Albert Elfa: "Com a periodista, sempre he intentat qüestionar el poder"

"No ho enyoro", diu l'Albert Elfa (Mont-ros, 1957), quan li pregunto si troba a faltar l'adrenalina de fer de corresponsal. Nascut a la Vall Fosca i crescut al barri d’Horta de Barcelona, durant dècades ha estat el responsable d’explicar-nos alguns dels fets més rellevants de la història contemporània: la invasió de Gaza, l’ascens de Barack Obama, la mort del dictador Augusto Pinochet, l’huracà Katrina, les Primaveres Àrabs... Experiències al capdavant de corresponsalies tan cotitzades com les de Washington, Jerusalem o Brussel·les que ara rememora a Oh, la humanitat! (Folch & Folch, 2025).

En realitat, totes les experiències relatades en un llibre que ens descobreix un gran narrador no són més que un teló de fons perquè aflorin les emocions. Perquè Oh, la humanitat! és, bàsicament, un catàleg de sentiments i sensacions, emocions i efectes, de tots aquells sentits que l’han anat acompanyant al llarg de la seva trajectòria com a periodista a primera línia dels fets, sempre intentant donar veu a aquells que, normalment —i malauradament—, queden silenciats. “Molta gent que ha llegit el llibre s’ha quedat amb les experiències més dures a Gaza o amb el Katrina. En aquests moments, és cert, l’adrenalina t’ajuda a sobreviure, a sentir que et batega el cor. I també a saber-te periodista i que estàs allà per denunciar els fets que estàs veient, sent la veu que ho explica a l’audiència. Això, és cert, et dona una pujada total d’adrenalina. Una de les conseqüències és que perds la por, però la por també és necessària moltes vegades, per aturar-te, per fer-te pensar... Ara l’adrenalina la tinc d’una altra manera, amb altres coses. Continuo col·laborant amb mitjans i estic a Irídia, el Centre per la Defensa dels Drets Humans. Aquí també hi ha molta adrenalina, però és diferent: no m’hi jugo la vida, ni em trobo amb George Clooney en una habitació d’hotel.”

Acabat el llibre, segueixes creient en la humanitat?
Hi crec més. El que passa és que els exemples que tenim més a l’abast, més a prop —com és Gaza—, i la resposta de la humanitat —més que de la humanitat, de la política que governa la humanitat— fa que no hi creguem massa, en aquesta humanitat. Potser la humanitat sí que és bona, però els polítics que governen no ho són. Estan permetent una catàstrofe, un genocidi, un assassinat massiu de gent que estem veient en directe. Però no es descobreix res: simplement és seguir el que ja van anunciar les autoritats israelianes, el seu ministre de Defensa, dient que exterminaven el poble palestí o l’expulsaven; per tant, era la crònica d’un assassinat anunciat. En aquest sentit, és dur creure en aquesta humanitat.

Potser la humanitat sí que és bona, però els polítics que governen no ho són. Estan permetent una catàstrofe, un genocidi, un assassinat massiu de gent que estem veient en directe

Deia el Ryszard Kapuściński que els cínics no serveixen per a aquest ofici.
Jo crec que tots els periodistes ho som una mica, de cínics. Entre altres coses, el cinisme ens permet —sobretot als que ens hem dedicat o es dediquen a cobrir esdeveniments durs— continuar vivint i continuar fent de periodistes. És com una protecció que ens autodonem per mirar-nos les coses des d’una perspectiva que ens permet surar i surfejar una mica per sobre del dolor dels altres.

