Barcelona, 7 de gener de 1935. 02.55 hores. Moll de l’Aeronàutica. Zona Franca. El president Lluís Companys i els consellers Pere Mestres (Obres Públiques i Sanitat), Joan Lluhí (Justícia), Joan Comorera (Economia i Agricultura), Martí Esteve (Finances) i Ventura Gassol (Cultura) eren traslladats del vaixell-presó Uruguay al vehicle que els havia de conduir a la Prisión Celular de Madrid. Segons la premsa de l’època, el vehicle era un “autocar requisado sin número de matricula” custodiat per “dos autos ametralladoras que habían llegado de Madrid”. El conseller de Treball, Martí Barrera, hospitalitzat a la Clínica Trias i convalescent d’una intervenció quirúrgica, i el president del Parlament, Joan Casanovas, pendent que la justícia espanyola decidís quin tribunal l’havia de jutjar, eren els únics que, de moment, no viatjarien.  

“Autocar requisado sin matrícula”

Tres mesos després dels Fets del Sis d’Octubre (1934) —que havien culminat amb la detenció i l’empresonament del govern de Catalunya, acusat del delicte de rebel·lió—, el Tribunal de Garanties Constitucionals cursava l’ordre, tan sols una hora abans d’efectuar el trasllat. Segons la premsa de l’època, “Dicha orden se transmitió con toda clase de reservas, a fin de que no se enterara nadie y evitar que se produjesen incidentes”. I  el trànsit entre el vaixell-presó i l’“autocar requisado sin número de matrícula” es va portar a terme en un escenari prèviament buidat, deliberadament silenciat i fortament custodiat: 21 agents del Cos de Seguretat i Assalt —el cos de policia estatal popularment conegut com a Guàrdies d’Assalt— enviats des de Madrid i comandats pel cap de la policia de Barcelona, García Grande-Villaverde.

Vaixells presó Uruguay i Ciudad de Cadiz, al port de Barcelona. Octubre 1934. Font Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Sagarra i PlanaVaixells presó Uruguay i Ciudad de Cádiz, al port de Barcelona. Octubre de 1934 / Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Sagarra i Plana

L’asfíxia econòmica al president i als consellers

L’endemà, 8 de gener, Gil Gil y Gil, vocal del Tribunal de Garanties Constitucionals, i Fernando González Prieto, fiscal imposat pel govern espanyol al Tribunal de Cassació de Catalunya (la màxima instància judicial catalana), es reunien a Barcelona amb el pretext d’informar el president i els consellers catalans que la justícia espanyola havia decidit iniciar el procés judicial. Una sospitosa reunió considerant que el Tribunal de Cassació català no tenia sala penal. I més encara, quan (almenys oficialment) es van presentar al vaixell-presó Uruguay l’endemà que el govern de Catalunya hagués passat la primer nit a la Prisión Celular de Madrid. En canvi, la premsa revela que es van reunir amb el degà dels jutges de Barcelona per convenir l’embargament de béns —l’asfíxia econòmica— del president Companys. Setmanes abans havien estat embargats els consellers.

El govern de Catalunya a la Prisión Celular de Madrid. Gener Maig 1935. Font El NacionalEl govern de Catalunya a la Prisión Celular de Madrid. Gener-maig de 1935 / El Nacional

Un judici politico-mediàtic

27 de maig de 1935. 10.15 hores. Madrid. Tribunal Suprem. Per a l’ocasió s’havia prescindit de l’“autocar requisado sin número de matrícula” i, en un autocar de la Direcció General de Seguretat, arribaven el president i els consellers empresonats, custodiats per un important desplegament policial format per “Fuerzas de Asalto que montaron guardia en la plaza de París y sus alrededores, mientras en el interior del Palacio se encargaba de este servicio a la Guardia Civil”. També en destaca l’interès mediàtic quan relata que als 80 familiars dels presos polítics s’hi van sumar més persones: “En la puerta de la calle del Marqués de la Ensenada se formó, a las siete de la mañana, una cola de personas que deseaban asistir a la vista [...] Poco a poco fue engrosando y a las once de la mañana, hora de comenzar el juicio, había unas 200 o 250 personas”.

