Anna Gas Serra té vint-i-quatre anys, tres obres publicades i un Premi Mercè Rodoreda a la butxaca. Després de donar-se a conèixer amb dos llibres de poemes –Crossa d'aigua Llengua d'àntrax–, aquesta escriptora barcelonina s'ha endut el guardó de contes i narracions d'Òmnium Cultural amb El pèndol (Proa), un recull de relats que es poden qualificar de pertorbadors i inquietants. Al llibre, Gas parla de sexe corromput, de violència quotidiana i de relacions intrafamiliars disfuncionals; una temàtica, aquesta última, que recorda al desconcertant cinema de Yorgos Lanthimos, pare d'obres com La LangostaEl sacrificio de un ciervo sagrado o la polèmica Canino. Curiosament, i tot i que la connexió entre la seva obra i la del director és total, l'escriptora reconeix que el va descobrir després d'escriure els contes d'El pèndol. Literatura, perversió i, també, barricades: la guanyadora més jove de la història del Mercè Rodoreda s'explica en les següents línies.

Anna Gas Escritora - Sergi Alcazar

Anna Gas / Foto: Sergi Alcàzar

S’ha de ser valenta per escriure un llibre com El pèndol?

Em costa molt pensar que he estat valenta, perquè jo he escrit el que tenia ganes d’escriure. Però, esclar, al llibre se li ha posat l’etiqueta d’inquietant. Hi ha gent que em pregunta si estic bé. Què haig de dir? Esclar que estic bé, només he escrit sobre el que volia escriure. Quan et llegeixen persones més properes, com la família, es queden xocats. Es preocupen. A la gent propera li costa distingir entre la ficció i la vida. Potser sí que s’ha de ser valenta per enfrontar-se al que dirà la gent propera, més que el públic general, que això no em preocupa tant.

No farem spoilers, però relats com Els cecs poden ser difícils de digerir, per a segons qui.

És difícil, jo intento fer entendre que el que escric no és la realitat. Puc agafar elements de la meva vida, però el que represento als contes només és una tria, una representació del que considero que és problemàtic. No és un calc de la vida. A ells això els costa d’entendre.

25 anys i tres llibres publicats. Quin és el secret: la constància, el talent...?

Hi ha d’haver una sensibilitat, una manera de veure el món que et permeti estar pendent de les coses, de poder captar els matisos que la literatura demana. Evidentment, també t’has d’haver format lingüísticament. Més enllà d’això, no sé si és una cosa de talent innat. Hi ha d’haver treball, s’ha de picar pedra i llegir molt.

La formació és indispensable?

Pots escriure relativament malament i fer literatura de consum fàcil, però si vols fer alguna cosa més interessant, sí que crec que hi ha d’haver un treball sobre la llengua.

Com a estudiant de psicologia, et deus haver preguntat d’on neix la teva necessitat d’escriure relats.

Amb 15 anys vaig començar a sentir la necessitat d’escriure, necessitava fer tangible una cosa que jo tenia al cap en forma de desig, preocupació, obsessió o fantasia. Necessitava crear una realitat amb les coses que hi havia al meu cap.

El fet que siguin tan inquietants és una cosa que busques, o simplement brolla de dins teu?

No m’esperava que el contingut dels relats xoqués tant i que tothom el qualifiqués d’inquietant o pertorbador. No em vaig proposar fer un llibre inquietant, vaig escriure el que tenia ganes d’escriure, que a vegades pot ser una mica extrem.

En una entrevista, Yorgos Lanthimos reconeixia que no entenia per què a la gent li agradava Canino. Per què ens sentim tan atrets per relats pertorbadors i surrealistes com La gàbia o Setrill?

Perquè tots tenim foscor a dins. El llibre és un format molt íntim, intenta interpel·lar les parts que tots tenim amagades. M’agrada pensar que tots les tenim, però potser m’equivoco. Al cap i a la fi, es tracta de parlar d’una cosa molt humana, potser crua, però amb la qual tots ens hem pogut sentir identificats.

La teva literatura és surrealista?

És realitat distorsionada. El cas de Setrill, per exemple, és una pel·lícula que la protagonista es fa al seu cap. Realment no sabem si ha passat o no, ella ho està projectant. Crec que és igual de real el que pensem o desitgem, les nostres obsessions, que el que fem a la vida quotidiana.​

Anna Gas Escritora - Sergi Alcazar

Anna Gas / Foto: Sergi Alcàzar

Paral·lels, Ariadna, Els cecs... contes que ens parlen de construccions familiars defectuoses. La família perfecta existeix?

Diria que no. N’hi ha que són més o menys disfuncionals, però totes tenen les seves coses. La majoria tendim a escombrar la merda sota la catifa, si vas tapant els malestars i les incomoditats, pots mantenir un ordre més o menys agradable.  El que volia era treure a la llum totes aquestes coses que no funcionen. No em conformo, no m’agrada resignar-me. Per això m’interessava veure aquestes coses que no funcionen, i suposo que a totes les famílies n’hi ha. A vegades, sembla que si no parles dels problemes, no hi són. De la mateixa manera, si en parles, sembla que els creïs.