Quan vas començar a redactar les teves experiències com a corresponsal?
Al llibre hi ha 10 capítols, que s’identifiquen amb 10 emocions. Però hi ha un onzè i últim capítol en què reflexiono sobre el fet de caminar, que no és una emoció. I en aquest capítol hi ha un subcapítol referit a una situació molt dura que vaig viure: venia de passejar per la platja i, creuant la Ronda del Litoral per un dels ponts, em vaig trobar amb una noia d’uns 18 anys, de parla anglesa, que estava situada a l’altre costat del pont, disposada a saltar, a suïcidar-se. La gent anava passant, espantada davant d’una situació així. I jo, potser perquè he viscut situacions molt dures al llarg de la meva vida, em vaig parar i vaig començar a parlar amb ella. Li deia coses, però ella no em contestava; només deia: “Leave me alone, leave me alone, I wanna die, I wanna die.” No li preguntava el perquè, ni li qüestionava res, només li deia que era molt jove i que el que li havia passat, i pel que estava a punt de prendre aquest acte tan terrible, segur que havia estat molt dur, però que ella era molt jove i segur que al llarg de la vida hi hauria moltes situacions felices i plenes d’amor, que no farien oblidar aquesta, però que quan ho sobrepassés, a la balança segur que sortirien guanyant els bons moments. I mentre parlava, vaig aconseguir trucar al 112. Finalment, vaig aconseguir que passés a la part segura del pont, van venir els del 112 i se la van endur. Vaig arribar a casa en estat de xoc. Era molt dur el que acabava de veure. No podia deixar d’imaginar què hauria estat si hagués saltat: la noia hauria mort segur i jo hauria quedat abatut per no haver-la sabut convèncer. En veure’m tan afectat, la meva companya em va suggerir que escrivís tot el que havia viscut. Necessitava vomitar-ho en algun lloc. Primer ho vaig fer a Twitter, i vaig tenir més de 500.000 visites i milers de respostes. Arran d’això vaig pensar en totes les altres històries que m’han passat al llarg de la meva vida professional i que també podria explicar. Narrar com les vivències m’han afectat personalment, generant-me emocions que desconeixia de mi mateix.

Ha estat terapèutic per a tu escriure totes les vivències que has anat acumulant al llarg de la teva trajectòria com a corresponsal?
Sobretot, m’ho he passat molt bé fent-lo. El millor de fer un llibre és mentre l’escrius. Després ve tota la promoció, que et sobrepassa una mica, però, sent periodista, ho entens, perquè has estat a l’altre costat moltíssimes vegades. De fet, jo sempre he estat allà, a l’altra banda. Però sí, en moltes coses ha estat terapèutic. Fins i tot m’han vingut al cap situacions que no recordava i, recordant-les, vas entenent algunes reaccions personals relacionades amb els fets. Sí que ho ha estat, de terapèutic.

Oh, la humanitat!, bàsicament, és un llibre d’emocions vinculades a totes les vivències que han marcat la teva trajectòria professional i personal.
Les vivències són excuses per explicar les emocions o per fer reflexions sobre el periodisme i sobre l’estatus del corresponsal. Evidentment, parlo molt de quan feia de corresponsal, però també de la meva etapa com a director de documentals.

Un corresponsal ha de deixar la seva petjada, ha de deixar la seva opinió. Un periodista no és objectiu

Quan toques aquesta faceta, les històries són colpidores.
Són els fets que em van passar. Alguns són molt durs, però també n’hi ha de divertits. No tot són guerres i passar-ho malament. També m’ho he passat molt bé fent la meva feina. Per exemple, m’he descobert mitòman. He pogut conèixer estrelles de Hollywood i mantenir-hi una molt bona relació. Com amb la Penélope Cruz o amb la Susan Sarandon, una actriu molt militant amb la causa palestina. Amb ella ens seguim escrivint. És de les dones més valentes que hi ha a Hollywood en aquests moments. Però, malauradament, el que et deixa més petjada és allò que pateixes amb els que estan patint. Si mai he tingut cap èxit professional, ha estat gràcies al fet que m’he implicat moltíssim, perquè crec que un corresponsal no es pot limitar a explicar el què, el quan, el com, l’on i el per què. Un corresponsal ha de deixar la seva petjada, ha de deixar la seva opinió. Un periodista no és objectiu.

No?
És absolutament subjectiu. Des del moment que et trien per anar a cobrir determinades situacions, significa que aquella empresa confia en tu, que ho faràs bé. I si et coneixen, saben que enfocaràs les notícies des d’un punt de vista. El meu ha estat sempre el de donar veu a les persones menys afavorides d’aquest món, els que pateixen i, sobretot, qüestionar el poder, sempre.

Tot i aquesta subjectivitat, llegint-te, moltes vegades fa la sensació que has hagut de reprimir moltes emocions.
T’has de reprimir, però jo m’he reprimit poc. I com que no em deien res, deia el que pensava de les coses. Hi ha vegades, però, que has de ser molt formal.

Per exemple?
Recordo que vaig anar a cobrir la mort de Pinochet a Santiago de Xile. Hi vaig anar tres vegades des de Washington, gairebé seguides, en 10 o 15 dies, perquè no s’acabava de morir mai.

Finalment, va morir.
Es va morir tot just arribat a Washington del segon viatge, i vaig haver de tornar l’endemà. De jove, aquí a Catalunya, quan el cop d’estat contra Salvador Allende, vaig sortir al carrer a protestar contra la dictadura d’Augusto Pinochet. Era una cosa que portava molt endins, perquè d’alguna manera era com lluitar contra la dictadura franquista. I de sobte era a Santiago de Xile, amb el dictador mort. Transmetent-ho en directe, amb el taüt del dictador obert al darrere, vaig haver de ser absolutament correcte, evidentment. Allà sí que em vaig limitar a dir el què, el com, el quan, l’on i el per què. Però, una vegada acabada la connexió, vaig donar via lliure als meus sentiments i me’n vaig anar a les manifestacions que corrien per Santiago a gaudir del moment.

A Brussel·les ets la veu dels organismes. En canvi, tant a Washington com al Pròxim Orient, tot i que òbviament hi havia coses que m’obligaven a cobrir, jo marcava la meva agenda

Has estat al capdavant de les que, molt probablement, són les tres corresponsalies més ansiades i desitjades per a qualsevol periodista amb pulsió per explicar el món: Washington, Jerusalem i Brussel·les, tot i que aquesta darrera va ser la més breu i la que està menys representada al llibre.
És el lloc que em va agradar menys. És un lloc transcendent, absolutament important per a la informació. El que s’hi decideix toca directament el dia a dia de la gent. El que passa és que els organismes que has de cobrir són tants i tan exhaustius enviant comunicats, que no et dona temps de pair-ho, i la sensació que et queda és que ets poc més que un altaveu del règim. En un mateix matí et pot arribar un comunicat del Banc Central Europeu que abaixen els tipus d’interès, o que els apugen. Un altre de la Comissió Europea. Un altre del Tribunal Penal de la Unió Europea de Luxemburg. Un altre del Parlament Europeu. I el mitjà pel qual treballes vol informar de tot. Jo complia amb la meva feina, però no em quedava satisfet. Em faltava el factor humà, la interpretació, la crítica, l’anàlisi. I faltava la veu del poble. A Brussel·les ets la veu dels organismes. En canvi, tant a Washington com al Pròxim Orient, tot i que òbviament hi havia coses que m’obligaven a cobrir, jo marcava la meva agenda.

Des de fa uns anys sembla que constantment passen fets històrics. I déu-n’hi-do, els que has hagut d’explicar-nos tu.
Moltíssims. Començant per l’ascens de Barack Obama, que el vaig estar seguint durant dos anys per tots els Estats Units. Al principi teníem un contacte molt directe amb ell: compartíem motels i esmorzars, però quan va començar a fer-se ultra famós, l’FBI va posar una barrera i ja no ens hi vam poder acostar.

Va ser un fenomen pop extrapolat a la política. Vam viure un breu moment d’eufòria en què vam creure que el món seria millor gràcies a ell.
Recordo que a TV3 només volien que fes Obama, Obama i Obama. Alguna vegada deia: “Vaig a fer Hillary Clinton”, quan es disputava la candidatura demòcrata, i a ells els costava acceptar alguna informació sobre ella. Recordo el discurs del Yes We Can de New Hampshire. Tots els que érem allà informant vam deixar de ser periodistes. Com a professional és un error, però el moment era tan càlid, era tan exhaustivament emocionant, que t’unies a tota la corrua de gent que estava allà corejant el Yes We Can i t’oblidaves de prendre notes. Eres un més.

També ens vas informar de l’huracà Katrina, que va devastar Nova Orleans. De fet, vas ser un dels pocs periodistes estrangers que va poder accedir a la ciutat.
Me n’hi vaig anar el primer dia. Durant quinze dies vaig haver de dormir al cotxe, menjar anous, que era l’únic que tenia, i lluitar per la gasolina. Unes situacions molt extremes, però que alhora em van permetre transmetre a la nostra audiència el dolor que sentia la població negra de Nova Orleans, totalment abandonada per l’administració de George Bush. Recordo una vegada, en un directe amb el Carles Francino, que em va preguntar si havia vist el president Bush en la seva primera visita a Louisiana. No em vaig saber estar i li vaig dir que sí, que havia vist una corrua de cotxes a tota hòstia aixecant polseguera i que el president Bush anava dins d’un d’aquests cotxes. No vaig caure en el parany de voler ser políticament correcte.

Recordo el discurs de Barack Obama del Yes We Can de New Hampshire. Tots els que érem allà informant vam deixar de ser periodistes. Com a professional és un error, però el moment era tan càlid, era tan exhaustivament emocionant, que t’unies a tota la corrua de gent que estava allà corejant el Yes We Can i t’oblidaves de prendre notes. Eres un més

Sent al Pròxim Orient, també vas cobrir les Primaveres Àrabs.
Si parlem d’Egipte, allò va ser... una enganyifa total.

