Els fets que veiem aquests dies, amb salvatges atemptats terroristes i una resposta en forma de bombardejos indiscriminats, són el darrer esclat de violència en una regió que fa dècades que viu guerres, ocupacions, rebel·lions i assassinats. Un conflicte, el d'Israel i Palestina, que hem vist al cinema en innumerables ocasions. Us destaquem 10 llargmetratges que, des de la ficció, s'han acostat al dia a dia d'uns i d'altres, a les seves contradiccions, a les seves formes de viure en estat d'alerta permanent, a les seves maneres de confrontar la tragèdia i el caos.
1. Paradise now
La veu de Hany Abu-Assad, cineasta palestí establert als Països Baixos, és una de les més potents de les cinematografies àrabs. En alguns casos, com Omar (2013), el conflicte entre Israel i Palestina era el teló de fons per una història d'amor homosexual, que, per primera vegada, va aconseguir ser nominada a l'Oscar sota bandera del seu país, a diferència de Paradise Now (2005), també candidata a l'estatueta però llavors representant el que van anomenar com a Territoris Palestins. En aquest cas, Abu-Assad s'atrevia a explicar-nos l'odissea de dos amics de tota la vida, reclutats pel gihadisme per immolar-se a Tel Aviv. El cineasta planteja moments del dia a dia dels dos homes, mostrant una quotidianitat que xoca frontalment amb la missió suïcida que se'ls ha encarregat. I el punt de vista vol ser plural, posant al damunt de la taula, i desemmascarant, un fanatisme violent i brutal que no té cap sentit, però també mirant de contextualitzar una realitat molt més complexe del què alguns pretenen explicar.
2. Munich
Pel·lícula rodona, excepcional, que confronta el judaisme d'Steven Spielberg (cal recordar La llista de Schindler?) amb les respostes de l'estat d'Israel davant els atacs a la seva gent. Protagonitzat per Eric Bana i Daniel Craig, el film posa fil a l'agulla amb l'Operació Còlera de Déu, o la venjança ordenada per Golda Meir i els serveis secrets després de l'assassinat d'onze atletes israelians a mans del comando terrorista palestí Setembre Negre en un atac a la vila olímpica dels Jocs Olímpics de Múnich, l'any 1972. La resposta fou una minuciosa operació per part d'un grup d'agents del Mossad, encarregats d'eliminar tots els responsables polítics d'aquell atemptat. Spielberg construeix el seu relat des de l'honestedat i la cruesa, posant el focus en el descens als inferns d'uns homes que, amb cada objectiu complert, veuen com els seus valors, les seves certeses, es destrueixen una mica més; com complir ordres pot ser equivalent a perdre l'ànima. La violència contra la violència només genera més violència. I aquell pla final, amb l'skyline de Nova York i les Torres Bessones, és especialment, i dolorosament, rellevant. Obra mestra.
3. El atentado
Un cirurgià d'origen palestí completament integrat en la societat de Tel Aviv veu com la vida canvia radicalment quan, després d'un atemptat que deixa 17 morts en un restaurant, li diuen que la seva dona ha estat la terrorista suïcida que ha comés aquesta bogeria. Un potent punt de partida per aquesta pel·lícula, dirigida pel libanès Ziad Doueiri, que va rebre una Menció Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià de 2012. El trauma del protagonista, completament trencat després de descobrir que la seva esposa tenia una doble vida marcada pel fanatisme, el portarà a viatjar a la ciutat cisjordana de Nablus per mirar d'entendre la radicalització de la seva dona. El atentado posa el focus en els contrastos en les formes de vida i de pensament d'uns i d'altres, i en la figura d'un home mirat amb desconfiança i por pels seus veïns israelians i considerat un traïdor pels palestins entre els quals es va criar. I la pel·lícula, és clar, planteja preguntes que difícilment tenen una resposta satisfactòria.
4. Èxode
Una de les primeres mirades de Hollywood al conflicte, dirigida amb mà de ferro per Otto Preminger l'any 1960, i amb Paul Newman com a protagonista. Una superproducció basada en el best-seller de Leon Uris, adaptada en el guió per Dalton Trumbo (que va signar amb el seu nom després d'anys a la llista negra del maccarthysme), i que recull la gestació i naixement de l'Estat d'Israel prenent com a base l'odissea del vaixell Exodus 1947, utilitzat per transportar centenars de jueus supervivents dels camps d'extermini nazis fins al territori de la Palestina sota dominació britànica. Més enllà de la seva espectacularitat i dels seus valors cinematogràfics, Èxode simplifica molts dels elements de la novel·la original des d'un punt de vista gens objectiu, proper al pamflet pro-israelià, cosa òbvia tenint en compte la influència jueva en els grans estudis de Hollywood. Tot i això, el film també ajuda a entendre d'on venim i a on hem anat a parar.
