L’abril de 2002, TV3 emetia l’últim capítol de Plats Bruts, la sèrie més revisitada, citada, i reemesa de la història de Catalunya. I és que després d’obtenir unes audiències desorbitades entre 1999 i 2002, arribant a un 40% del share, la cadena la va tornar a col·locar a la graella els estius de 2004, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2019; i recentment també s’ha emès a 8tv. Però com pot ser que una comèdia de fa vint anys segueixi funcionant tan bé? I que hi hagi nens que ni havien nascut el 2002 i que ara riuen quan veuen els capítols per primer cop? La resposta la trobem en el seu format i en com de revolucionària va ser la sèrie en el seu moment.
El format de Plats Bruts és el d’una sitcom clàssica. Episodis de 25 minuts plens de comèdia en dues o tres localitzacions, gravats amb diferents càmeres i amb públic en directe. I els guionistes de la sèrie no tenen por en reconèixer que per poder portar aquest format aquí, es van inspirar en les sitcoms que havien funcionat a l’altra banda de l’Atlàntic, com Seinfeld o Friends, sèries, precisament, que ara són molt més revisitades que qualsevol altra ficció d’aquells anys, perquè no hi ha format que resisteixi millor el pas del temps que la sitcom. Intel·ligents com eren, però, els guionistes no es van quedar en la simple imitació, i van passar-ho tot pel filtre de l’humor català, hi ha qui diria que fins i tot també el britànic, apropant la sèrie a l’espectador. Així, el conflicte d’un català treballant a Madrid a Tinc nació o la discussió entre la castanyada i el Halloween a Tinc castanyes funcionaven de meravella per un públic que veia la seva cultura representada amb humor a la televisió.
La sèrie va deixar d'emetre's l'any 2002. / TV3
Una sèrie avançada al seu temps
Tot i que ara ens sembli inconcebible, en el seu moment va costar molt vendre la sèrie, igual que acostuma a passar amb les genialitats que són incompreses en el seu present. Per TV3, dir “hòstia” i “collons” tantes vegades i els diners d’haver de gravar les seqüències cronològicament davant d’un públic que necessitava un sopar i un animador eren grans impediments. Però sense aquest llenguatge groller la sèrie mai hauria aconseguit la naturalitat que la fa divertida, i sense la incorporació de la productora El Terrat per donar un cop de mà a Kràmpack, els creadors de la idea, qui sap si la sèrie s’hagués arribat a fer.
Però on realment Plats Bruts va demostrar ser una sèrie avançada al seu temps va ser en els personatges, perquè aquests se sortien de la norma social de la Catalunya del canvi de segle, especialment en el cas de les dones. El caràcter fort i bel·licista de la Carbonell no era l’esperat en una assistenta, ni tampoc l’empenta que podia tenir una iaia de 90 anys. La forma com la Mercedes tenia agafats pels collons al Ramon i al Lopes a Ràdio Bofarull subvertia l’habitual posició de poder dels homes i el famós “Ah, vale” de l’Emma davant la proposta d’un trio mostrava una naturalitat respecte a la sexualitat fins aleshores inaudita.
Joel Joan, Jordi Sánchez i Mònica Glaenzel interpretaven en David, en Lopes i l'Emma. / TV3
I a les icòniques interpretacions d’aquestes quatre actrius - Anna Maria Barbany, Mercè Comes, Montse Pérez i Mònica Glaenzel -, li hem de sumar les de les dues grans estrelles de la sèrie, Joel Joan i Jordi Sánchez, que en el David i el Lopes van trobar l’equilibri perfecte entre ser despreciables i entranyables. I en aquest equilibri s’ha mogut la sèrie com un equilibrista que no ha caigut durant vint anys i que sembla que no ho hagi de fer mai. Perquè cada dia hi ha qui balla el tango de la tanga, qui s’emociona amb un flam de pastisseria o qui per Nadal menja “gàlets” i mandonguilla.