El pitjor de les plataformes de streaming és que acabes clicant a l’anunci més gran per no haver de vagar sense rumb pel catàleg. En altres paraules, la millor manera d’entretenir-te un diumenge tonto sense haver de pensar massa és renunciar als teus gustos personals i deixar-te portar. I això és exactament el que m’ha passat amb 3 caminos, la sèrie original d’Amazon Prime Video sobre el Camí de Sant Jaume. Per fer-ne un resum ràpid: una altra sèrie sobre penya xunga que, en lloc d’afrontar els seus problemes, decideixen arreglar la seva vida amb un viatget.

En deus haver sentit a parlar: cinc personatges de diferents nacionalitats que es coneixen fent el camino de Santiago l’any 2000 i que el repeteixen dos cops més tots junts, compartint els canvis a les seves vides, angoixes i problemes. Bàsicament, un pamflet publicitari preciós del nord de la Península que intenta ressaltar la part mística d’aquesta ruta a partir dels llaços d’amistat entre els protagonistes. Que, per cert, aquí vull fer una menció especial al director de càsting, que ha preferit triar un actor espanyol (Álex González) per interpretar a un mexicà, que contractar a... jo què sé... un mexicà.

Els pros i els contres

Però anem a pams, perquè la sèrie té coses bones i aconsegueix una part del que pretén: que vulguis calçar-te les xiruques i iniciar-te en el senderisme per gaudir d'uns paisatges i ciutats que apareixen en el seu màxim esplendor. Amb l'al·licient, a més, que, després de veure els 8 capítols, quedes absolutament convençut que pots decidir fer el camino vestit de la mateixa manera com vas al bar i que és possible deixar-lo i reprendre'l amb la mateixa facilitat que fas mitjà volta per recollir qualsevol cosa que t'has deixat a casa en marxar a treballar.

El problema és que tota la bellesa urbana i natural de 3 caminos queda embrutada per un grup de personatges insofribles amb unes històries personals impossibles i trames complicadíssimes i innecessàries. Agafem, per exemple, el personatge de Verònica Echegui. Ella és la noia diferent, única i especial de la sèrie: aquell ésser quasi màgic, que no acaba de tocar de peus a terra, inconformista, del qual te n'has d'enamorar. Però malgrat això, l'amiga té la sensibilitat i capacitat d'empatia d'una sabata. No només marxa a fer el camino defugint el seu promès i deixant a la seva família el pes de preparar un casament que ella no vol celebrar, però que no anul·la. Sinó que en lloc de tallar amb la seva parella i tenir una conversa sincera sobre els seus sentiments, decideix casar-se amb un dels seus companys de viatge poc després d'haver-lo conegut, sense ni tan sols tallar amb el seu antic xicot.

I aquesta només és una de les trames inversemblants i excessives de la sèrie, ja que els guionistes han decidit abraçar tot l'espectre de la llagrimeta cinematogràfica. També tenim un bomber que desenvolupa ELA i mor; una persona alcohòlica que perd tot el que té malgrat recuperar-se; i, la meva preferida, una ecologista radical que acaba sent detinguda després d'accedir il·legalment a una central nuclear amb la intenció de fer justícia a la memòria de la seva germana bessona, que mor després d'una greu malaltia. Guau, tio. Cal tant drama? No es pot fer una sèrie amb personatges emocionalment preparats per establir connexions humanes complexes? Cal introduir tots aquests elements en una sèrie sobre el Camí de Sant Jaume? Les relacions humanes basades en la companyonia i el bon rotllo són massa mainstreams per ser representades a la tele? No es pot tenir una experiència transcendent sense tota aquesta càrrega emocional no resolta sobre les espatlles?

Potser és cosa meva, que m'agrada la gent capaç de fer-se càrrec de les seves merdes sense esperar que unes vacances arreglin màgicament tots els seus problemes o els condueixin a una revelació superior sobre el seu lloc al món, però no puc evitar pensar en 3 caminos com una de les pitjors sèries que he vist últimament. No dubto del potencial transformador d'un viatge, però prou ja sèries que els converteixen en panacees vitals. És molt més revolucionari assumir que estàs malament i anar al psicòleg que buscar-te a tu mateix amb una motxilla de 30 quilos a l'esquena mentre destrosses a tothom del teu voltant i negues la teva realitat.