L'Andrea Genovart (Barcelona, 1993) té els ulls del color de la coca-cola i la capacitat de deixar anar una mitjana de 7 paraules per segon. I sense cansar-se, una crac. Acaba de publicar el seu primer llibre i amb Consum preferent (Anagrama) ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Diu que no s'ho esperava, que de veritat m'ho diu, i em remarca que es va quedar en tal xoc quan la van trucar un divendres que el dilluns encara creia que ho havia somiat. L'Andrea Genovart reconeix que no ha sigut mai mare, però és precisa quan compara tot el procés d'escriptura amb un embaràs massa llarg: gairebé quatre anys de contraccions i un part dels d'epidural. És una paia que sap més per les preguntes que es formula que per les certeses que coneix, més llesta que una fura. "Només sé que no sé res", em diu, una lliçó reservada als qui li han donat tantes voltes al coco que ja només volen fingir que són una palmera davant del mar.
Consum preferent no explica una història autobiogràfica, encara que la forma en com està escrita s'entén molt més tenint la seva autora davant. L'Andrea ha construït una narrativa enfadada, vertiginosa, desenfrenada i vomitiva per retratar el dubte i la necessitat d'identificar-nos amb alguna cosa que tenim els de la seva (nostra) generació en un context social d'horror vacui que ens obliga a posicionar-nos constantment. És una novel·la insistent, políticament incorrecta, maquiavèl·lica, angoixant, cabrona fins als fonaments, però perfectament filada en el seu propòsit de retratar l'esgotament dels trentanyers i la frustració d'estar malament quan estem bé.
De la debutant em va agradar la seva humilitat provinciana, la seva transparència i la rebel·lia de questionar-s'ho tot i fugir de les veritats absolutes. Perquè no n'hi ha, en el seu llibre, però sí acidesa, sàtira, talent i un mirall apte per a ments obertes i reflexionadors que se surtin de la superficial egolatria tuitera que vol encaixar allà on brilla la caspa. A l'Andrea li va sortir un riure nerviós quan em va confessar que aquesta ha estat la primera entrevista de la seva vida i em va semblar molt de veritat, molt tendre. Si no la conegués només d'un parell d'hores, m'atreviria a dir que és una tia de puta mare.
Ets d’autoboicotejar-te?
Tota l'estona. Jo pensava que el llibre no sortiria mai. No havia publicat abans i jo pensava que la meva proposta no encaixava en el model. M’havia obsessionat molt amb què només hi havia una manera de fer les coses i aquella manera no era la meva. Havia assumit que la novel·la quedaria en un calaix.
Doncs navegant per internet ja he llegit algunes ressenyes en què t’etiqueten com una de les promeses literàries de l’any.
No m'agrada. Em fa cosa dir-ho perquè estic molt agraïda i molt molt contenta, però de sobte se’t disparen moltes pressions i l’autoexigència d’haver de dir coses interessants, parlar bé, tenir una bona fonètica catalana, no fer castellanismes, quedar bé a les fotos, i se t’activen unes coses que dius… per què? Quan veia la gent que ho havia petat amb la primera novel·la, jo sempre pensava que no m’agradaria tenir aquest èxit. Com el fenomen Sally Rooney, per exemple. Per mi, com a autora, seria una condemna, perquè els altres et posen un horitzó que ja no et permet escriure de la mateixa manera. Jove promesa amb només 190 pàgines? Això és estar al servei del mercat, no de la literatura.
Jove promesa amb només 190 pàgines? Això és estar al servei del mercat, no de la literatura
Al llibre parles de tantes i tantes coses que és gairebé impossible enumerar-les totes.
Tenia molt clar que volia parlar de la sobreestimulació, de la cosa polifònica, del desordre. I, sobretot, volia intentar fer conviure pacíficament molts discursos que moltes vegades ens apareixen des de l’imperatiu ideològic de "identifica’t amb això, hauries de ser així", però que alhora, en un mateix pla, són molt contradictoris entre ells o és impossible que convisquin d'una forma complementària. I això fa que el subjecte ho visqui d’una forma molt angoixant. Aquesta sensació de multiplicitat i de sobrecàrrega és la que jo volia que traspués.
Què té l'Alba, la protagonista i narradora, de tu?
Jo crec que té el mateix que qualsevol persona de la meva edat que s’ha criat a Barcelona o en una ciutat moderna. Una cosa que ens travessa molt a la meva generació és aquesta necessitat d'una identificació per tenir clara una estructura. Ens sentim en fals tota l'estona.
Per què?
Això és el moll de l'os de la narradora. L'ésser humà sempre ha tingut molta necessitat d'identificar-se. El que passa és que abans les coses a les quals et podies aferrar no et posaven en crisi, o no es posaven en crisi a elles mateixes: si tu et volies identificar amb una feina, tenies un contracte indefinit o vitalici de per vida, així que no havies de renegociar constantment si t'identificaves amb allò. Inclús en termes de parella, coneixies a algú assumint que no hauries de negociar si et volies casar o tenir fills, perquè es donava per fet. Ara ens volem identificar amb coses que, en essència, sigui per condicions materials o perquè la nostra societat o generació tenim una altra capacitat crítica, ja de per si no les assumim com a definitives o com a resoltes. I això ens posa en una crisi constant que es manifesta en sentiments d’angoixa.
Hem heretat la clàssica que som el que treballem?
No hauríem de ser el que treballem, però és molt difícil que hi hagi un espai per construir-se des d'un altre lloc. És que jo crec que la pregunta de per si ja està corrompuda, perquè si dius que som el que treballem, ja t’estàs preguntant què som. Però per què hauríem de ser una cosa, i més en un entorn tan canviant i transitori? També m’ho he preguntat a la novel·la: per què no podem deixar anar aquesta necessitat de definir-nos? O de no definir-nos amb res o fer-ho amb coses contradictòries i assumir-ho. Vivim com un problema no identificar-nos amb res.
I les xarxes socials magnifiquen això d’una manera bestial.
Quan vaig guanyar el premi, molta gent del sector em va dir que, quan sortís el llibre, m’esborrés les xarxes perquè es començarien a dir coses. Són una eina superinvasiva i encara no hem reunit la suficient força o disciplina per saber-les utilitzar bé. Veiem constantment molta seducció pel que ens agradaria ser però no acabem d’autoimposar-nos racionalment per reconèixer que si una persona diu que està llegint cinc llibres per Twitter però està cinc hores tuitejant, a nivell fàctic, és impossible. Hi caiem d’una forma molt innocent i naïf per la pura necessitat d'emmirallar-nos, i hem de seguir insistint des d'un altre lloc que no sigui el plaer o aquesta receptivitat mandrosa que tenim a les xarxes a l'hora de consumir-les. El que passa és que és un peix que es mossega la cua, perquè molts cops aquests discursos ja ens arriben per les mateixes xarxes socials, i és molt difícil fer-hi front si ho estem fent a través d'una porta d'accés nociva.
També podríem sortir al carrer a queixar-nos i no ho fem.
Això és una mica unpopular opinion, però jo crec que ara mateix, i això crec que ho intuïm els de la nostra generació, no serveix tant el carrer com fer un #MeToo a Twitter. La tecnologia ha envaït tant l'espai que jo crec que té més sentit reconvertir-lo. Per exemple, el cas de Saül Gordillo segurament va fer més soroll perquè la denúncia va començar a proliferar a Twitter i la gent s'hi va sumar que si ens haguéssim plantat quatre persones davant la seu del Principal. Hem intuït que potser el carrer ja és un espai caduc perquè el control passa per uns altres espais. També ens passa, i crec que això ho vaig llegir de l’Eudald Espluga, que som una generació que hem teoritzat molt la queixa perquè som molt crítics, però a vegades la teoria ocupa tant d’espai que, paradoxalment, ens duu a l’immobilisme.
No acabem d’autoimposar-nos racionalment per reconèixer que si una persona diu que està llegint cinc llibres per Twitter però està cinc hores tuitejant, a nivell fàctic, és impossible
"El capitalisme i l’explotació laboral també són un mal del nostre món, però és clar, no tenim dret a estar malament". Som una generació que es queixa massa?
A vegades em fa molta ràbia la idea de generació perquè el preu del lloguer afecta tothom, gent de 45 anys amb criatures ha de marxar de Barcelona i persones de gairebé 60 s’obren Tinder quan se separen. Passen coses que ens travessen a tots. L’etiqueta de ‘generacional’ és una forma més d’infantilitzar o banalitzar un discurs i que no es prenguin responsabilitats socials. No ens fan cap favor assumint que és una cosa generacional quan hi ha moltes coses que no són un problema generacional. I si tenim l'estampa que ens queixem molt és perquè encara no hem resolt algunes contradiccions. Alguna cosa falla quan tenim un munt de llibres sobre el patriarcat o sobre les cures i no parem de fer ghosting per Tinder, que és una eina del nostre temps. O no parem de teoritzar sobre trastorns alimentaris i hem creat uns formats com Instagram que ens fa ser esclaves de la imatge més que mai. Tenim motius de sobres per queixar-nos, però sí que crec que ho assenyalem i després no ho posem en pràctica.
Com ha sigut la teva relació amb la precarietat?
La meva generació ja és una generació precària. Quan vam decidir estudiar ja sabíem que hi havia molt índex d'atur i que ser mileurista era el que podies aspirar. Era desesperançador, no tenies una gran projecció. A sobre, jo vaig decidir-me per la cultura i m’he maleït molt a mi mateixa per no tenir uns altres interessos o gustos, perquè si m’hagués agradat l’economia, potser hauria tingut moltes més ofertes o un conveni salarial més alt. Llavors, clar, s'ajunten primer la generació i segon la precarietat dins de la cultura, que és gairebé insostenible. És bàsicament com una relació de supervivència, saps? Et mantens per la mateixa supervivència, però no hi ha cap aspiració més enllà.
La cultura és elitista?
Depèn. Hi ha un munt d'editorials catalanes que no paren de créixer i això també és símptoma que hi ha molts lectors catalans i molts tipus de proposta o d'oferta. En aquest sentit, la porta d'accés a publicar és molt més gran, i això ja és molt per a una llengua com el català. Però és elitista en el sentit que has de tenir unes condicions per dedicar-t'hi que no tothom té de punt de partida, i això fa que molta gent plegui. Hem perdut grans veus perquè no han pogut conciliar-ho amb altres projectes o amb la cura de la seva salut mental. Dels que comencem molt joves en aquest món m'agradarà saber quants continuarem aquí d’aquí a 30 anys. Jo crec que més de la meitat no hi serem.
Durant tota l’escriptura has colat frases fetes en castellà. Com és?
La interferència idiomàtica per mi era un principi de versemblança. Si jo volia que passés a la Barcelona del 2023 no podia no incloure interferències idiomàtiques. I no només amb algú que és de fora, sinó en el punt de vista de la narradora en primera persona, en la forma en què pensa, perquè jo crec que els catalanoparlants moltes vegades acabem dient coses en castellà per pura economia o inèrcia tot i saber utilitzar perfectament el català. I m’interessava molt el castellà a través del refranyer castellà com aquesta cosa caduca del llenguatge: la narradora descriu un monòleg o deixa anar una verborrea d'idees en català, i és molt irònic que acabi amb un “haberlas, haylas”, perquè desactiva el llenguatge i la capacitat actual del nostre refranyer popular, que teòricament hauria d'arreplegar la nostra cultura.
Vas dubtar en quin idioma escriure el llibre?
No, però també sabia que jo no podia escriure’l en un català dels Pirineus. Si jo volia crear un registre oral, no podia tenir la naturalesa idiomàtica d'una persona que no ha viscut en una Barcelona interferida d'aquesta manera tan agressiva.
Saps que això pot generar molta polèmica per part dels defensors de la puresa de la llengua catalana, no?
Sí, i em fa por que em demanin explicacions a mi com si fos una persona que fa apologia de la interferència idiomàtica, però que jo la reflecteixi no vol dir que hi estigui a favor. Tot això és una conseqüència de l'estat de la nostra llengua, de la globalització i també d’una sèrie de decisions polítiques a les quals no hem sabut fer front, i ara n’estem patint les conseqüències. En una situació en què el català s'està perdent, i que inclús tenint tot un univers en català, no l’estem utilitzant, tenir la iniciativa de crear paraules noves o de conceptes immediats és realment molt complicat. I que tant de bo, però suposo que la lluita més urgent és que el català no desaparegui, i després ja encararem tot el que té a veure amb la inventiva i el nou vocabulari. En la traducció al castellà —que surt a l’octubre— també conservarem el bilingüisme i el català a través de paraules o conceptes simbòlics.
Em fa por que em demanin explicacions com si fos una persona que fa apologia de la interferència idiomàtica, però que jo la reflecteixi no vol dir que hi estigui a favor
Com portes les crítiques?
Encara no n'he vist cap i no t'ho puc dir, però estic molt mentalitzada que n’arribaran dolentes, i només faltaria, jo estic molt a favor en posar distància. És la meva primera novel·la, espero que sigui la pitjor de totes, perquè quina merda si ja tot m’ho comparen amb això. Però em preocupa que em demanin explicacions a mi en tant que autora per dir coses molt àcides a la ficció. Per mi les expressions artístiques de qualsevol tipus òbviament tenen càrrega política perquè estan en un entorn i en un context social determinat, però no tenen deure pedagògic. És un marc, que jo crec que hem de protegir, on hi ha d'haver jocs i experimentació al marge dels codis ètics o morals.
Coses àcides nivell "a les lletges i les grasses mai les violen, i hi ha alguna cosa feridora aquí" o "em pregunto si abraçaria l'Abdul i tot seguit reso a Nostre Senyor perquè em salvi de la pudor".
És que estem assistint al que l’Alba pensa. Ella és molt correcta quan parla amb la gent. Estem reflectint una immediatesa tota l’estona. Ella no processa el que pensa, assumeix que té uns pensaments intrusius però no fa aquest exercici de pensar que no hauria d’estar-ho pensant en aquests termes. La inèrcia del teu pensament és la cosa més difícil de canviar, i no té sentit negar-ho. És zero penalitzable perquè el pensament té una dimensió impulsiva; una altra cosa és la comunicació, que ja no ho és tant. A mi m'interessava molt això, perquè tu veus la narradora i no té res a veure com es comporta, que és tot molt low profile, amb tota la contradicció i la intensitat políticament incorrecta que té.
Dona, jove, debutant i normativa que fa una novel·la sobre les preocupacions de la seva mateixa generació. Et preocupa l’etiqueta?
Jo ara em veig en coses que m'han passat amb noies de la meva edat que han publicat i que estan molt obsessionades que se les tracti amb condescendència per ser noia jove, saps? I a mi ja m'han caigut algun parell de comentaris d'operació de màrqueting, perquè les dones, joves i que escriuen d’una cosa contemporània venen més, i llavors parlen de tu com de la nova Sally Rooney. I sembla que només puguis ser això. Encara no havia sortit el llibre i ja sentia coses d'aquestes. I sents que has de justificar-te per no haver aconseguit les coses simplement per tenir vagina.