Companys a la Presó de Madrid (maig 1935). Font EFE

Companys a la presó de Madrid. Maig de 1935 / EFE

232 dies de presó a l’espera de judici

110 dies després de l’ingrés a la Prisión Celular de Madrid, el govern de Catalunya —que en aquell moment ja acumulava 232 dies de reclusió— s’enfrontava a la maquinaria político-judicial de la República Espanyola. El tribunal estava format per Fernando Gasset Lacasaña com a president i Manuel Miguel Traviesas, Basilio Álvarez Rodríguez, Gabriel García Taltabull, César Silió Cortés i Francisco Alcón Robles com a vocals a palestra. En un segon terme Gil Gil y Gil (el de l’excursió a l’Uruguay) i quinze més. El fiscal era Lorenzo Gallardo González. A la part contrària, Angel Ossorio y Gallardo s’ocupava de la defensa del president; Mariano Ruiz Funes, de la dels consellers Esteve i Gassol; Luis Jiménez de Asúa, de la dels consellers Lluhí i Comorera, i Augusto Barcia Trelles, de la dels consellers Mestre i Barrera (traslladat a Madrid encara convalescent).

Prisión Celular de Madrid. Década dels 30. Font Blog Urbancidades

Prisión Celular de Madrid. Década de 1930 / Blog Urbancidades

Els “passadissos” entre el poder polític i el poder judicial

Per situar aquestes peces al tauler cal saber que, des del 19 de novembre de 1933, la República Espanyola estava governada per una coalició ultraconservadora i involucionista formada per la CEDA de Gil-Robles, el Partit Republicà Radical (PRR) d’Alejandro Lerroux i el Partit Agrari Espanyol de Martínez Velasco, i que rebia el suport puntual del PSOE de Largo Caballero. La proclamació de l’Estat català dins la república federal espanyola, el 6 d’octubre de 1934, havia estat la culminació d’un conflicte entre la política —i la ideologia— antiautonòmica i anticatalanista del govern espanyol i l’ambició catalana de desenvolupament de l’autogovern. Dit això, només cal afegir que els “passadissos” entre el poder executiu i el poder judicial no són un fenomen exclusiu de l’actual règim constitucional espanyol.

Gil Robles, Lerroux i Martínez Velasco. Font ViquipediaGil Robles, Lerroux i Martínez Velasco / Viquipèdia

El jutge-polític Gasset Lacasaña

Gasset Lacasaña havia estat nomenat president del Tribunal de Garanties Constitucionals disset dies —comptant les festes nadalenques inhàbils— abans del trasllat dels presos polítics catalans a Madrid. Gasset Lacasaña no era el millor jurista espanyol, però estava íntimament connectat amb el poder polític: havia estat alcalde de Castelló pel PRR (1917), regidor de Castelló durant la dictadura de Primo de Rivera (1923) i diputat del PRR per Castelló a les primeres Corts republicanes (1931).  També estava ben connectat amb el poder econòmic: havia estat un dels fundadors del Banc de València. El seu nomenament exprés es va imposar amb el vot de la coalició de govern. Posteriorment —i reveladorament— a l’esclat de la Guerra Civil (1936), dimitiria el càrrec, s’exiliaria transitòriament i, el 1938, en ple conflicte, retornaria i se sumaria al bàndol franquista.

Gasset i Gallardo. Font Ajuntament de Castelló i Viquipèdia

Gasset i Gallardo / Ajuntament de Castelló i Viquipèdia

Els vocals-polítics del Tribunal

El perfil i la trajectòria dels cinc vocals que compartien palestra amb Gasset Lacasaña no era gaire diferent. El castellà Cesar Silió havia estat regidor, diputat i senador de Valladolid pel Partit Conservador de l’ultracatòlic Antonio Maura i dues vegades ministre d’Instrucció Pública. L’asturià Manuel Miguel formava part de l’entorn personal de Melquíades Álvarez, president del testimonial PRLD i, poc després, lletrat defensor de José Antonio Primo de Rivera (fundador de Falange Española) en el judici per rebel·lió contra la República (juliol de 1936). L’exsacerdot gallec Basilio Álvarez Rodríguez havia estat el confessor dels marquesos d’Urquijo (posseïdors d’una immensa fortuna acumulada a còpia d’operacions especulatives), director del diari ultracatòlic El Debate i diputat del PRR de Lerroux.

