Ángela Molina sent entusiasme per la seva professió. Però més enllà de la seva capacitat i del seu talent per treballar, el que més impressiona d’ella és com afronta cada dia, cada nova situació. Amb una naturalitat colpidora i una mirada tendra i neta que brilla com cap altra. L’actriu madrilenya està plena de llum, plena de vida. Et rep com si ja la coneguessis. No és una dona donada a la queixa (només si està justificada, segons ella), però hi ha una cosa que li molesta, i, és clar, ho diu: a la sala de l’hotel on s’estan fent les entrevistes, l’aire condicionat està massa alt. S’està quedant com un ocellet. I la seva única preocupació, en aquell moment, és una: dilluns comença un nou rodatge i no vol posar-se malalta.
Ja fora, al passadís, mentre decideixen què fer, celebra que a Barcelona visquem tan a prop del mar. Em mira amb cara de trapella, com aquella nena entremaliada que conserva intacta la seva innocència. Ho reconeix sense embuts: té nostàlgia de la infantesa. I sí, la platja és un lloc on l’imaginem, passejant lliurement mentre el vent li acarona aquella cabellera tan característica, tan salvatge. Un lloc on segurament es posaria a somiar. Amb tot i, alhora, també amb res. Ella es defineix com una somiadora. Si no fos així, no hauria participat en prop de 150 pel·lícules. A qualsevol lloc, ja sigui a Espanya o allà on l’hagin cridat per assumir un paper. A l’Ángela no li fa res viatjar; és una manera divina d’aprendre i conèixer gent. Tanmateix, tan bon punt pot, es refugia a casa. “Per a mi, ara, viatjar és estar a casa. Un dels plaers més grans és tenir una tarda per davant i no fer res. Això és el millor que hi ha”, diu Ángela. I afegeix: “Jo soc la mare, soc l’àvia, i la resta és la meva feina”. Fa pocs dies del gran apagada, i ella, tan donada a moure’s, aquest cop estava a prop de casa seva, a la Plaça d’Orient. “Afortunadament, l’apagada em va agafar a prop de casa. Per un moment vaig pensar: que bonic està Madrid, tothom parlant, sols, en grup, com en els vells temps. Es nota que ha arribat la primavera. I, com que soc tan somiadora, de cop agafo el mòbil, parlo amb el meu marit i, sí, veig que allò no funciona bé. Les botigues estaven mig tancades i sense llum, fins que vaig adonar-me que era una apagada general i, segons deien, també a Europa. Ja a casa, estàvem amb espelmes i desconnectats del món. Només amb els que t’envolten”, explica.
Succeint i procedint
L’actriu sempre ha parlat del seu pare, el cantant Antonio Molina (en aquesta conversa també ho fa, i amb devoció del seu fill Antonio Blakstad Molina, que és músic), des de l’amor, el respecte i la puresa. Tant bon punt pot, treu el tema. Li comento que una de les seves facetes que més fascina la gent és aquesta veu tan determinant. Fins i tot la mutació de la mateixa: amb els anys, aquestes es tornen més aspres. La seva també ha adquirit un altre to. “Hi ha genis de la veu en la música, com el meu pare, la veu del qual considero absolutament miraculosa i, en canvi, ells, quan aquest miracle canvia, quan aquest privilegi es transforma amb l’edat, sí que enyoren poder tornar a oferir al públic aquell do. És allò a què estan acostumats, aquesta mena de levitació. Quina bellesa. I això els dol. És diferent per a un actor, que com a ésser humà només aplica la veu com una cosa humana que envelleix i no ho pateix. Bé, no sé… depèn, depèn. Fins i tot això es pot viure bé si et dediques a la cançó. És cantar altres temes, a no ser que siguis Frank Sinatra o Julio Iglesias, que tenen sempre la mateixa veu que t’acompanya fins al final amb aquella tessitura”, aclareix Ángela. Al cinema és una altra cosa, hi ha altres codis. “Al món del cinema no cal pensar en aquests termes. I al teatre, en funció de l’acústica del recinte, pot ajudar-te més o menys, però tinguis la veu més aguda o més greu, sempre hauràs de projectar, sempre hauràs d’atendre la raó que l’altre t’escolti. Sigui com sigui la teva veu. O el color de la teva veu. Perquè les veus no només tenen colors, tenen sentiments, tenen emocions, tenen vida pròpia. Pots dir 'I love you' de mil maneres, de maneres infinites. Cadascú necessita això de manera diferent, gairebé sempre segons la situació. Aquesta emoció és la que, sense pensar-ho, t’acompanya. Com un petó, que pot ser tendre, còmplice o apassionat. I és una cosa que no demanem, això sorgeix i succeeix”, comenta l’actriu. Les cançons d’Antonio Molina dibuixen situacions; són el retrat d’una època. Per exemple, a la pel·lícula ¿Es el enemigo?, de Gila, sona la melodia de La rosa del penal, amb la Guerra Civil i la presó com a rerefons. “La música del meu pare forma part de la memòria col·lectiva, dels sentiments que compartim junts els uns amb els altres. La veu transmet això, i quan escoltem junts la música, es crea aquesta unió. I això perdura. Quanta gent hi ha amb Alzheimer que l’únic que recorda són les cançons. Les senten i ja estan plorant. Perquè la música és un llenguatge sobrenatural. I és igual per a tothom. Encara que cadascú la percep a la seva manera. Segurament, com la necessites. O com la busques també. I la pressents. D’alguna manera, és una companyia que necessites gaudir en solitud”, defensa Molina. Per a ella, la figura del seu pare són records i, sobretot, una col·lecció d’emocions: la d’anar junts a descobrir coses; el món i el seu art. “El meu pare és l’art. És l’emoció, és bellesa. I d’ell he rebut la connexió amb el meu propi esperit i amb com jo visc l’art. Recordo que de petita m’asseia a veure els assajos als palaus, m’agradava anar amb el meu pare. Jo plorava quan ell cantava. I no m’ho proposava, però em feia plorar de bellesa. I l’art és així. Després, quan era molt petita, el meu pare em va portar al Musée de l’Orangerie a París a veure els impressionistes, ja que jo ballava i tenia postals de les ballarines, i en veure aquells quadres vaig començar a plorar. Aleshores el meu pare em va agafar, em va mirar la carona i va dir: ‘Filla, et fa plorar la bellesa. Que bonica ets’. Així, com ho feia ell, tan afectuós com era. Si ell no m’hagués vist plorar, jo no hauria descobert que en aquella bellesa hi havia tanta emoció. Ell m’ajudava a agrair el que sentia”, sospira Ángela.
El meu pare és l’art. És l’emoció, és bellesa. I d’ell he rebut la connexió amb el meu propi esperit i amb com jo visc l’art
Ángela Molina és una dona agraïda. I, pel que sembla, molt bona lectora. Té paraules boniques per a tothom qui l’ha ajudat en el seu recorregut vital i artístic. I a qui no, l’obvia. Amb estil i elegància. Per què fer llenya de l’arbre caigut? No val la pena. Millor fixar-se en les coses belles. “La bellesa és ser l’un en l’altre, que ens manifestem junts. Per a mi això és la vida, el que fa que ens llevem cada matí, tirar endavant i dir gràcies”, diu l’actriu. Amb una trajectòria plena de premis i reconeixements, el 2021 li van concedir el Goya d’Honor. Entre d’altres, també té la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts i fins i tot, a Itàlia, l’any 1986, quan ningú no ho esperava, li van donar un Premi Donatello. Un honor per a algú que no defalleix i que procura participar en pel·lícules que la motivin amb nous reptes. A banda de The Return, amb Ralph Fiennes i Juliette Binoche, ha estat en dues pel·lícules que tracten el tema de l’eutanàsia: Polvo serán i El último suspiro. Ella, si és possible, opta per arribar fins al final, però defensa aquesta possibilitat. Amb Costa-Gavras, que té 93 anys, ha viscut una experiència meravellosa durant el rodatge de El último suspiro. “Costa-Gavras és absolutament generós i encara té ganes de treballar, perquè és la vida. La feina no està separada de la vida. És la manera de viure-la. I… què hi ha més bonic que viure la vida? Jo, certament, no sé si estaré treballant sempre, perquè la vida et va guiant i et va dient. Potser em retiro d’aquí deu anys i me’n vaig al camp a cuidar el meu hort i els meus néts. Qui sap. No descarto res. Com diuen els cubans: el que succeeix, procedeix”, riu.
Que Ángela Molina fos pionera en el cinema espanyol sortint a treballar a l’estranger va ser motivat, en part, per un revolucionari com Luis Buñuel, amb qui va participar a Ese oscuro objeto del deseo, amb Fernando Rey com a company. “Buñuel va ser qui va trencar les fronteres, perquè no li feien falta. I això m’ho va ensenyar a mi. ‘Ves a treballar on sigui’, em deia. Jo he treballat on m’han necessitat, amb gran agraïment, devoció i il·lusió. És que la cultura del món, de l’home, està unida. L’ésser humà es necessita siguis on siguis, i quan les cultures et donen els seus contrastos, els seus colors, les seves maneres de ser diferents, és tan bonic compartir això, és tan únic i tan necessari, que en el fons això és el món. Perquè cada cop el món és més món en qualsevol societat. I compartir aquesta realitat que ens està consternant una mica a tots, que ens fa adonar que necessitem aquest moviment. I això ho és per a molts. És a dir, per a tothom”, admet Ángela.
Generacionalment em vaig trobar amb les persones que eren més propícies en un moment històric del país. Els que eren més afins al meu propi desenvolupament com a ésser cívic em van ensenyar moltíssim, van confiar en mi i jo en ells
Marcello Mastroianni, a qui en aquesta edició del BCN Film Fest se li ha dedicat una retrospectiva, també va dirigir aquest icona del nostre cinema. “Vaig ser la seva esposa, una cantant d’òpera, i ell era un general argentí a El ladrón de niños, i ho vaig gaudir amb tota la meva ànima. Vam ser molt feliços treballant junts. I és un record de gran emoció. Jo l’he venerat”, recorda Molina. Tot i haver treballat amb Pedro Almodóvar (Carne trémula va ser la primera; després va venir Los abrazos rotos) o Bigas Luna; una etapa que la va marcar va ser la que va viure amb Manuel Gutiérrez Aragón, que va acabar definint la seva ànima i el seu estil. I una presència femenina forta, no tan comuna aleshores. “Generacionalment em vaig trobar amb les persones que eren més propícies en un moment històric del país. Els que eren més afins al meu propi desenvolupament com a ésser cívic em van ensenyar moltíssim, van confiar en mi i jo en ells, i Manuel ha fet un cinema de crònica social que és absolutament màgic. Jo el trobo molt a faltar”, comenta. “Té el rostre d’una verge pagana”, li va dir un dia Buñuel. Ho va dir per contrarestar aquella fama de passional. “I què voldrà dir això? Em sembla un impossible. Ho prenc com un afalac dels que ell feia. Era l’ésser més amorós que es pugui imaginar. Em va cuidar com si fos la seva néta”, somriu Ángela. I com que l’actriu no pot deixar de fer coses, a l’horitzó té més objectius. “Tinc molts projectes. Per exemple, rodo una altra vegada dilluns. Encara que tot està molt lluny i alguns estan en desenvolupament. Ja serà entrada l’any quan fem una pel·lícula molt bonica amb l’Andrés Lima que comença al gener, però com que hi ha moltes coses, prefereixo anar donant sentit a cada dia. Això és el que tenim; de la resta, no en sabem res”.