Per què?
Perquè l’exèrcit, des del principi, es va posar al costat dels revolucionaris, cosa que ens va sorprendre a tothom. Passava que el règim de Hosni Mubarak estava caient, i el substituïa el seu fill (Gamal). Mubarak així ho tenia previst. Però el seu fill no era militar, sinó un empresari amb molt poder dins del Partit Nacional Democràtic. Era l’exèrcit el que posseïa tota la indústria, tot el turisme, tota l’agricultura de la vall del Nil. Tenien por que això s’acabés. El seu pla passava per recolzar la revolució i després convocar eleccions. El que no havien calculat és que les guanyessin els Germans Musulmans, com va passar. La seva resposta va ser provocar un cop d’estat, acusant els Germans Musulmans d’estar implementant la xaria, marginant les dones. I, tot i que tot això era cert, era l’excusa per justificar el cop d’estat. Des d’aleshores, en comptes de Hosni Mubarak, hi ha Abdelfatah al-Sisi.

De totes les vivències que apareixen al llibre, Egipte ha estat l’únic moment que he patit realment per la teva vida.
Fins i tot més que a les guerres, perquè aquí va ser una turba d’unes 300 persones perseguint-me. Van creure que era un agent del Mossad. De fet, potser pel meu aspecte, no ha estat aquesta l’única vegada que algúi ha pensat que era un agent secret israelià. El fet és que em seguien 300 persones plenes d’ira, i era impossible aturar-se a enraonar amb ells. En cap moment es van parar a pensar o analitzar si de veritat era del Mossad, abans de fotre’m d’hòsties i linxar-me entre tots fins a la mort. No, la turba va unida i amb un sol objectiu que, a més, és visceral: matar aquella persona. En situacions així descobreixes instints de supervivència que desconeixies.

Sent corresponsal d’una televisió nacional ‘petita’, m’ha sorprès la capacitat que vau tenir per ser els primers a arribar a la notícia o entrar a llocs que semblen inaccessibles: vau ser els primers a arribar a Louisiana per cobrir el Katrina, vau aconseguir entrar a Guantánamo...
A TV3 sempre ens ha caracteritzat el fet que, tot i ser una televisió petita, no ens tallem per res i aspirem a tot. I jo, a Washington, a Jerusalem, a Brussel·les, a tot arreu, aspirava a tot. Vaig demanar una entrevista amb George Bush, i crec que no me l’haurien donat, però ho vaig provar. Passava que no tenia relacions amb Zapatero, perquè aquest, només d’entrar, va retirar les tropes de l’Iraq. I Bush no només va tallar tota relació amb Espanya, sinó que fins i tot els corresponsals de mitjans espanyols no podíem ni entrar a la Casa Blanca. I l’Obama, després d’un any en què va ser hiperactiu, es va centrar en els mitjans nord-americans: la CNN, la NBC, la CBS, i els grans mitjans internacionals. Ho vaig demanar, però no va ser possible. Vam arribar els primers a l’alliberament de la Ingrid Betancourt a Bogotà. Vam entrar els primers a Guantánamo, on no hi havia entrat mai una televisió de l’Estat. I sí, els primers al Katrina. I tot per aquest esperit: no ens tallem; allò que volem fer, ho intentem. I allò que està passant, ho volem cobrir, i ho volem cobrir de primera mà. I moltes vegades ho aconseguim.

A TV3 no ens tallem; allò que volem fer, ho intentem. I allò que està passant, ho volem cobrir, i ho volem cobrir de primera mà. I moltes vegades ho aconseguim

Al principi de la conversa m’explicaves que t’havies descobert mitòman i hi ha dos moments que he mort d’enveja. El primer: Lou Reed.
Jo vaig anar al primer concert de Lou Reed a Barcelona. Devia ser l’any 1975. En aquella època, encara amb Franco viu, per a mi era el contrapunt a tota la Nova Cançó i la reivindicació progressista catalanista de Lluís Llach, Raimon, Pi de la Serra, Ovidi Montllor...

El més semblant que teníem era Pau Riba.
Cert, tot i que a mi em costava d’entrar-hi, perquè era tan diferent, era tan galàctic... Bé, el galàctic era el Sisa, i el Sisa m’agradava més. Lou Reed era a l’altre costat. Era la cara fosca. Era drogadicte. Era gai.