5. Intervenció divina
A mig camí entre Buster Keaton i Roy Andersson, el cinema del palestí Elia Suleiman acostuma a fer servir l'observació i un poderós sentit de l'humor fosc i quasi surrealista per posar el focus en l'absurd de la vida quotidiana a Israel i Cisjordània. Partint de la relació romàntica entre un home que viu a Natzaret i la seva enamorada, resident a Ramallah, Suleiman (que també és el protagonista, fent un personatge que és, en realitat, un evident alter ego) reflexiona amb una certa irreverència sobre la vida diària sota ocupació israeliana. Amb Intervención divina, Elia Suleiman (també director de Chronicle of a Disappearance o The Time That Remains) va guanyar el Premi del Jurat i el Fipresci al Festival de Canes de 2002.
6. Los limoneros
El conflicte Israel-Palestina és el teló de fons d'una història costumista que planteja la lluita legal entre una vídua palestina i el seu veí, ministre de Defensa israelià. Tots dos viuen a la frontera entre Cisjordània i Israel, i ella (fabulosa Hiam Abbass, la recordareu per la sèrie Succession) té un pati amb arbres llimoners que, coses de la natura, creuen la tanca. I, sota el pretext de suposar una amenaça pel ministre, l'obliguen a tallar-los. Però la protagonista no està disposada a cedir. L'arbre com a metàfora de tantes coses en un film poderós amb el seu missatge d'impotència davant tants anys de violència i desconfiança, i que, en la seva història de David contra Goliath, es posa del costat palestí. I una nova mostra de la magnífica feina con a narrador de l'israelià Eran Riklis, autor també de films sobre la identitat i la llibertat, com Mis hijos o Zohar. Guanyadora del Premi de Públic al Festival de Berlín de 2008, Los limoneros és una faula humanista, irònica, i universal des del que és local.
7. Gaza Mon Amour
Aquest relat, signat pels cineastes Tarzan i Arab Nasser, germans i bessons, aposta per un to proper a la comèdia romàntica minimalista, explicant una història d'amor tardorenc entre un pescador a la seixantena i una dona (de nou Hiam Abbass, la protagonista de Los limoneros) que treballa en un mercat. En realitat, i sota el paraigües de la lleugeresa, Gaza Mon Amour fa un homenatge a l'Hiroshima Mon Amour d'Alain Resnais. I la pel·lícula és especialment valuosa per com explica la duríssima realitat d'una població que viu sota l'autoritat del fonamentalisme islàmic i, també, amb la por dels habituals bombardejos israelians. Un cant a la vida des d'una de les zones més maltractades del planeta.
8. Sinónimos
És interessant resseguir la trajectòria de Nadav Lapid, cineasta especialment crític amb el seu país. De fet, a Sinónimos, guanyadora de l'Os d'Or a Berlín 2019, explora reflexions sobre identitat, herència i masculinitats, i en un exercici quasi terapèutic, i semiautobiogràfic, mostra la seva pròpia experiència com algú sense sentiment de pertinença al seu lloc de naixement, Israel. Com el personatge protagonista, ell també va instal·lar-se a París, va decidir no tornar a parlar en hebreu i esborrar qualsevol pista del seu origen. A les seves pel·lícules (Ahed's Knee, La profesora de parvulario o Policía en Israel), Lapid deixa clara la seva relació d'amor-odi, d'autoexiliat però enyorat, i posa sobre la taula un grapat de contradiccions, de preguntes que sovint no tenen resposta, d'assumptes, en definitiva, que ens donen context sobre les particularitats del seu país.
9. Un fin de semana en Gaza
Des de la sàtira, aquesta producció britànica signada per l'anglo-palestí Basil Khalil fa una hipòtesi ben curiosa: què passaria si, per culpa d'un virus letal (cal aclarir que el film, datat a 2022, es va escriure abans de la pandèmia), Gaza es convertís en el lloc més segur de l'Orient Pròxim? Convertir el tràgic conflicte entre Israel i Palestina en escenari per fer comèdia és, probablement, una posició vital pel cineasta, que ja havia estat nominat a l'Oscar amb el seu curtmetratge Ave Marie, que confrontava un grup de colons israelians que xoquen amb el seu cotxe al mur d'un convent de monges carmelites a Cisjordània. A Un fin de semana en Gaza, el director ressegueix la peripècia d'un periodista anglès (Stephen Morgan) que, acompanyat de la seva nòvia israeliana, intenta sortir del país i creuar la frontera de Gaza. Sense menysprear el patiment, el film s'inspira en comèdies sobre la tragèdia, com Ser o no ser o la recent Jojo Rabbit.
10. Zona libre
Un altre director israelià reconegut arreu del món, ferm defensor de la pau entre Israel i Palestina, és Amos Gitaï. En les seves pel·lícules (títols com Kedma, Kippur o Edén) acostuma a barrejar la narrativa amb l'al·legoria, a exposar la seva experiència de la guerra i de l'exili, i a reflexionar sobre la violència i la memòria. Amb una estrella internacional com Natalie Portman encapçalant el repartiment, Zona libre mostra la trobada inesperada de tres dones de cultures i religions diferents —una nord-americana que viu a Jerusalem, una israeliana i una palestina que miren d'unir forces davant d'un conflicte que afecta totes tres.