“Deu ser que sempre havia vist els Madrid-Barça al Bernabéu, però ahir vaig notar més hostilitat que mai. Hi anava tot sol i en alguns moments em sentia l’enemic”, diu entre riures, encara fresc el seu debut futbolero al Camp Nou, que fins el dia abans de la nostra trobada no havia trepitjat mai. “Vaig celebrar els gols amb la boca petita, des del respecte de ser al camp del rival. No és qüestió de fer mofa. Tampoc portava la samarreta blanca, és clar, només em faltaria fer la promoció de la pel·lícula amb la cara inflada”, i continua rient. Madridista militant des de que té ús de raó, Ricardo Gómez (Madrid, 1994) fa broma amb el reporter en un català impecable, que mantindrà durant tota la conversa, i que parla des de fa un temps, gràcies a la colla d’amics i còmplices amb els quals comparteix feines i vacances, i que el porten sovint de visita a casa nostra.
Ricardo Gómez protagonitza El sustituto, la nova pel·lícula del cineasta català Óscar Aibar
Com va passar
Hem estat testimonis del seu pas de nen prodigi (probablement el més popular de l’estat espanyol) a actor inquiet, que s’està construint una carrera que mai navega amb les aigües a favor. Va ser Carlitos Alcántara durant uns 350 episodis de Cuéntame, però va decidir deixar la sèrie entre xiulets a les orelles d’aquells que li aconsellaven no abandonar un transatlàntic que li assegurava la nòmina mensual. “No va ser fàcil. És una decisió que vaig prendre amb 17 o 18 anys, i que tenia clara. La gent que m’estima em va donar moltíssim suport, i em va animar a seguir endavant. Hi havia qui em parlava de Macaulay Culkin, però, no sé si per inconsciència, estava molt segur que a mi no em passaria. Sempre he confiat molt en la meva intuïció, és una cosa que ma mare, de tant en tant, em recorda que no he de perdre. Hi havia veus que em deien que fora de Cuéntame faria molt de fred, però suposo que el meu moment personal em demanava sortir una mica del focus mediàtic i arriscar, demostrar-me que podia fer d’altres feines. De vegades un s’ha d’exposar a què les coses no vagin tan bé, perquè això et fa créixer”, confessa.
Ricardo Gómez no es pot queixar de la decisió presa: l’èxit d’arriscades obres teatrals (Rojo, amb Juan Echanove, y Mammón, amb Marcel Borràs, Nao Albet i Irene Escolar) i una primera pel·lícula amb nominació al Goya inclosa (1898: Los últimos de Filipinas) mostraven que no s’havia equivocat. Ara, ja consolidat fora de la sèrie que ens el va descobrir, combina les representacions de El hombre almohada, amb una gira prevista que només l’acostarà breument a Catalunya (“de moment no venim a Barcelona... crec que en algun moment les xarxes teatrals catalanes i madrilenyes s’haurien de seure a xerrar. Perquè és molt estranya la manera en què funcionen i el poc fluxe que hi ha entre el teatre que es fa aquí i a Madrid”), i amb l’estrena de El sustituto, un thriller canònic que ficciona uns fets reals que ni el propi Gómez coneixia abans de llegir el guió. “Vaig flipar. Recordo trucar a l’Óscar Aibar, el director, i preguntar-li si tot això dels nazis refugiats a Espanya era veritat, perquè ell té una imaginació enorme”. Ho era. El sustituto recull uns fets històrics dels quals, probablement per culpa d’una Transició feta d’aquella manera, se n’ha parlat més aviat poc: Espanya com a refugi d’alts càrrecs de l’exèrcit de Hitler, que hi van passar una jubilació daurada abans i després de la mort de Franco.
Ricardo Gómez és un policia a la recerca de nazis a l'Espanya de 1982
Nazis a la Marina Alta
A la pel·lícula, situada l’any 1982, el del Mundial i el Naranjito, el de les eleccions que havien de portar al PSOE a la Moncloa i que suposadament havien de canviar les coses (la pel·li s’encarrega de demostrar que, com es deia a El Gatopardo, tot canviaria perquè tot seguís exactament igual), un policia bregat arriba amb la seva família a Dènia, per substituir un inspector mort en estranyes circumstàncies. A poc a poc, i per culpa d’un company (Pere Ponce) obsessionat amb els alemanys rics de la zona, el nostre home anirà enganxant-se en una teranyina perillosa de nazis i espanyols que enyoren Franco més del compte. “M’agraden molt els thrillers com a espectador, i mai havia tingut l’oportunitat de fer-ne un. Ha estat molt divertit, això de jugar, i de participar en tot aquest engranatge de persecucions, cotxes, pistoles, acció... La possibilitat de fer un personatge d’un antiheroi que s’enfronta al seu destí i es queda sol, és una estructura ben clàssica, i un repte molt xulo, com tornar a jugar com quan era nen”, explica Gómez.
