La casualitat (o no) ha volgut que dues de les grans sagues fantàstiques dels anys 70 i 80 hagin ressorgit amb una força inesperada. Una, la de Predator, va saber reinventar-se amb Prey, de la qual en tindrem una imminent seqüela, i amb el llargmetratge d’animació Predator: Killer of Killers, que és tot un festival per a iniciats en la matèria. L’altra, la d’Alien, va trobar el seu necessari refundador en el director Fede Álvarez, que amb el seu Romulus va apel·lar a les essències de la pel·lícula original de l'any 1979 (Alien, el octavo pasajero, del director Ridley Scott) sense renunciar a una identitat pròpia.
La nova era d’Alien queda plenament consolidada amb Alien: Planeta Tierra, la primera sèrie televisiva sorgida d’aquest univers i una nova demostració que es pot respectar una mitologia i, al mateix temps, expandir-la amb rigor i personalitat. Tampoc és ben bé una sorpresa: la sèrie ve amb una denominació d’origen, la del guionista principal Noah Hawley, que ja havia demostrat què era capaç de fer amb els imaginaris aliens a Fargo i Legion. De moment, Disney Plus ha estrenat els dos primers episodis, que són notables, però convé avisar que aquesta és una narració que no para de guanyar en intensitat i qualitat. La primera sèrie de l’univers “Alien” és una intel·ligent aproximació al seu estil i, a la vegada, una història amb identitat pròpia. La sèrie, amb Timothy Olyphant i Sydney Chandler com a protagonistes, té 8 capítols, i cada dimecres fins al 18 de setembre en sortirà un de nou.
Funciona molt bé com a hereva de la ciència-ficció clàssica, la que ens mostra una projecció molt fidel (i crítica) del nostre present, i també és un exuberant exercici de suspens que treu molta punta a la presència intimidant del monstre
'Alien': clàssica i innovadora alhora
Els primers compassos d’Alien: Planeta Tierra transmeten un aire de familiaritat molt agraït. Tenim una nau estavellada al nostre planeta, un equip designat per trobar supervivents i el descobriment que hi ha un passatger inesperat. Fins aquí, pur Alien de tota la vida. Però aquesta familiaritat dista molt de tornar-se una fórmula o una repetició d’esquemes. La narrativa serial permet que Hawley i el seu equip facin un lloable esforç de contextualització, amb la descripció d’un futur molt creïble en què sintètics i humans conviuen amb una tensió latent. I uns personatges ben construïts que, en alguns casos, juguen molt bé a emmirallar-se amb els antics protagonistes de la saga.
És en aquest equilibri que Alien: Planeta Tierra troba la seva brillantor i raó de ser. Funciona molt bé com a hereva de la ciència-ficció clàssica, la que ens mostra una projecció molt fidel (i crítica) del nostre present, i a la vegada és un exuberant exercici de suspens que treu molta punta a la presència intimidant del monstre. I quan la sèrie va més enllà i porta la mitologia a terrenys inexplorats, encara millora més: Hawley aconsegueix que els apunts a peu de pàgina resultin atractius i arriscats, obrint fronts narratius que contribueixen a mirar les pel·lícules amb uns altres ulls. Al capdavall, la gran virtut d’Alien: Planeta Tierra és que serveix com a reivindicació de la vigència d’una saga que, fins i tot quan presumptament s'ha “equivocat” (la infravalorada tercera entrega de Fincher, per exemple) s’ha menjat amb patates moltes mostres modernes del gènere.