Alfred García va ser una de les figures més aclamades de Operación Triunfo 2017. Tot i que no va guanyar, aquest jove cantant llobregatenc es va fer estimar gràcies a la seva natural i espontània innocència, més pròpia d’un soci del Club Super3 que no pas d’un post-adolescent. A OT abraçar i deixar-se abraçar és tan o més important que cantar bé, fet que el bo de l’Alfred va saber aprofitar.

Una dels altres trets que va caracteritzar-lo dins de l’acadèmia, però, va ser la seva irremeiable tendència a mostrar-se acollonit. L’estampa en cada gala era la mateixa: amb la mirada perduda i els pèssims acudits de Roberto Leal ressonant dins del seu cap com les bales del Viet Cong, l’Alfred ens transmetia desesperadament que volia fugir d’aquell polígon de Terrassa. El què en un primer moment semblava fruit d’una dosi abusiva de Prozac, però, ara té tot el sentit del món: el tio estava pensant en els seus poemes.

Només així es pot entendre l’existència d’Otra Luz, el llibre que ha publicat aquest desembre i que inclou poemes, cançons i fotografies de la seva última gira. Voleu literatura accessible per a tots els públics? Doncs aquí la teniu: l’obra es titula Otra Luz i la portada està il·lustrada amb un retrat de color sèpia. Aquesta analogia no l’heu vist venir, eh.

Si el llibre de l’Alfred està en boca de tothom, però, no és per les fotos, sinó per la “poesia” amb el qual omple les pàgines.

Poético

—¿Sabes qué?

—¿Qué?

—No lo sé.

Podria ser una conversa amb la teva iaia amb Alzheimer, però el cert és que aquest és un dels poemes —per dir-ne d’alguna manera— que formen part de la seu recull. La qüestió és especialment preocupant: que el llibre sigui una col·lecció dels seus MILLORS poemes, implica que, en algun calaix amagat d’aquest cosmos, existeix una cara B amb totes les peces que no han superat el seu filtre d’autoexigència. Terrorífic.

Però, més enllà de les bromes i memes que es puguin fer a Twitter, el cas ens convida a fer una reflexió: l’Alfred té dret a equivocar-se. Té dret a equivocar-se perquè és jove, viu en un núvol en forma de disc de platí i, a més, probablement està enamorat, fet que converteix qualsevol humà en un cretí. El què està fent, al cap i a la fi, és el mateix que vam fer tots amb 14 anys: omplir l’MP3 de música de Green Day per demostrar que no escoltàvem Flaix FM com els altres. Cultura de primera i de segona, sense tenir ni puta idea de cultura. 

El problema no és que hagi produït merda i s’hagi equivocat —per dir-ho suaument—, el problema és que algú, probablement un malparit pretensiós, s’ha pensat que els seus fans, entre els quals evidentment no m’incloc, estan disposats a menjar-se-la.