1r dia - 19 de març

Un dia ets jove i l'endemà resulta que els divendres a la nit mires una sèrie a Divinity mentre menges iogurt desnatat de postres. Per motius personals que no venen a tomb, des de fa un parell de setmanes he tornat a viure temporalment a casa els meus pares per fer companyia a la meva mare, però el que no m'hagués imaginat mai és que aquesta situació em regalaria un dels descobriments més inesperats de l'any: les telenovel·les de ficció turques. Què tenen per ser un producte tan rendible com un best-seller de novel·la històrica publicat setmanes abans de Sant Jordi i tan addictiu com la metamfetamina que poblava fins no fa gaire els lavabos de les discoteques? Com que no és el mateix explicar-ho que viure-ho, he decidit dedicar aquesta quarantena cultural a passar-me tretze dies i mig consumint dosis altes de serials turcs.

Dia 2n

He escrit un whatsapp als meus col·legues i els ho he confessat: "Tios, ahir vaig veure Mi hija, un dramón turc a la tele, i en tinc ganes de més". Interrogants, emoticones amb rostres de sorpresa o un WTF (What the fuck!) ressonant i dolorós. La reacció no denota dubtes: descobrir que les telenovel·les turques t'agraden genera aquella incomprensió equiparable, dissortadament, a quan amb vint anys afirmes que t'agrada el Bitter Kas i ningú t'entén o quan amb vint-i-cinc, en comptes de fer-te un tatuatge, optes per deixar-te bigoti i els teus amics et pregunten si t'has begut l'enteniment.

mujer_serie_2

És la mare de Mujer la versió turca de la mare de Pau Genovès, el fill bord del Sr.Dalmau de Temps de silenci? S'obren les apostes. (Atresmedia)

Dia 4rt

A la vida, amb el pas dels anys, anem teixint una relació emocional amb els aparells de televisor, potser perquè un recorda on era o què feia quan va viure moments inoblidables. Un recorda des de quina tele va veure la torxa de Rebollo entrant al peveter de l'Estadi Olímpic, des de quina tele va celebrar el gol de Pizzi remuntant el 5-4 contra l'Atlético o des de quina tele va viure, en directe, com dos avions s'estavellaven contra les Torres Bessones. Doncs bé, avui puc afirmar que mai oblidaré aquest Toshiba de 28 polzades des del qual aquesta nit, al costat de la meva mare, he vist per primera vegada Mujer. "T'agradarà", m'ha dit ella abans de començar el capítol, "si de petit t'agradava Temps de silenci, Mujer és millor, però amb turcs". Me mare ja sap que, en la meva presència, és una heretgia no només malparlar de Temps de silenci, sinó posar en dubte que mai en la història de la ficció televisa mundial es farà res millor, però tenia raó: l'única cosa que seria capaç d'impedir que demà comencés a veure de nou Temps de silenci per 37a vegada seria un capítol nou de Mujer. Les mares sempre tenen raó.

Dia 5è

Clíniques d'implant capil·lar, el Galatasaray, Roger de Flor assassinat a Adrianòpolis, Santa Sofia, el pavelló de l'Efes Pilsen amb quinze mil aficionats cridant com si anessin a lluitar a la batalla de les Termòpiles, Ana Belén a la Pasión turca, la repressió al poble armeni i molts dürum solo carne. Per la immensa majoria de mortals que no hagin trepitjat mai el país de l'antic imperi otomà, Turquia en el nostre imaginari col·lectiu es redueix a aquests tòpics barats, però ni tots els homes turcs porten barba i tenen la cara d'Arda Turan ni, evidentment, la societat turca és com la mostren les seves telenovel·les, on se'ns presenta una Turquia ultra occidentalitzada que guarda relació amb un escàs 10% de la realitat turca. Mostrar la realitat d'un país amb 80 milions d'habitants és una missió impossible, però creure'ns que aquella realitat de les sèries on les dones passegen sense vel, els homes no són senyors amb bigoti sinó mascles rossos i els carrers semblen passatges de Copenaghe o Zurich seria fer-nos trampes al solitari. Veure sèries turques no és descobrir Turquia: és descobrir com els productors turcs han creat una mina d'or televisiva.

