Plácido Domingo ha tornat a pujar a l'escenari i ha sortit il·lès: a mi que m'ho expliquin. Que m'expliquin com pot ser que algú que ha estat acusat d'abusos sexuals per diverses companyes continuï gaudint de privilegi oficial i mantingui la calor del públic intacte i l'aguanti amb un somriure d'orella a orella sense que li surtin els colors. És el que ha de tenir fer arrels en un país de pandereta: s'aplaudeix més el desvergonyiment que el candor de la humilitat.

De res no ha servit que la conducta del tenor hagi estat posada en dubte als Estats Units i estigui vetat en institucions públiques perquè algunes de privades el segueixin incloent en recitals o gales solidàries – que, al final, acaben gaudint d'igual publicitat. Algunes, per acabar-ho d'adobar, són entitats que tenen als seus estatuts el pes de la beneficència i la filantropia – com Càritas – i és, com a mínim, poc conseqüent que deixin en mans d'un presumpte violador l'àrdua tasca de tot un any.

Però de què ens estranya: estem acostumats al desastre i a la grandiloqüència infinita dels depredadors, a la pantomima de l'obra separada de l'autor per justificar el que és fastigós perquè la maldat del mascle potent no es condemna a la plaça pública dels artistes – en el cas de Plácido, tampoc davant la llei; només va declarar davant d'una comissió del sindicat americà de cantants d'òpera.

No hi ha prou maduresa social i separar l'obra de l'artista és ja una excusa per no qüestionar l'ídol

Perquè siguem sincers: un no pensa en la pallissa que va rebre Rocío Oliva de la seva parella futbolista quan recorda la mano de Dios de Maradona ni deixa de veure El pianista de Roman Polanski perquè el tipus sigui un pederasta confés i convicte. Per què anàvem a baixar del pedestal als qui ens han fet gaudir com bèsties? Al contrari, la gesta supera la persona o fins i tot l'enalteix fins a la pesadesa. És vergonyós i humiliant assumir que no hi ha prou maduresa social i que l'estratègia se n'ha anat a la merda, perquè separar l'obra de l'artista és ja una excusa utilitzada per no qüestionar l'ídol (llegeixi's només com a home, blanc i hetero). Se li treu ferro a l'assumpte. Aquí la societat es marca un "però" com una catedral. I com diu Eduardo Sacheri a El secreto de sus ojos, el "però" és una paraula de merda que serveix per dinamitar el que era, o el que podria haver estat, però no és.

El que és greu no és el crush aïllat que un té amb l'obra d'artistes que han tingut comportaments reprovables de qualsevol índole; és la permanent influència pública que se'ls concedeix la que hauria de quedar tocada de mort. Encara que ja ho va dir Kate Millet, que allò personal és polític, i el que fem en la nostra intimitat també contribueix activament al que glorifiquem com a grup. És obvi: un es posa a admirar un violador en la calma de la llar i acaba assistint a un concert sense revisió, ni consciència, ni res. I els concerts omplen posts i stories i pàgines i capçaleres, i les xarxes creen tendència, i ja sabem com va la cadena del reconeixement. Sense adonar-se'n un està combregant i naturalitzant allò salvatge, repulsiu. I els groupies prefereixen viure agenollats que morir dempeus.