Convé començar amb un avís: aquest article està escrit des d'una gandula i pensat per ser llegit, també, des d'una gandula. Així doncs, poseu-vos còmodes, relaxeu-vos i dediqueu una estona de res a imaginar que som en alguna platja molt llunyana, potser la mateixa on Don Draper gaudeix de les seves vacances llegint calmadament els primers versos de l'Infern de Dante. Ara que ja estem relaxats, deixeu-me dir que no, que aquest article no tracta sobre el protagonista de Mad Men, per tant, si no heu vist la millor sèrie de la història, podeu seguir llegint-lo, no patiu. Aquest article tracta, però, d'allò que li passa a Don Draper mentre llegeix la Divina Comèdia al 1r capítol de la 6a temporada: de com el temps, a vegades, s'atura.

Al publicista més famós de la història de la televisió les agulles del rellotge deixen de donar-li l'hora just quan acaba de llegir el primer paràgraf del Cant I de la gran obra dantesca, aquell on Dante diu allò de "A la meitat del camí de la vida,/ em vaig trobar dins d'una selva obscura,/ perquè havia deixat la recta via". No són això, precisament, les vacances? Abandonar durant uns dies la recta via, deixar de banda les obligacions laborals, silenciar la bústia de correu electrònic i viure com si les busques del rellotge s'aturessin durant una, dues, tres o quatre setmanes? Per això aquest article està escrit des d'una gandula, té un tag anomenat La Gandula i un epígraf on diu "Des de la gandula", perquè només hi ha una cosa més meravellosa que estar de vacances: sentir que s'està de vacances fins i tot quan no s'està de vacances.

Aquest estiu no faré vacances, ja que aquest és el primer article d'una sèrie d'articles que gairebé cada dia miraran de descriure de forma més o menys deshinibida aquest estiu sense balls arrambats, festes majors, esport en directe, ni viatges llunyans, però amb gandula. Unes vacances senzilles, simples i de proximitat. Vacances old school per viure-les com Don Draper, vaja. Per tant, ja que ens veurem sovint, deixeu-me fer-vos una confessió: mai no he acabat la Divina Comèdia. Ja està, ja ho he dit. Aquesta dada, que en el 98% dels mortals no seria motiu de cap llosa, li vaig confessar fa escasses setmanes a la perruquera mentre em tallava el cabell i va ser aleshores, mentre em preguntava si em feia el 2 o el 3 al clatell, quan vaig adonar-me que havia esdevingut un autèntic farsant. De fet, vaig témer que algun dia algú de la Società Italiana degli Amici della Catalogna es llegís un article meu sobre Dante, com ara aquest, decidís convidar-me a un simposi internacional sobre els lligams entre la cultura italiana i la catalana i allà, en algun saló amb decoració carregadíssima d'algun palau barroc mig atrotinat d'alguna ciutat de la Serie B de futbol italià, diguem-ne Pàdua o Cremona, em toqués confessar a mitja conferència que no, que no he llegit al complet els 99 cants de la Divina Comèdia.

Dante Domenico di Michelino Duomo Florence

Si això passés, jo, avergonyit, els explicaria que mai no he estat capaç de llegir-me alguns cants del Purgatori que se'm fan pesats i, sobretot, que el tram final, el del Paradís, sempre m'ha semblat massa clar i lluminós, poc realista. Els diria que m'agrada Dante quan escriu sobre allò que coneix, és a dir, el passat i el present, i que no m'agrada tant quan el que escriu és sobre el futur, sobre les seves esperances i el seu desig de redempció. Tot això ho vaig explicar a la Montse, la meva perruquera, que en veure'm tan atabalat va preguntar-me per què no em rellegia de nou el llibre. I va ser allà quan vaig prometre-li que sí, que el meu propòsit aquest estiu seria fer vacances refugiant-me en les meves no vacances: emular a Don Draper i anar de vacances a la Divina Comèdia. Sense passaport, amb l'únic equipatge de llegir-la de pe a pa, tres cants cada dia. I vaig confessar-li, a més, que el primer article que escriuria des de la gandula tractaria d'això. Per això avui us ho explico, perquè porto llegits tretze cants de l'Infern que no havia llegit des de feia potser vuit o nou anys, i topar-me amb ells m'ha fet apropar a Dante, però sobretot m'ha fet apropar a mi, al postadolescent de vint anys que un dia va descobrir Florència, va comprar-se un exemplar de la "Commedia" en italià en una llibreria de vell, va decidir aprendre aquella llengua veïna i una dècada més tard us recomana fer un back to classics i donar-li una oportunitat aquest estiu a aquest clàssic on el poeta florentí, fins i tot, dedica un vers a "l'avara pobresa dels catalans".

Ha estat així, rellegint un llibre des de la gandula en alguna platja imaginària que bé podria ser Hawai -o potser Caldes d'Estrac, qui sap-, com m'he rellegit a mi mateix, he entès les metàfores que fa deu anys no eren res més que versos hermètics indesxifrables i he comprès que en aquella escena de la platja el gran Don no està fent res més que rellegir-se també a ell mateix mentre posa ordre al seu laberint vital i el temps se li atura, esprement al cent per cent el concepte real de les vacances enteses com una pausa on gandulejar i posar ordre.

Com ell, que assegut en una gandula llegeix Dante sense ser realment Don Draper. Igual que tots nosaltres.