi del sindicalisme a Catalunya (mitjans del segle XIX). En una conferència que va impartir a Madrid (1921), va proclamar que “Nosotros los trabajadores, con una Cataluña independiente no perderiamos nada, al contrario, ganariamos mucho. No tememos la independencia de Cataluña” que comprometien el discurs de Lerroux i el propòsit dels qui finançaven el seu partit.
L’ombra de la Lliga
El que incomodava, de debò, als dirigents de la Lliga Regionalista —de Cambó, de Puig i Cadafalch i de Ventosa i Calvell—, partit hegemònic de Catalunya des del 1907, eren les evidencies que proclamava Seguí, que comprometien els líders i el projecte. En una altra ocasió, també a Madrid (1921), Seguí afirmaria “Estad seguros, amigos madrileños (...) que si hablara seriamente de independizar Cataluña (...) los únicos que se opondrian a nuestra libertad nacional serian los capitalistas de la Lliga i del Fomento del Trabajo (...) cuando estan en Barcelona, si piensan que sus intereses de clase estan en peligro, corren enloquecidos a Madrid, para vender sus servicios”. Un míssil dirigit a l’incombustible Cambó; que, després del fracàs de la tramitació de l’Estatut inèdit de 1919, havia acceptat un càrrec ministerial que seria la seva tomba política.
Qui va assassinar el “Noi del Sucre”?
Salvador Seguí va ser assassinat als trenta-cinc anys, en la plenitud de la seva carrera política, quan ja era el líder indiscutible, no tan sols de la poderosa CNT, sinó del món obrer català. Seguí havia estat capaç de negociar i assolir reivindicacions històriques; com la jornada de les vuit hores. I havia estat capaç de convèncer 40.000 obrers en vaga reunits en un míting, per retornar als seus llocs de treball i reprendre l’activitat laboral. Seguí, forjat per les dificultats d’un origen humil, format pel seu esperit de curiositat i pel seu compromís social, dotat d’una gran cultura i d’una extraordinària capacitat d’oratòria; era el millor actiu polític de la Catalunya del moment. I una seriosa amenaça per a moltíssima gent instal·lada en el poder polític i econòmic. Fins i tot per a gent del seu propi sindicat que no contemplaven la idea d’una Catalunya sobirana.
