L’any 1945, amb l’alliberació dels camps d’extermini nazis, Neus Català tornava a França. Començava llavors la seva lluita per no oblidar, convertint-se en un referent de la memòria històrica després d’haver aconseguit sortir viva del camp de Ravensbrück, primer, i de Holleischen, després, on va formar part del conegut Comando de les Gandules. Ella, amb d’altres companyes presoneres dels alemanys, va ser destinada a una fàbrica de munició. I van decidir seguir resistint, sabotejant tant com podien les bales que sortien de la factoria.
A la pell d’una icona com Català, Nausicaa Bonnín es retroba amb les sensacions que suposen estrenar una pel·lícula, després d’una trajectòria marcada, fonamentalment, per una frenètica i molt reconeguda activitat teatral i per un grapat de sèries
Aquests fets històrics formaven part de la novel·la de Carme Martí Un cel de plom, que ara arriba a les sales en la seva versió cinematogràfica, després de passar pel BCN Film Fest. Dirigida pel novell Miquel Romans, la pel·lícula compta amb Nausicaa Bonnín com a protagonista. A la pell d’una icona com Català, l’actriu barcelonina es retroba amb les sensacions que suposen estrenar una pel·lícula, després d’una trajectòria marcada, fonamentalment, per una frenètica i molt reconeguda activitat teatral i per un grapat de sèries. “Sí, és veritat que el cinema se m’ha resistit bastant, i no et sé dir a què és degut. Potser perquè no m’he traslladat a Madrid a veure què passava, com altres companys. No sé... Però sempre m’he explicat molt més en els escenaris, suposo que perquè vinc d’un llegat familiar teatral”, ens explica, fent referència a la genètica: el seu pare era el traspassat director i actor Hermann Bonnín, i la seva mare, la dramaturga i traductora Sabine Dufrenoy.
Suposo que interpretar la Neus Català suposa una responsabilitat afegida.
Per mi va ser un pes durant tota la preparació, però vaig decidir treure-me'l del damunt a l’hora de rodar, perquè no ajudava. Era un pes per la responsabilitat, i també per aconseguir que, quan la gent que la va conèixer veiés la pel·lícula, sentís que al film hi havia alguna cosa d’ella. No he pretès mai fer-ne una imitació, ni intentar ser ella. Això em feia perdre energia. Però sí que volia trobar el seu missatge i l’essència del seu caràcter, i fer-los meus. Crec que els fills de la Neus han vist la pel·lícula i que van sortir prou contents, i això em treu un petit pes del damunt. La feina prèvia va ser documentar-me a un nivell més visual, com era, com es movia, quin caràcter transmetia, i durant el rodatge ja vam anar cap a un vessant més íntim: què volíem explicar, quin missatge volíem enviar, com ho hauria explicat la Neus...
No he pretès mai fer una imitació de la Neus Català, ni intentar ser ella. Això em feia perdre energia. Però sí que volia trobar el seu missatge i l’essència del seu caràcter
Em vaig fixar en com menjava la teva Neus, en com agafava la cullera. És un element a l’hora de construir, suposo, en una feina física que entenc que ha estat important...
Sí, absolutament, és un d’aquells detalls a què t’agafes per compondre el personatge. Com et menges una sopa ben feta després de tant de temps de no menjar en condicions. Aquella cosa més instintiva, més animal, més des de les entranyes. És un element que ajuda... Vam treballar aquests aspectes als assajos, a un nivell grupal, amb una coach, la Clara Manyós. Vam fer exercicis per localitzar de forma corporal sensacions com el fred, la gana, la pèrdua, la debilitat, la tristesa... Tanquem els ulls, recordem el cos en aquest lloc, d’aquesta manera... Vam parlar molt del no ser, del no existir, la desaparició de la identitat. Amb aquesta feina des del cos van sortir moltes coses.
Un cel de plom es vehicula en tres grans eixos: la supervivència, la memòria i la sororitat.
Totalment. La sororitat, perquè unes sense les altres no haurien pogut subsistir. És veritat que moltes es van quedar pel camí, però també és cert que el grup estava per sobre de les individualitats, perquè, de fet, no existien de forma individual. Eren mà d’obra, una massa que treballava. Se’ls va robar la identitat. La supervivència, òbviament. De fet, al camp de treball de Holleischen van arribar només les més fortes, destinades a fabricar bales per la guerra, i van decidir sabotejar la feina. Per mi és molt interessant la culpa que va generar la supervivència: per què jo sí i elles no. I a la Neus, fins i tot la família, li va qüestionar si no havia hagut de passar per damunt de les companyes per sobreviure, quan justament era la sororitat, la que les feia sobreviure. I la memòria és el tema clau de la Neus, és l’estandart que porta ella: quan estava al camp, com totes, va començar mirant a terra, intentant oblidar tot el que estava passant, tots els horrors, però en un moment donat decideix alçar la vista i guardar a la seva retina totes aquelles imatges perquè després no es perdessin. Va ser la seva gran lluita, la memòria històrica.
La pel·lícula arriba en un moment en què l’auge de l’extrema dreta fa pensar que la memòria històrica és més necessària que mai.
Vivim un moment que fa molt pànic. Rodant em va passar que no sabia si estava a la Segona Guerra Mundial o a qualsevol guerra actual, a Ucraïna per exemple. Seguim perpetuant els mateixos rols de poder, les mateixes tortures... I el rol de les dones, que continuen sent les grans víctimes. La cultura, bastant menystinguda en aquest país, el cinema o el teatre, són molt importants com a altaveus, justament per ser un canal de comunicació social.
La cultura, bastant menystinguda en aquest país, el cinema o el teatre, són molt importants com a altaveus, justament per ser un canal de comunicació social
Aquest any has representat al teatre Hedda Gabler i has fet de Neus Català al cinema...
Dos personatges molt potents, sí. Ha estat un any molt heavy. Suposo que arriba un moment de maduresa que ho propicia. Hedda Gabler és d’aquells pocs personatges de nivell per a una actriu. De grans protagonistes masculins n’hi ha moltíssims a la història del teatre, però de femenins no n’hi ha tants. I que t’arribi un, és fantàstic. Això també fa una mica de respecte, adonar-te que estàs en un moment en què ja pots interpretar aquest tipus d’històries i personatges.
Suposen també un reconeixement professional important.
Em costa reconèixer això, ho veig molt en els companys, a mi em costa més. Però em provoca molta satisfacció, és clar. I quan m’ho diuen des de fora, penso: “Doncs és veritat!” (riu). Des de dins encara sento aquella inseguretat, aquella síndrome de la impostora constant amb què convisc.
La sents, eh...
Sí, cent per cent! Sempre penso que ara s’adonaran que no serveixo... (riu) Em segueix passant molt fort. Però si m’ho dius des de fora, ho valoro. I quin gust, quin plaer haver arribat fins aquí.
Deies que probablement el cinema se t’ha resistit per no haver marxat a Madrid. Per què no ho vas fer?
La predisposició hi era, però jo sempre he dit que marxaria fora, a Madrid o allà on fos, quan tingués feina. De fet, he estat vivint a Madrid durant tres anys, perquè estava fent una sèrie (Servir y proteger) i perquè feia teatre. Però anar allà a provar sort... És que Barcelona m’agrada molt i estic molt bé a casa meva.
Una de les teves aparicions televisives més recordades és a Cites, on formaves una parella icònica amb la Laia Costa, i torneu a la nova temporada de la sèrie. És divertit perquè l’altre dia coincidíeu fent entrevistes al BCN Film Fest amb ella i amb la Laia Manzanares, que al cinema ha fet La desconocida, un personatge que tu vas representar al teatre a l'obra Grooming.
Sí, anàvem interrompent entrevistes per abraçar-nos! Quina casualitat tan bonica! Fa 11 anys que vam fer Grooming al teatre, a Madrid, i de cop és molt xulo veure que n’han fet una pel·lícula. No l’he vista i en tinc moltes ganes, veure com s’explica aquesta història, amb perspectives que han canviat. Que la faci la Laia Manzanares em dona molta seguretat, ho haurà fet molt bé, segur. I amb la Costa... molta il·lusió. Crec que tens raó, que la història que interpretàvem es recorda molt, i potser hi té a veure que va marcar un abans i un després a com s’explicaven les històries lèsbiques a la ficció. Hi havia necessitat de normalitzar-les. I el retrobament set anys més tard ha estat molt guai. És que és un d’aquells personatges que t’acompanyen al llarg de la vida... una mica com l’Ethan Hawke i la Julie Delpy a Abans de l’alba. És bonic veure com creixem nosaltres, com creixen els personatges i els equips.
Parlant de retrobaments, apareixes a Això no és Suècia, la sèrie creada per l’Aina Clotet que dirigeix la Mar Coll, amb qui vas fer aquells Tres dies amb la família (2009), que suposo que va ser un punt d’inflexió per a tu.
Ho va ser, sí. La pel·lícula va arribar lluny i de cop se’m va donar a conèixer amb un personatge preciós. Anar a festivals, als Goya... Va ser fantàstic, malgrat que no fos sinònim de tenir una carrera cinematogràfica extensa. Però sí pel fet de debutar com a protagonista al cinema amb una pel·lícula de referència, que d’alguna manera va inaugurar el boom de directores dones i d’un tipus de cinema a Catalunya.
I la sèrie de l’Aina? Crec que parla de la criança i tu vas ser mare no fa gaire...
Ha estat molt especial per moltes raons, tot i que jo faig una col·laboració breu. Els protagonistes són l’Aina i el Marcel Borràs, i els seus nens. Ella és una de les meves millors amigues, i li vaig dir que volia ser a la sèrie com fos. I retrobar-me amb la Mar Coll, i rodar a Vallvidrera, el meu barri, a un minut de casa, que és meravellós. I els guions són fantàstics, molt divertits i molt ben escrits. Parlen de la maternitat, d’aquest ideal a què volem arribar, de la criança respectuosa... Al final, ho fem el millor que podem, que no sempre és estupendament. Està molt bé parlar d’això. I amb un equip liderat quasi al cent per cent per dones.