arda turan camp nou copa del rei EFE

No, no tots els homes turcs són com Arda Turan. (EFE)

Dia 6è

Tercer dia consecutiu veient Mujer i ja m'estic preguntant com havia pogut viure abans trenta-dos anys sense això. Merda de la bona, li dic a me mare, que em mira amb l'estupefacció de quan a les cantonades del barri Xino li oferien coses prohibides, fa dècades. On rau la clau de l'èxit? El gran boom de les telenovel·les turques arriba a les televisions espanyoles fa poc menys d'un any, en plena pandèmia del coronavirus: vulnerables i tancats a casa és quan més confort, companyia i passatemps va necessitar la gent, segurament, per això sèries com MujerMi hija o Fatmagül van calar fort entre l'audiència, ja que són fàcils de veure, tenen un ritme trepidant, contenen una trama absolutament addictiva i, sobretot, tracten temes sensibles com pugui ser la pobresa, la pèrdua d'éssers estimats, el desamor o la resiliència. I tot, això sí, amb produccions paupèrrimes més pròpies d'un canal de televisió comarcal que d'una sèrie emesa per Antena 3.

Dia 8è

Quina relació té Aristòtil amb les sèries turques? Amb Mujer, sense anar més lluny, una de molt directa: la sèrie basa part del seu potencial en l'anagnòrisi, un recurs narratiu que consisteix en el descobriment per part d'un personatge de dades essencials sobre la seva identitat o el seu entorn i que, fins aquell moment, eren ocults per a ell. Aristòtil va afirmar a la seva Poètica que el personatge d'Èdip, de Sòfocles, és el primer gran exemple d'anagnòrisi en la història de la literatura, seguit després per milers d'exemples més, des de l'Ulisses dels darrers cants a l'Odissea fins a Luke Skywalker quan, a l'episodi V de la saga Star Wars, Darth Vader li confessa que ell és el seu pare. Que Mujer faci servir un recurs narratiu habitual en el teatre de Shakespeare o Calderón de la Barca pot sonar estrany, però en realitat és la mar de lògic: fa mil·lennis que tot està inventat, l'únic que fem és canviar-ho de forma.

Dia 10è

Mentre la meva mare comenta els capítols a Facebook i té desenes de likes i comentaris de gent entregadíssima, jo he explicat als meus amics íntims que Mi hija va deixar-me el cor com una patata bullida i, en canvi, i m'han pres per foll. ​"Avui he començat Nos conocimos en Istambul, que està a Netflix", els he explicat aquest matí, i la resposta ja ha estat diferent: "ja la buscaré", ha dit un d'ells, grafiter i consumidor compulsiu de Netflix, HBO o Amazon Prime. M'he adonat, aleshores, que allò que crea rebuig o sorpresa no és l'adjectiu "turc", sinó el fet de veure sèries a la tele i, a més, en un canal que no és TV3: som la generació amb la qual, rere el parapet de la paraula Netflix, incomprensiblement som capaços de menjar-nos-ho tot. Fins i tot els nostres propis prejudicis.

mujer_serie

Un fotograma de Mi hija, el melodrama protagonitzat per un pare amb aspecte de cantant italià que guanya el Festival de San Remo. (Atresmedia)

Dia 11è

En un capítol de la mítica sèrie Californication, Hank Moody afirma que els americans estimen Estats Units perquè les poques pel·lícules que veuen de producció no americana mostren mons més avorrits que els que Hollywood o les sèries made in USA plasmen. Aquesta espècie d'etnocentrisme cultural no només afecta els americans, sinó a mig món, ja que gràcies al cinema hi ha gent que coneix millor el Central Park de Manhattan que el centre històric de Montblanc o Vic, però i si això s'estigués acabant? Després dels EE.UU., Turquia és el segon màxim exportador mundial de ficció televisiva: les sèries s'han posat al nivell dels cotxes, el petroli o les joies, ja que els melodrames turcs ja formen part dels grans potencials nacionals a l'hora d'engreixar el PIB del país. Increïble, però cert. Arribarà mai el dia que, en comptes de somiar una vida de pel·lícula amb caseta i jardí, un gosset anomenat "Tobby" i un repartidor amb bicicleta entregant diaris mentre esmorzem mantega de cacahuet, somiarem en vides a la luxosa perifèria d'Istambul, compres al Gran Basar els divendres a la tarda i vacances pacífiques a l'illa de Kekova mentre bevem te àrab?