A El sustituto, el policia que interpreta Ricardo Gómez viu una particular festa d’aniversari del Führer envoltat d’alemanys vestits amb uniformes de les SS i la Gestapo, i s’enfronta amb una banda de violents militants de l’extrema dreta (un d’ells, un magnífic i esgarrifós Pol López) d’aquells convulsos primers anys 80. La platja i el sol de la Costa Blanca i heil, Hitler. I l’espectador no pot evitar fer paral·lelismes amb una actualitat on tornem a veure simpatitzants del Tercer Reich en convocatòries i manifestacions indecents. Tampoc ho va fer l’actor: “Mira, jo crec que el que tractem de dir amb aquesta pel·lícula és que no hem de deixar de recordar. Això va passar fa 40 anys, no han passat pas dos mil·lennis. La connexió amb el present hi és, evidentment. L’ésser humà s’enfronta constantment amb mals ancestrals, i crida l’atenció que en una societat evolucionada encara ens hi hàgim d’enfrontar. Com a societat hem de fer un esforç per no oblidar, per evitar que segons què torni a passar, per saber aturar a aquells que tinguin la temptació de reviure segons quines coses, per parar segons quins discursos que de vegades es legitimen”.
Ricardo Gomez és un dels joves actors més interessants del cinema estatal actual. Foto: Europa Press
Obi Wan Kenobi i Anakin Skywalker
“Sí, la nostra relació és una mica com la seva”, diu entre riures, parlant de l’amistat amb el cineasta català Óscar Aibar (El gran Vázquez, Platillos volantes, Atolladero), nascuda quan el director barceloní es va incorporar a l’equip de Cuéntame per donar-li un tomb visual i argumental a la sèrie. “Quan ell va arribar a Cuéntame, jo tindria 17 o 18 anys. I arribava amb la seva personalitat, amb el seu punk, el seu rock’n’roll, per donar aires nous, i jo em vaig enamorar una mica d’ell. Vam connectar molt rodant, treballant junts, preparant les escenes. A mi em va canviar algunes maneres de fer les coses. I suposo que ell va pensar que jo no ho feia malament del tot. Ens vam fer molt amics, quedàvem fora del plató, sortíem a sopar, i era graciós, perquè hi havia alguna cosa de transmissió de coneixements. Sí, d’Obi Wan i Anakin (riu). I llavors ja vam començar a parlar de fer una pel·lícula junts algun dia”.
El plató de Cuéntame també va crear una altra amistat a prova de bombes que explica el català que parla Ricardo Gómez, i la seva connexió amb el país. “Doncs això va començar quan el Nao Albet es va incorporar a la sèrie. No ens coneixíem però ens vam fer molt molt amics. Els meus primers viatges a Barcelona eren per venir a veure’l. Arrel d’això vaig començar a ampliar la xarxa d’amics catalans. Vam començar a anar de vacances plegats, i en aquest context, en què de vegades parlaven en català i canviaven d’idioma per mi, jo els deia que seguissin parlant català, i vaig començar a entendre’l i, poc a poc, a llençar-me a parlar-lo. I mira, estem aquí xerrant en català (riu)”. A la seva colla, hi ha els Nao Albet, Marcel Borràs, Miki Esparbé, Álvaro Cervantes o una Bruna Cusí, amb la que va compartir complicitats en un projecte tan arriscat com Mia y Moi (que es va estrenar fa uns mesos) i que també apareix a El sustituto.
La ziga-zaga
Amb una nova pel·lícula, La casa de los cactus, ja rodada, Gómez té clar que està portant la carrera pel bon camí. “M’agrada molt la ziga-zaga, miro els projectes amb aquesta idea. Poder fer una pel·lícula com Mia y Moi, amb colegues, fora de la indústria, amb molt pocs diners, quasi participant tots plegats del procés creatiu, és un risc gran, pel personatge que feia i pel propi projecte. I poder fer, també, coses que puguin arribar a un públic més gran, com El sustituto o Donde caben dos... aquesta barreja és el que més m’agrada, mantenir aquesta flexibilitat per anar d’una banda a l’altra”.
Abans de plegar, li preguntem per com es viu aquesta popularitat tan enorme que l’envolta des de nen: “Bé, bé, és agradable rebre l’afecte de la gent. Hi ha molts tipus d’acostaments, però la majoria ho fan des d’un respecte absolut. Clar que et trobes amb el típic que, sortint de nit, vol fer conya amb els col·legues, aquests acostaments fan molta més mandra. Però en general són persones i acostaments amables i respectuosos”.