L'últim a què em dedicaria a la meva vida és a ser jutgessa. Ho vaig tenir clar des de petita: el pes d'un destí a les meves mans sempre em va fer massa vertigen. Tanmateix, si hagués d'elegir amb els ulls tancats qui és el dolent de la pel·lícula en el judici que enfronta Johnny Depp i Amber Heard, fallaria a favor de l'actriu. El per què és evident: miro les llàgrimes desesperades d'Amber allà asseguda, indefensa, i veig la nena d'Igualada, a Marta del Castillo, la jove violada per la Manada, a Ana Orantes, i a tantes altres dones que no han denunciat als seus malfactors perquè no s'han atrevit o perquè, per a elles, ha estat massa tard. Així que per inèrcia, per subjectiu sentit comú, no dubtaria ni un minut en pensar que Johnny Depp és un violador sistemàtic, un addicte sense lleis i un maltractador de manual: perquè viure en un sistema que sempre dona empara a l'agressor en totes les seves facetes m'obliga a no pensar el contrari. Ressonen fort al meu cap les paraules de Simone de Beauvoir, com un credo: "l'opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els mateixos oprimits".

I aquí la primera errata de tot aquest teatre made in Hollywood: creure que les opinions personals són veritats immutables. Rellegint-me es podria deduir que s'intenta aclarir si hi va haver maltractaments o no per part de Depp cap a Heard, però no és així, i aquestes confusions passen quan es mediatitza un procés judicial fins a la sacietat: que al final ni els seguidors, ni els periodistes, ni els jutges no saben què estan valorant. Durant les últimes setmanes, el judici per difamació interposat per Depp contra la seva exdona —això és— s'ha convertit en una cursa al ras que empeny a l'opinió pública a posicionar-se en un costat o un altre de la balança. O estàs en contra de Johnny o estàs en contra d'Amber. O ell és un abusador en potència o ella pateix una bipolaritat marcada. No hi ha punt mig. I que el litigi judicial estigui obert al públic dificulta el seny i accentua el fanatisme. És quan brollen les vísceres que ja no importen les formes, les estratègies, i els mètodes que s'hagin seguit per fer-les sortir de les carns, i en això hauria d'estar posat el focus: perquè quan el fi enganxa tant, ja no és que justifiquem els mitjans per molt roïns i reprovables que siguin, sinó que, inconscientment, ni ens adonem que ho són.

Quan broten les vísceres ja són iguals les formes, i les estratègies, i els mètodes que s'hagin seguit per fer-les sortir de les carns: en això hauria d'estar posat el focus

Poso un exemple. Sessió del 18 de maig. L'advocada de Johnny Depp, Camille Vasquez, fa sortir a un oficial del jutjat amb un ganivet de grans dimensions, un regal d'Amber al seu exmarit fet el 2012, amb una frase gravada en castellà: "Hasta la muerte". Suposadament, aquell any l'actriu va confirmar que ja havia estat agredida per Depp, i la lletrada va aprofitar el moment: "Aquest és el ganivet que li va regalar a l'home que l'estava colpejant i de qui tenia por?". Personalment, aquesta pregunta em sona massa a "Aquesta és la faldilla que portava quan va estar amb l'home que la va violar?", com si regalar-li un ganivet a algú fos empènyer-lo irremeiablement a utilitzar-lo com a arma violenta. I allà és on vull arribar: que més enllà d'intentar aclarir si l'actor va ser difamat per l'actriu —segons Depp, per culpa d'un article que Heard va publicar al The Washington Post, la seva carrera com actor es va veure perjudicada— o de convèncer extra judicialment sobre qui dels dos té la raó en les seves versions, aquest tipus de preguntes continuen reproduint les dinàmiques patriarcals que culpabilitzen estructuralment la dona i qüestionen la seva veu en seu judicial, i aquesta sí que és una veritat que podem provar.

No es pot deixar passar, a més, l'obvietat: que Johnny Depp no necessita cap presentació, però Amber Heard, sí. No gaudeix del mateix reconeixement, i l'actor —i els seus advocats— ho sap. Els que es mantenen allunyats de la xafarderia de Hollywood probablement ni tan sols havien escoltat aquest nom abans que el judici copés (només algunes) pantalles, i d'altres continuarien encara avui sense reconèixer-la en una foto qualsevol. Mentrestant, el succedani de Jack Sparrow arriba al jutjat victorejat i Heard és esbroncada per les masses. A les xarxes socials ja es compten per desenes de milers els comentaris vergonyosos contra ella, sobretot després que testifiqués públicament que la seva exparella l'havia violat amb una ampolla. Fins i tot Tik Tok va haber d'intervenir per censurar alguns àudios fets per les seguidores del pirata més famós del cinema i que tenien la intenció de ridiculitzar el testimoni de l'actriu. I això també és un problema que, una altra vegada, dona per vàlida l'honestedat d'un home només perquè és un personatge públic triomfador amb fama i diners. Res nou sota el sol.

Jo no sé si Amber Heard és víctima de violència masclista o no, però el que està clar és que la indústria del cinema i el sistema faran tot el possible per minar la seva credibilitat fins als topalls, perquè, en qualsevol cas, la gran perjudicada sigui ella, amb menys pel·lícules en el seu horitzó o suportant l'etiqueta infal·lible de dona boja. Si es dictamina que va ser víctima, continuarà sotmesa al judici social de per vida; si va mentir i va manipular, arrossegarà la creu de per vida. No li passarà el mateix a Johnny Depp, passi el que passi, diguin el que diguin. Juga amb avantatge. És igual el que expliquin els tabloides, els fiscals o fins i tot el sentència; Amber Heard ja ha perdut. Aquest hauria de ser el titular.