Les situacions que relates en certa manera les has viscut, doncs.

No tal com apareixen al llibre, sens dubte. Que hi hagi coses de la meva vida que s’hi puguin assemblar, doncs sí, el que em preocupa i m’interessa parteix de com soc jo i del que tinc al voltant. Però no fins als extrems del llibre. Potser he agafat una petita cosa que sí que he viscut i l’he engrandit per fer-la visible i clara.

El pèndol és un llibre feminista?

No m’ho havia plantejat, però un bon amic, en Pol Guasch (flamant guanyador del Premi Anagrama amb Napalm al cor), em va dir que s’interpretaria com un llibre feminista. No era la meva intenció, però des de la meva mirada feminista parlo de temes de manera feminista, i, per tant, és un llibre que es pot considerar feminista. No m’agradaria que es reduís únicament a aquesta lectura, però és completament vàlida i em sembla bé. Segurament ho és, sí.

Els homes en surten malparats.

Sí, però les dones tampoc crec que en surtin ben parades. Però, esclar, en contes on parlo de sexe, ho faig des de la meva visió de dona. Si em poso a criticar, ho faig per criticar el que conec. M’agradaria poder conèixer l’altre punt de vista, però no és el cas.

El sexe i els orgasmes femenins tenen pes en relats com Pulsió o Barrufet. És sexe insatisfactori. Tan difícil és, follar bé?

Crec que sí. Fins fa uns anys no ho creia, quan ets jove tot és més fàcil. Però com més temps passa, més es complica tot. Ho dic per experiència personal, bàsicament. Quan era adolescent les coses en aquest terreny eren més fàcils. 

S’acaben tenint més exigències, potser.

No sé si la qüestió és aquesta. A mi em costa més comunicar-me. Si a l’altre també li costa, s’acaba fent una cosa que ningú entén.

És una mica el que passa en aquests dos contes.

La dona acaba criticant la manera de fer dels homes que es troba, però també volia exposar el personatge femení, que es veiés què és el que no està fent bé. Les noies del relat no són santes. Busquen un tipus de relacions que derivaran en aquests tipus de problemes.

El sexe de consum, a l'estil Tinder, està sobrevalorat?

Tu creus que la gent el valora? Amb tots els respectes, però crec que ho fan perquè no tenen res millor. No sé si sempre és una tria gaire conscient.

Ho dic perquè, en el cas dels relats, les protagonistes aposten per persones amb les quals no se senten del tot còmodes.

Sí, però als relats les protagonistes busquen quelcom més, a banda del sexe de consum. Però per la manera com ho estan fent, i per les experiències que han tingut abans, no ho estan aconseguint, de manera que acaben amb aquest tipus de relació que, a elles, no els acaba de funcionar. No els va bé.

Tu trenques una llança en favor de la complicitat, no?

No privilegio aquesta opció per davant de l’altra, intento explorar per què es dona, això. Què porta la gent a establir aquest tipus de relacions. Tampoc jutjo si és millor o pitjor, però sí que m’acabo decantant per l’opció menys desagradable. No pel sexe de consum en si mateix, sinó per la manera com els meus personatges el viuen, una manera destructiva i desagradable.

Com s’explica, la violència d’aquests dies als carrers?

Estic completament a favor del que està passant al carrer. És necessari. Ja ho ha dit tothom, però penso que la violència no és cremar contenidors o trencar aparadors de botigues pijes, la violència està al sistema cada dia de l’any. Al llibre intento destapar la violència de les situacions quotidianes que normalment no veiem. En aquest cas passa el mateix: ha explotat tot i està sortint la nostra ràbia, però no és només per Pablo Hasél, és pel que estem aguantant dia rere dia. Els que insisteixen a dir que són actes vandàlics o terrorisme, són els mateixos que no es mullen o no parlen prou de la violència que vivim tot l’any.

Com dius, no es tracta només de Hasél. Hi ha molts més factors desencadenants.

L’atur, les dificultats per aconseguir habitatge, la desigualtat social, que ara s’ha accentuat pel coronavirus, i evidentment també el tema polític. Fa anys que volem la independència i la classe política es riu de nosaltres, no fa el que diu que farà.

Què ha de canviar, perquè gent com tu o com jo puguem prendre el poder als qui fan tap?

Pel que fa a la cultura, els que ens hi volem dedicar ens trobem una societat que no està dissenyada perquè tinguem llocs de treball. Hi ha feina per als enginyers, no en conec cap d’entre 20 i 30 anys que no en tingui. És un problema general, no hi ha prou espai per a tot el que és cultural i literari. No s’hi destinen prou recursos. I, evidentment, estaria bé començar a treure aquesta gent que ja té la vida arreglada i fer lloc per als més joves. Però esclar, com els treus?

Anna Gas Escritora - Sergi Alcazar

Anna Gas / Foto: Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat