Ningú podrà dir que Rodrigo Cortés és un cineasta complaent, dels que no s’arrisca. Fa cosa d’una dècada, va tancar Ryan Reynolds dins un taüt per construir una sorprenent i asfixiant pel·lícula de suspens amb la càmera ficada durant hora i mitja dins la caixa. Buried (2010) va ser la revelació d’algú que ja havia mostrat el seu talent narratiu a curtmetratges com 15 días (2000) o al seu molt reivindicable debut al llarg, Concursante (2007). Després s’atreviria a dirigir Robert De Niro i Sigourney Weaver a Luces rojas (2012), i a acceptar un encàrrec d’una productora de Hollywood que el feia entrar dins el món del terror juvenil sobrenatural, amb Blackwood (2018), amb Uma Thurman al repartiment.
A Cortés li va la marxa, i no hi ha millor exemple que el seu nou film, estrenat fa uns dies: El amor en su lugar juga amb eines aparentment incompatibles per oferir una de les experiències més sorprenents, emocionants, colpidores i virtuoses que hem viscut aquest any dins una sala de cinema. El cineasta ens fa viatjar fins al gueto de Varsòvia l’any 1942, en plena sanguinària ocupació nazi, i l'inicia amb un al·lucinant pla seqüència de 14 minuts en què l'espectador acompanya la protagonista. Ella és una actriu que camina pels carrers del gueto, sortejant controls dels nazis i cadàvers a les cantonades, fins a arribar a un petit teatre on es representa L'amor cerca apartament, una comèdia musical sobre dues parelles que lloguen la mateixa habitació, portes que s’obren i que es tanquen, embolics i cançons festives que ofereixen una mica d’evasió als espectadors, jueus que resen per seguir vivint una mica més.
El teatre és un bàlsam contra la tragèdia
A la pel·lícula, Cortés mou la càmera de l'escenari fins a tot allò que passa entre bastidors, del vodevil al genocidi de l’Holocaust, de les rialles i les cançons a l'instint de supervivència. Pura paradoxa. Recordeu Pel davant i pel darrera? Aquell etern èxit teatral de Michael Frayn, representat a Catalunya en diverses ocasions i portat al cinema per Peter Bogdanovich als anys 90 (a l’estupenda ¡Qué ruina de función!)? Doncs el film de Rodrigo Cortés proposa un exercici d’estil similar, però molt més contundent en les formes, i emocionant en la narració. El director aposta per una història explicada a temps real, que és també un bonic cant d’amor al teatre i a l’art com a bàlsam contra la tragèdia.
És important explicar, i el propi Cortés ens ho aclareix, que l’obra que es representa al teatre dins la seva pel·lícula és real: “La va escriure Jerzy Jurandot, un autor que vivia al gueto, per ser representada dins el gueto. Tendim a imaginar-lo com un camp de concentració, però poca gent coneix que dins el gueto hi havia rics i pobres, comerços i gent que moria sense que li importés a ningú, totes les possibilitats que et puguis imaginar. I també hi havia vida cultural. I aquesta obra de Jurandot va tenir molt d’èxit”, apunta. “Se’n conservava el text, i les lletres de les cançons, però no la música. Vam haver-la de composar de nou, tot un repte”, ens diu.
"L'obra que es representa al teatre dins la seva pel·lícula és una obra real escrita dins el gueto"
En realitat, el mateix projecte ja era un enorme desafiament pel cineasta: “Semblava inabordable, un puzle complicadíssim, el tipus de repte quasi operístic que li hauria encantat a Orson Welles”, afirma. “Per llençar-m’hi crec que m’ha ajudat molt ser muntador. D’alguna manera, amb l’experiència editant pel·lícules ja saps a quin circ de tres pistes et fiques. Quan estàs escrivint ja penses en la direcció i també en el muntatge, i no et pots fer trampes literàries: ja anticipes què necessitaràs i com repartir els tentacles. Mentre refeia l'obra original de Jurandot, havia d'escriure també les parts que s’escoltarien en segon pla mentre la càmera ens porta darrere del teló, o mentre dos personatges parlen entre bastidors. L'obra original es va manipular en certa manera perquè, com que no la mostrem sencera, havíem de fer que s'entengués. I perquè es crea un joc en què l'obra és una cosa, i la vida és una altra, però a poc a poc es van fonent fins que convergeixen”.
Rodrigo Cortés va donar-se a conèixer amb Buried, interpretada per Ryan Reynolds. / EFE
Cortés compta amb un repartiment internacional d’intèrprets no gaire coneguts (“volíem donar molta versemblança, formar una troupe molt real”) on hi ha britànics, irlandesos, suecs o una danesa, la protagonista, Clara Rugaard: “És meravellosa, una actriu excel·lent, amb una veu prodigiosa, domini del ball, capaç de mostrar una tempesta d'emocions. Passa de ser generosa a capritxosa, d'egoista a temible, de volar per damunt de tot a sacrificar-se... ”, diu Cortés, que també ens explica que, abans de començar a rodar, va haver de potenciar el procés d’assajos, entre d’altres motius, perquè els espectadors ens havíem de creure que l’obra teatral que es representa a la pel·lícula és de debò. “Anàvem a rodar un drama que succeeix mentre es representa un musical, però, per aconseguir-ho, abans que res havíem de treballar en l’obra mateixa: en la posada en escena, en la col·locació dels actors a l'escenari, que s’aprenguessin les cançons sense pensar-hi, els balls... Primer havia de dirigir l’obra de teatre per després començar a jugar amb aquest element, matisar-lo dins la pel·lícula”.
Aprofitem que xerrem amb Rodrigo Cortés per preguntar-li, ara que ha passat el temps i els delictes ja han prescrit, com es porta dirigir estrelles del tamany de Robert De Niro, Uma Thurman, Sigourney Weaver, Cillian Murphy o Ryan Reynolds: “Van ser experiències meravelloses. Com bé dius, ja ha passat el temps, no estic de promoció, tot ha prescrit, però no et puc satisfer amb cap xafarderia. És que jo havia sentit de tot, gent que parlava de la dificultat de tractar-los, de treballar amb ells, però mai, mai, he tingut un problema amb un actor. Potser passi demà, però fins ara mai no m'ha passat, he estat afortunat. He aconseguit ambients de rodatge molt poc solemnes, i he trobat actors confiats, que sentien la nau guiada. Amb tots tens tibantors ocasionals, és clar, és inevitable. Però han estat experiències creativament i personalment magnífiques, que he gaudit molt. Ha estat fins i tot més fàcil, perquè quan ets guitarrista, com millor és la guitarra millor sona tot. I com millor és l'actor, menys indicacions cal donar-li”, explica.
No ens donem per vençuts, perquè tenir a les mans una guitarra com De Niro, que han tocat músics mítics, ha de donar una mica de vertigen. Cortés es sincera: “Suposo que ajuda molt tenir una certa inconsciència. Has d’aturar el cervell. El Robert De Niro que tens al davant no pot ser el de Taxi Driver, ni el de Toro salvaje, ni el d'Uno de los nuestros. Perquè llavors et quedes absolutament paralitzat. No pots anar al set amb un pòster perquè te'l signi. No et pots oblidar de qui tens al davant, és clar, però l’has de desposseir de la seva condició d’icona, i us heu de posar a treballar. Mira, mentre rodàvem Luces rojas, al plató tots l’anomenàvem Bob, perquè tothom l'anomena així. Però en cap moment et pots creure que t'has guanyat aquest dret: si parles d'ell, parles de Robert De Niro, perquè si jo ara et dic que he rodat amb en Bob De Niro et pensaràs que sóc idiota. I amb raó. I sempre he pensat que cal procurar que, si ets idiota, no es noti gens”, diu entre rialles.
Tornant a la pel·lícula, acabem amb un resum de tot plegat del propi Cortés: “Per mi, El amor en su lugar és, per damunt de tot, la història d'un grup d'actors que, com a éssers humans, volen viure mitja hora més, i en aquest context el sacrifici és tan possible com l'egoisme o la delació, humanament no els pots jutjar. Però com a actors faran el que han de fer, que és representar la funció davant de qualsevol contratemps. Són actors, i fer la seva feina no és un acte ni generós ni heroic, ells són el que són. I això és tan bonic com tràgic, fins i tot en les pitjors circumstàncies lluitaran per l'aplaudiment dels espectadors. És la llum que, encara que titil·lant i molt feble, segueix brillant enmig de les tenebres”.