L’ampli espectre de l’espanyolisme

L’andalús Gabriel García Taltabull havia estat governador civil de Guadalajara i de Cadis (1931-1932), amb els executius republicans de Lerroux i de Zulueta (el segon de Melquíades Álvarez). L’any 1935 formava part d’una formació anomenada Unió Republicana, que era el resultat de diverses fuites procedents del PRR de Lerroux i del PSOE de Largo Caballero. I, finalment, hi havia el lleonès Francisco Alcón Robles, que era l’únic d’aquella palestra que no tenia un passat polític, tot i que la premsa de l’època en destaca la ideologia ultraconservadora, ultracatòlica i profundament nacionalista —espanyola, per descomptat—  i la seva condició de magistrat jubilat del Tribunal Suprem. La resta de vocals de la sala (Gil y Gil, el de l’excursió a l’Uruguay, inclòs), que no estaven situats a la palestra, responien al mateix tipus de perfils i trajectòries.

El fiscal “liberal” del Tribunal

Capítol a banda mereix la figura del fiscal, l’extremeny Lorenzo Gallardo González. No se li coneixia cap ideologia política més enllà de la seva condició de “liberal”. Condició que no li va impedir acceptar el nomenament de fiscal del Tribunal Suprem en plena dictadura de Primo de Rivera. Reveladorament, el 1928, després d’una discreta carrera a “provincias”, saltava a la palestra judicial impulsat per l’ultraconservador, nacionalista i declaradament antisemita Galo Ponte y Escartín, ministre de Justícia, que, després dels Fets de Prats de Molló (1926-1927),  havia intentat que França extradís Francesc Macià, més tard president de la Generalitat (1931). I, evidentment, la seva condició “liberal” tampoc no li impediria acceptar, en plena escalada de la crisi catalana, el càrrec de fiscal de la República (1934) de mans del ministre Cantos Figuerola, del PRR de Lerroux.

Sala de Tribunal. El president i els consellers a la banqueta dels acusats. Maig 1935. Font Arxiu Nacional de Catalunya

Sala de Tribunal. El president i els consellers al banc dels acusats. Maig de 1935 / Arxiu Nacional de Catalunya

30 anys de presó

6 de juny de 1935. Madrid. El Tribunal Supremo dicta sentència: “El Código de Justicia Militar establece que son reos de delito de rebelión militar los que se alcen en armas contra la Constitución [...] los procesados se alzaron en armas contra esa Constitución, proclamando el Estado Catalán de la República Federal Española [...] implica la subversión del régimen constitucional, en lo que a la organización nacional afecta, transformando las regiones autónomas en Estados miembros y la República integral en federativa, con alteración profunda de poderes [...] Fallamos: [...] condenamos a cada uno de los .procesados [...] autores de un delito de rebelión militar, a la pena de treinta años de reclusión mayor, con las accesorias de interdicción civil durante el tiempo de la condena e inhabilitación absoluta y al pago de las costas procesales”.

Carta de Companys a Jaume Creus, persona de confiança del difunt president Macià. Abril 1935. Font Blog MemòriaCarta de Companys a Jaume Creus, persona de confiança del difunt president Macià. Abril de 1935 / Blog Memòria

La connexió entre el judici i el cop d’estat franquista del 36

Posteriorment —i reveladorament— el fiscal Gallardo, com el jutge Gasset Lacasaña, dimitiria el càrrec, i a l’esclat de la Guerra Civil (1936) s’exiliaria transitòriament. El novembre de 1937, en ple conflicte, retornaria i se sumaria al “liberal” bàndol franquista. Gallardo és la peça que completa el fosc trencaclosques del judici a Catalunya. Un escenari tenebrós que dibuixa amb precisió un curiós i revelador triangle sòcio-político-judicial format pel conservadorisme ultracatòlic, el nacionalisme espanyol vestit de pretès reformisme i el poder econòmic (el caciquisme, en definitiva) a l’ombra: l’eix que impulsaria el cop d’estat de 1936, liderat pel general Franco, que conduiria a la Guerra Civil (1936-1939) i que a Catalunya se saldaria amb la pèrdua (entre morts i exiliats) d’una quarta part de la població.

Imatge principal: El president i els consellers a la Presó Model de Barcelona. Octubre de 1934 / Ajuntament de Barcelona

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat