Albert Sánchez Piñol publica aquesta setmana Fungus (ed. La Campana), la primera obra després de Vae Victus. Es tracta d’una novel·la fantàstica, protagonitzada pels fungus, uns grans bolets que viuen a l’Alt Pirineu i que cobren vida, tot establint una conflictiva relació amb els humans.

Fungus bolets Quim hereu

Il·lustració de Quim Hereu para Fungus.

Fa anys va anunciar que escriuria una sèrie de novel·les de ficció, que es va iniciar amb La pell freda i va seguir amb Pandora al Congo. Aquesta és la seva continuació?

No... Aquesta és una novel·la fantàstica, però va a part. Fungus forma part d’una lliga pròpia. Estic pensant en una sèrie de Fungus, amb bolets i més bolets... Això seria, només, el primer episodi, la presentació dels personatges... Però hi haurà més aventures amb bolets... Ja en tinc pensada la continuació. 

Com sorgeix aquesta idea?

La primera versió d’aquest text, molt diferent al que ha acabat essent, era del 2005. He estat fent i refent Fungus tot aquest temps. La gent es fixa en els ritmes editorials, només veu quan publiques un llibre, però els ritmes creatius són uns altres: vas escrivint diverses coses simultàniament... I això fa temps que ho estava coent.

Perquè convertir els bolets en protagonistes?

No entenc perquè no hi ha més literatura sobre els bolets, perquè la nostra novel·lística no els ha donat més joc, justament en un país on hi ha una fascinació tan boja per ells... Si te’ls mires bé, si et fixes en les seves textures, en les seves formes, els bolets són tan suggeridors! Tenen una estètica especial... I això a mi em serveix per convertir-los en fungus. S’han fet històries sobre tots els animals, fins i tot de les tortugues, tan ensopides, en van sortir les tortugues ninja... En canvi, dels bolets no se n’ha fet mai res!

Albert Sanchez Piñol - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Els bolets ens tornen bojos, perquè hi ha la idea que al fons del bosc alguna cosa ens està esperant

Què tenen d’especial els bolets?

En els bolets hi trobem la darrera pulsió de caçador-recol·lector que ens queda. El 90% és aigua i, nutritivament, no són gran cosa... I malgrat tot ens tornen bojos, perquè hi ha la idea que al fons del bosc alguna cosa ens està esperant.

Li agraden els bolets? És boletaire?

Sí... Si no hagués tingut aquesta relació amb les bolets, no hauria escrit Fungus. Però potser l’he escrit, justament, perquè no en trobo mai... Amb la novel·la, inevitablement, els bolets vindran a mi...

Com és l’escenari pirenaic de Fungus?

La idea era fer un western hivernal, per l’època en què se situa la trama, i perquè l’Alt Pirineu és un territori de frontera, el lloc dels contrabandistes... Amb aquests elements creo un ambient, però en realitat els protagonistes són els fungus, no els Pirineus. He procurat que no hi hagi cap frase bonica sobre el paisatge pirenaic. Els romàntics creuen que com més amunt, com més lluny de la gent vas, més pur és tot. Aquí la idea és la contrària, és una inversió. El Pirineu de Fungus no és gens bucòlic. La idea és la contrària: com més lluny s’està de la gent, pitjor s’està.

El Pirineu de Fungus no és gens bucòlic

Fungus Quim hereu

Il·lustració de Quim Hereu per a Fungus.

En aquesta obra també hi és present el seu bagatge com a antropòleg?

Segur! A l’hora de construir els fungus com a monstres vaig buscar una societat el més diferent possible a l’humana. I aquí, hi ha petits detallets que són trets que surten de l’antropologia, com el del parentiu. Els fungus, a diferència dels humans, només tenen un grau de parentiu: la fraternitat...També hi ha idees sobre el poder polític que venen de l’antropologia. Jo aprofito, sobretot, la teoria de Marcel Mauss, per a qui el poder polític rau en la societat, i no en el dirigent. Aquest és un element bàsic que vertebra el text. Nietzsche diu que són els dirigents els que estructuren la societat; Mauss, en canvi, apunta que els dirigents no són sinó titelles a mans de la societat. Sobre aquesta idea pivota la força del relat.

Albert Sanchez Piñol - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Massa sovint, l’instint d’obeir és més fort que el de manar

I la idea de equiparar els menairons, uns personatges de la mitologia catalana, amb els fungus, també deu venir de l’antropologia...

Vaig agafar la idea dels menairons perquè m’anava bé, perquè és una llegenda pirinenca, molt potent. Si llegeixes alguna versió de la llegenda dels menairons veus que són éssers que sempre demanen ordres. Els fungus són molt diferents, físicament, dels menairons de la llegenda, però tenen una cosa en comú amb ells: l’instint d’obeir és més fort que el de manar... Massa sovint, l’instint d’obeir és més fort que el de manar...

Què tenen els monstres perquè li resultin tan atractius?

A mi em van molt bé els monstres perquè són molt útils per parlar de la humanitat. Hi ha alguns fragments a la novel·la en què s’explica que és un exèrcit o una monarquia a partir de les pràctiques dels fungus... A través dels fungus fas un reflex de la humanitat i poses de manifest el pitjor que té aquesta...

Perquè aquesta afició per als éssers fantàstics?

Per això s’ha inventat la narrativa! Tot això de la narrativa del jo, i de la realitat no em convenç. Per parlar de la realitat, ja hi són els periodistes... La gent ja coneix la realitat, perquè necessita que li expliqui algú d’altre?

Qualsevol humà et pot semblar un monstre i qualsevol monstre et pot semblar humà. Depèn de com el jutgis

Què distingeix un humà d’un monstre?

Tan sols la mirada humana. Tot depèn de com t’ho miris. Qualsevol humà et pot semblar un monstre i qualsevol monstre et pot semblar humà. Depèn de com el jutgis. A mi, per pensar sobre això, m’ha ajudat molt l’antropologia. L’antropologia reflexiona molt sobre l’alteritat... I la monstruositat no és sinó una de les formes de l’alteritat. Res més que això...

Fungus és una reflexió sobre el poder?

Els fungus constitueixen un element fantàstic que a mi em serveix per parlar del poder, que és allò que m’interessa: qui mana... És un dels temes universals. Els monstres a mi em van molt bé per parlar del poder. Una de les preguntes bàsiques que es fa el gènere humà és : “I aquí, qui hi mana?”. Quan vaig retratar els fungus vaig buscar que fossin completament diferent dels humans: no necessiten vestir-se, no necessiten alimentar-se, no necessiten criar fills... Però així i tot han de respondre a la qüestió “I aquí qui mana?”. La relació política existeix, és impossible deslliurar-se’n. És inherent a tots...

Perquè a les seves novel·les sempre retrata un univers de perdedors?

No sé, potser perquè nosaltres no hem guanyat mai... A més a més, quina gràcia té un guanyador? Hi ha gaires personatges literaris que siguin guanyadors? El triomfador no té gaire recorregut narratiu. Quan la gent narra històries sobre Juli Cèsar, que va guanyar totes les batalles, que acaben destacant d’ell? Com el maten, com el traeixen...

Albert Sanchez Piñol - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Els fungus no tenen cap ideologia, però la practiquen... Podrien ser la república cristiana o socialista perfecta...

En la seva obra és difícil trobar-hi herois... No té gaire confiança en la espècie humana?

Jo tinc confiança en els fungus, per això me’ls he inventat. El que em sorprèn del gènere humà és la seva obsessió per crear ideologies que haurien de derivar en mons perfectes i que mai no funcionen... Els fungus no tenen cap ideologia, però la practiquen... Podrien ser la república cristiana o socialista perfecta... No tinc confiança en els humans, però sí en els fungus, però me’ls vaig haver d’inventar, perquè no existeixen.

La seva història té algun element de guerra colonial?

No era aquest el plantejament. El colonialisme aquí, no hi entra... Però en el fons, quina guerra no és colonial? Els fungus impliquen un desordre per al gènere humà, i aquest reacciona amb la violència i amb la repressió... El general francès que combat els bolets és tirànic, en canvi els fungus són una societat molt més democràtica...

Fungus no és una reflexió sobre el procés

Hi ha qui en el seu llibre hi ha vist una reflexió sobre el procés independentista català. És així?

No ho és. I tot i això, segur que algú veurà Fungus així. És inevitable que això surti, en aquests moments, perquè Fungus és una novel·la que parla del poder. Però Ric-Ric, el protagonista de l’obra, no és ni Puigdemont, ni Rajoy, ni Junqueras...

La situació del país ha condicionat en certa mesura la trama?

No crec que massa. De fet, aquest és un llibre que el 2005 ja estava embastat. Malgrat tot, tot influeix d’alguna forma en l’escriptura, i amb els fungus es pot parlar de moltes coses. De veritat, prefereixo que cada lector en faci la seva lectura.

Ha abandonat la novel·la sobre història de Catalunya? Hi tornarà?

Mai no l’he abandonat... Com tampoc abans havia abandonat el gènere fantàstic... Vaig escrivint diverses coses simultàniament.

Albert Sanchez Piñol - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

Ens acaben de fotre una pallissa de por (...) Estem al 1715... Amb mig govern a l’exili i mig a la presó

Com a gran coneixedor del 1714, que va retratar a Victus, com valora el 2017? Va ser una altra derrota històrica?

Em rebenta escriure sobre el 1714 amb tot el que està passant...  Ens acaben de fotre una pallissa de por, i sembla que no ens en assabentem... Això ho pot veure qui vulgui, però hi ha molta gent que no ho vol veure. Estem al 1715... Amb mig govern a l’exili i mig a la presó...

Aquesta edició apareix curosament il·lustrada. Com és això?

El pintor Quim Hereu es va implicar en el projecte a fons, no s’ha limitat a fer fet tres línies de Rotring: la coberta és un oli, i a dins del llibre s’hi ha inclòs un gran encartat. Hi ha hagut una col·laboració molt estreta. Hereu pertany a l’escola de l’estrambotisme, i ha estat encantat de col·laborar amb un projecte com aquest.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat