Jonathan Larson va ser un famós autor teatral dels anys 90 conegut pel musical Rent, una obra sobre la vida bohèmia d’uns joves a Nova York que es va representar a Broadway durant 12 anys. Larson, però, no en va viure mai l’èxit, perquè va morir de forma sobtada als 36 anys. Una tragèdia que impacta encara més coneixent l’esforç que va dedicar a triomfar en el món musical, havent treballat vuit anys en la seva primera obra, Superbia i, posteriorment, en l’autobiogràfica Tick, tick… Boom!, un cant a la creativitat que ha estat molt influent en el terreny dels musicals. Ho ha estat, per exemple, per una estrella d’aquest món com Lin-Manuel Miranda, que decideix debutar com a director adaptant la magnífica obra de Tick, tick… Boom! de Larson per Netflix.
Al ritme del "tic, tac"
A Tick, tick… Boom! el protagonista té poc temps per acabar el musical Superbia abans de presentar-lo als productors que el poden fer triomfar. És per això que de fons sempre sentim un “tic, tac” de rellotge, de forma implícita o explícita, que li dona un ritme trepidant a la pel·lícula.
Però la urgència que sent Larson va més enllà. És la urgència de la vida, la de fer 30 anys i no haver triomfat. És el “tic, tac” que sentim tots a dins i que ens fa voler aprofitar el temps perquè cada cop en tenim menys. Una sensació que s’accentuava als anys 90 per la pandèmia de la sida que, com diu el mateix Larson a l’obra, li havia fet anar a tres funerals d’amics en un sol any.
I aquest context social com a teló de fons ajuda a donar realisme a l’obra. No només per la visibilització de l’aleshores ignorada crisi de la sida, més explorada a Rent, sinó també per la presentació versemblant de què significa ser un artista que ha de treballar a una cafeteria i no pot pagar-se el pis. Aquests elements generen que, encara que el protagonista sigui un somiatruites força pretensiós, l’obra quedi sempre arrelada a la realitat.
Andrew Garfiled ho dona tot
També apropa a l’espectador el retrat de les complicades relacions de Larson tant amb la seva parella Susan com amb el seu millor amic Michael, interpretats de forma magnífica per Alexandra Shipp i Robin de Jesús, respectivament. Ara bé, aquí l’estrella és ell, Andrew Garfield. Conegut per la inquietant Lo que esconde Silver Lake i, sobretot, per The amazing Spider-man - que podria reaparèixer el mes que ve a l’univers de Marvel -, el consens general està d’acord en dir que aquesta és la seva millor actuació.
I és que Garfield ho dona absolutament tot. Canta, balla, plora, riu i transmet emoció sempre a través de la veritat, mai impostat. El seu homenatge a Jonathan Larson és impecable, perquè en sap capturar tant l’amor com el dolor i entén, igual que ell, aquesta forma de vida arriscada que és ser un artista.
Perseguir els teus somnis
Al cap i a la fi, Garfield vol transmetre el missatge que oferia Larson, i que ofereix Lin-Manuel Miranda i, en general, el món dels musicals: el de perseguir els teus somnis tot i les adversitats, el de no rendir-se i seguir escrivint, cantant, ballant, pintant o actuant sense escoltar les pressions socials i econòmiques que t’aconsellen el contrari. “Here’s for the ones who dream”, que deien a La La Land.
I a Tick, tick… Boom! aquest missatge cala de forma magnífica. El guió sap anar sembrant el terreny (el tick, tick) per l’impacte emocional final (el boom) que et reconcilia amb la vida i les cançons són capaces de transmetre tant la frustració de les dificultats com, sobretot, l’esperança que proporciona l’art per seguir endavant. Perquè, al final, aquest és l’únic sentit cap on giren les agulles del rellotge; el “tic, tac” sempre va cap endavant.