En aquest punt de la vida, ja hem vist prou concerts per a saber quines bandes ens han marcat de veritat, tant en disc com en directe. Alguns diran els Stones, d’altres Springsteen (aquests són molt pesats), Metallica, U2 o fins i tot, entre les generacions més joves, Coldplay. En el meu cas, tot i considerar-me de gustos eclèctics, hi ha una cosa en què no tinc cap mena de dubte: AC/DC és la millor banda que he vist en directe. O, com a mínim, la que més he gaudit. No hi ha res que em posi més la pell de gallina que sentir un dels seus riffs de guitarra. Sí, definitivament, jo em quedo amb els australians.
L’any 2009, durant la gira del Black Ice, al concert del Palau Sant Jordi de Barcelona (una escena que mesos després es repetiria a l’Estadi Olímpic), aquella gira en què una locomotora a tota velocitat sortia de la pantalla buscant carbó per acabar estavellant-se contra el públic —va ser un èxtasi, el més gran dels èxtasis—, venien als estands de merchandising una diadema amb uns banys vermells que s’il·luminaven amb el logotip del grup. La vam comprar per una raó ben senzilla: ens retornava als catorze anys, quan descobríem el rock i somiàvem veure algun dia els nostres ídols en directe.
Lògicament, els anys passen i ja res és igual. AC/DC, que el 2020 van publicar un nou disc, Power Up (només pel plaer d’anar a una botiga de discos, caçar aquell vinil i després gaudir del ritual de posar-lo al tocadiscs, ja valia la pena —i, a més, el disc era bo, molt disfrutable), van tocar l’estiu passat a Sevilla, envoltats de dubtes i reserves: els membres ja són grans i, tret d’alguns que semblen indestructibles, el pes del temps es fa notar. Hi va haver absències inevitables (morts incloses) i a cada gira plana el dubte de si Brian Johnson podrà ser-hi. La seva veu està al límit, i fins i tot Axl Rose, cantant de Guns N' Roses, el va arribar a substituir en una gira anterior. Tot i això, segons les cròniques, els comentaris a les xarxes i el que m’han explicat amics que sí que hi van ser, l’experiència encara val la pena. Per això, la cita a l’estadi de l’Atlético de Madrid estava marcada en vermell al calendari d’aquesta extenuant —però il·lusionant— ruta musical de l’estiu. L’esforç està més que justificat, encara que en un concert d’AC/DC ja no quedin gaires sorpreses (per citar-ne una: els canons de For Those About to Rock). Però hi ha un moment que, per molt que es repeteixi, sempre serà especial i irrepetible. És quan sona Let There Be Rock i Angus Young recorre la passarel·la fins al centre de l’estadi i, just quan arriba el solo de guitarra, comença a girar sobre si mateix sense parar. Per aquesta imatge, per aquest instant, ens agrada el rock & roll.
No és un privilegi, és una necessitat
A viure aquesta litúrgia s’hi acosta un públic que, en la seva immensa majoria, hi acudeix vestit amb l’equipació oficial: samarreta negra amb el logo històric del grup. Fins i tot als bars propers a l’estadi colchonero, els cambrers duen banyes. I a l’ambient, una pregunta que es repeteix en els concerts de les grans llegendes del rock: serà l’última vegada que els veurem? Carpe diem.
Tocaran un total de vint-i-una cançons (el repertori és pràcticament inamovible des de fa anys, cosa que ha esdevingut motiu de queixa entre els fans més exigents). Són menys de les que interpreten The Pretty Reckless, que —com tots els grups que accepten el repte d’obrir per a una banda d’aquesta magnitud— passen una mica desapercebuts. Sempre m’he preguntat què els aporta, més enllà de l’experiència… i potser un cert prestigi. Entre el seu final i l’inici d’AC/DC, sonen temes de Soundgarden, L7 i The Clash. Punt a favor per qui n’ha fet la selecció: la llista no és gens previsible.
Angus Young, ahir va tornar a faltar a escola / Foto: Ricardo Rubio / Europa Press
La felicitat té nom, i és AC/DC
Si el 2009 va ser un tren, aquesta vegada és un cotxe el que entra a tota velocitat a l’estadi. L’aparquen dins, i surten a tocar. L’Angus, de vermell, amb els seus clàssics pantalons curts i corbata. Sí, continua sent aquell entranyable escolanet del rock. I la veu d’en Brian Johnson gruny: el paper de vidre més agraït del rock and roll. Tot està al seu lloc. Sona If You Want Blood (You’ve Got It), però és el fos a negre de Back in Black el que ens recorda que ser aquí no és un privilegi, és una necessitat que comparteixes amb amics tan lliurats com tu. Thunderstruck avança una mica més lenta. I mentre cau la nit i brillen les banyes, repica la campana més famosa del rock: la de Hells Bells, que dona pas a una Highway to Hell que, tant se val si l’has escoltat un milió de vegades en un milió de llocs: és un clàssic imbatible. Però l’exhibició, sorprenentment, arriba amb Shoot to Thrill. Per alguna raó, aquí l’Angus i en Brian ho eleven tot a un altre nivell. La banda ja va embalada, imparable. El so, perfecte. A Dog Eat Dog, tot es torna en blanc i negre, amb una bateria que respon amb força.
A hores d'ara, probablement estem més cansats nosaltres que ells. Algú va dir que eren massa grans? Tot seguit: Dirty Deeds Done Dirt Cheap, el riff juganer de High Voltage (on en Brian s’ho passa d’allò més bé, potser és la seva preferida), Riff Raff i el rock més bàsic, amb el ball del gall dindi de Chuck Berry executat per l’Angus Young.
Sense respir (tot i que les pauses entre cançons són una mica més llargues), arriben You Shook Me All Night Long, Whole Lotta Rosie i aquell Let There Be Rock amb un Angus que no volia deixar de tocar. La traca final de trons arriba amb la dinamita de T.N.T., i l’acomiadament —amb canons de foc, com havia de ser— amb For Those About to Rock (We Salute You). Sí, ens petaran les orelles. És hora de desfilar, exhausts i feliços, amb ganes de colpejar-nos el pit i córrer per la banda com el Cholo. Hi ha molt —i molt bo— per celebrar. És la victòria més gran: la felicitat té nom, i és AC/DC.