Dia 12è

Estan blanquejant les sèries turques una realitat política i social per res del món idíl·lica? La superlativa voluntat d'occidentalització que denoten aquestes ficcions topa amb un país que, des de l'arribada de Tayipp Erdogan al poder, ha anat reduint la seva laïcitat fins a convertir l'empremta d'Ataturk en poca cosa més que centenars d'estàtues a cada ciutat del país, aixecades però cada cop amb menys memòria. Ni Mi hija, ni Encadenada, ni Love is in the air, ni Mujer ni cap sèrie turca fa intuir que Turquia és un país amb periodistes a la presó per fer la feina d'informar o amb estudiants del moviment LGTBI detinguts per mostrar una bandera amb la Kaaba musulmana però amb l'arc de Sant Martí inserit. Ben mirat, malgrat les sèries turques mostrin una imatge estèticament falsa de Turquia, si es miren amb lupa denoten tota l'essència actual del país: mentre Erdogan fa discursos aconsellant als joves que refusin l'homosexualitat, les ficcions turques plasmen històries on les dones viuen atrapades en una societat eminentment patriarcal.

Dia 13è

He enganxat a Divinity una reposició de la mare de tots els ous: Pájaro soñador, una de les primeres sèries turques que van emetre's a Espanya. M'ha cridat l'atenció la sinopsi, dèbil com un paper de fumar però sempre efectiva: una noia humil comença a treballar en una agència de publicitat, coneix a un reputat fotògraf i a partir d'aquí passen coses. Moltes coses. La fórmula turca de l'èxit és així de simple: girs de guió inesperats, tensió permanent, altes dosis de cursileria amorosa, actors masculins que semblen sortits d'una fàbrica de clons de Pablo Alborán i la constant presència dels efectes musicals per dotar de múscul una trama que, sense música, seria menys interessant que un plat de patata bullida sense oli ni sal. L'agència de publicitat, per cert, no tenia res a veure amb la de Mad Men. Pot algú que estima a Don Draper acabar enganxat a una sèrie com Pájaro soñador? La resposta no és , sinó per què.

Entrada de Roger de Flor en Constantinopla

Quan els catalans érem temuts i respectats: heus aquí l'Entrada de Roger de Flor a Constantinoble segons el pintor José Moreno Carbonero. (Viquipèdia Commons)

Dia 14è - Fi del repte

He viscut durant dues setmanes enganxat a les ficcions turques i he entès perquè són addictives: perquè des que el món és món, als humans ens interessen les històries d'entreteniment que parlin del plaer i el dolor, de l'amor i la mort, dels somnis i els desenganys. La ficció turca és l'herència natural dels serials llatinoamericans o les sèries asiàtiques, igual que aquestes telenovel·les són l'herència natural de les narracions fraccionades de tota la vida, des de Les mil i una nits fins a María o la hija de un jornalero, del català Wenceslao Ayguals, considerada la primera novel·la de fulletó apareguda a l'estat espanyol i que mai va fer prou fortuna, potser perquè mai no va caure a mans d'un productor audiovisual turc.

PS: De forma excepcional, estimat lector, permet-me una postdata obligatòria. De petit, me mare em deia que no acceptés caramels de desconeguts a la porta del col·legi, i ara, de gran, va dir-me fa quinze dies que si començava a mirar sèries turques, no podria parar. Amb el primer avís vaig fer-li cas; amb el segon, no, per això aquesta quarantena la dedico a ella, ja que li agraeixo haver-me descobert aquesta inesperada droga legal. Al capdavall, són els pares els qui ens llegien contes per anar a dormir, ensenyant-nos de petits allò que entenem de grans: la ficció ens atrapa perquè ens fa somiar, ja que la vida, per desgràcia, mai no és com voldríem que fos.