Era el costat salvatge de la vida.
Va passar que havien prohibit la seva cançó Heroin. I durant el concert van tirar unes octavetes amb la lletra. En vaig agafar una, però no en tenia ni idea, aleshores, d’anglès, i vaig creure que era una cançó dedicada a una tia potent, una heroïna. Per això no entenia per què l’havien prohibit. Després, quan vaig comprar el disc, vaig descobrir de què anava realment. Molts anys després, ja de corresponsal als Estats Units, vaig coincidir amb Lou Reed en una Setmana de Cultura Catalana en què també va participar la seva dona, Laurie Anderson, la Patti Smith i el Mikhail Baryshnikov. De fet, l’esdeveniment se celebrava al Centre de les Arts a Nova York, impulsat per Baryshnikov. En el dinar inaugural ens vam seure junts en una taula tots aquests, un redactor del New York Times i jo, que vaig seure al costat del Lou Reed, no sense haver de fotre quatre cops de colze al del New York Times. Hi ha vegades que fer de periodista també és una altra manera de conèixer-te: passes per tràngols i fas unes coses per superar la vergonya, la por o el que sigui, que mai no hauries imaginat. Buscant un tema per xerrar, li vaig explicar l’anècdota d'Heroin i li va fer molta gràcia. L’hi va explicar a la Laurie, i ella ho va explicar a la Patti Smith, i la Smith... Tots van riure molt.

Lou Reed tenia fama de ser l’artista més cruel amb els periodistes.
Ja ho explico, això, al llibre, però jo me’l vaig guanyar amb aquesta anècdota. Vaig estar una setmana amb ell a casa seva, al seu laboratori fotogràfic, anant a dinar. Va ser supercarinyós. Agafat del meu bracet, a vegades, perquè ja estava malalt.

És molt important que el periodisme, el veraç, amb totes les lletres en majúscules, estigui present a Instagram, a TikTok, a Facebook, a X i a on sigui, perquè són els canals que la gent, especialment els més joves, fan servir per saber per on va el món, per denunciar i per conèixer

L’altra gran anècdota és quan entres en una habitació d’hotel on són George Clooney i Matt Damon i no els reconeixes.
Això és una mica vergonyós (riu). Havia quedat en aquell mateix hotel per entrevistar un agent de la CIA i anava molt atabalat. No em podia creure que un agent de la CIA m’expliqués el tema dels avions que transportaven presoners cap a Guantánamo, fent escala a Palma de Mallorca. No em podia creure que ho volgués explicar a TV3 i no a la CNN o Al Jazeera. L’agent era Robert Baer, que havia escrit un llibre autobiogràfic titulat See No Evil, en què es va basar la pel·lícula Syriana. Resulta que tant George Clooney com Matt Damon eren a l’hotel fent promoció de la pel·lícula, igual que en Baer, que per això ens donava l’entrevista. Però jo, en aquell primer moment, tot això no ho sabia. Total, que vaig anar a l’hotel on havíem quedat, i en entrar a l’habitació, em vaig trobar amb dos paios asseguts al costat d’un bàner de la pel·lícula, però cap dels dos era Robert Baer. Em vaig seure davant d’ells, esperant que en algun moment aparegués l’agent de la CIA. Quan ja portàvem cinc minuts, em vaig dir que potser havia de treure algun tema de conversa. Era un dia de molta pluja a Nova York i vam parlar del temps. I acabat el tema del temps, vam estar parlant del Robert Baer: que si era un paio molt valent, que si això, que si allò. Esgotat també aquest tema, em van preguntar pel càmera. “El càmera? Jo estic esperant el Robert Baer”. Em van explicar que l’havien canviat d’habitació, que estava a la del costat. Em van acompanyar i va ser aleshores, quan em vaig fixar en ells per donar-los les gràcies, que em vaig adonar: “Hòsties, si són George Clooney i Matt Damon!”

De què serveix el periodisme l’any 2025?
Uau, transcendent, aquesta. L’any 2025, encara serveix de molt, el periodisme. És un moment en què hi ha tantíssima informació, rebent-la per mil canals diferents, que la tasca del periodista de veritat és importantíssima. És molt important que el periodisme, el veraç, amb totes les lletres en majúscules, estigui present a Instagram, a TikTok, a Facebook, a X i a on sigui, perquè són els canals que la gent, especialment els més joves, fan servir per saber per on va el món, per denunciar i per conèixer. El periodisme ha de ser present en tots aquests espais per redreçar tot això amb informació contrastada, amb informació conseqüent amb els fets que han passat, amb informació que assenyali i que eduqui. Si no, i ja ho estem veient, ho faran des de l’extrema dreta amb els seus postulats regressius.