¿Podrà transcendir la Mediterrània la seva noció marítima, per començar a ser llegida en clau de macroregió? El que és ben cert és que els actors d’aquest espai comú, malgrat que culturalment bategui de forma diversa, comparteixen entre si reptes d’abast global, a banda d’una interdependència que els esperona a teixir aliances. Conscients que som damunt d'aquest taulell, el Govern de Catalunya ha fet de la Mediterrània una de les seves prioritats pel que fa a l’Acció Exterior. Amb el MedCat 2030, l’executiu català vol oferir una estratègia renovada que contribueixi al rellançament del dossier mediterrani en les polítiques europees, a més de reforçar les relacions entre les regions de la riba nord i les de la riba sud. En aquest sentit, la posició que ocupi Catalunya –sobre el taulell, el peó no juga el mateix paper que la reina– és determinant. El paràgraf és capicua, perquè s’obre i es tanca amb un interrogant: ¿Té potencial el nostre país per esdevenir un hub mediterrani?
Estem en la fase de consolidar i donar a conèixer la Marca Catalunya
La Marca Catalunya
“El que hem de tenir clar és que la funció d’un hub és fer de connector”, assenyala Eric Hauck, representant el Govern de la Generalitat de Catalunya als països del Sud-est d’Europa des de la delegació de Zagreb. “Estem davant d’un escenari de noves necessitats, el que afavorirà l’aparició de noves oportunitats i, de retruc, de noves aliances. La capacitat de maniobra de les Delegacions és limitada, però cal posar en valor una tradició que culturalment es diferencia molt de la de Madrid: la capital espanyola sempre ha mirat cap a Amèrica, mentre que nosaltres sempre hem mirat cap al Mediterrani”, continua Hauck. Malgrat aquesta diferència a l’hora d’apuntar la ullera de llarga vista, la percepció que Espanya i Catalunya són un mateix ens encara sovinteja: “encara se’ns associa molt”, confirma el delegat des de Zagreb. “Al capdavall, en l’imaginari liberal i capitalista, el que triomfen són les marques, i els països són els primers a treballar en aquesta direcció. Ara precisament estem en la fase de consolidar i donar a conèixer la Marca Catalunya”.
Marca, petjada, passes endavant; Catalunya, la seva capital, en va fer una de molt important l’any 1995. “Aquell any va celebrar-se la primera Conferència Ministerial euromediterrània, l’anomenat Procés de Barcelona”, recorda Senén Florensa, president de l’Institut Europeu de la Mediterrània. “Allà es van aplegar el ministres d’afers exteriors de la Unió Europea i dels països del sud i l’est de la Mediterrània. L’objectiu era promoure la pau i l’estabilitat de totes les regions implicades, alhora que s’apostava per un progrés econòmic compartit”, explica Florensa. Alhora que s’esdevenia la Conferència Ministerial, l’aleshores encara anomenat Institut Català de la Mediterrània, sota la batuta de Baltasar Porcel, impulsava el primer gran Fòrum Civil EuroMed. “Hi van participar més de dos mil delegats de tots els ordres de la vida civil”, rememora el director de l’IEMed. “Va ser una forma de manifestar que l’entesa i el diàleg a la Mediterrània no podien limitar-se a relacions de govern a govern, sinó que la societat civil també havia d’implicar-s’hi”.
És precisament l’ecosistema de la vida civil una de les escletxes per on les regions ara poden parlar de tu a tu, i fer-ho de forma àgil, de forma útil. “El que fa interessant a la xarxa que hem teixit aquí”, ens ho corrobora Ahmed Benallal, delegat del Govern de la Generalitat destinat al Nord d’Àfrica, “és que no només implica institucions governamentals, sinó que la societat civil també hi té força protagonisme. Per exemple: a les regions on treballem té molt de pes la diplomàcia religiosa, i hem obert vies per desenvolupar iniciatives i projectar-nos en àmbits que no serien els habituals a la resta de Delegacions”. L’interessant és que el diàleg entre agents de la vida civil d’una i d’altra riba sigui bilateral, simbiòtic. “Catalunya té una societat civil organitzada que cal promocionar”, hi torna Eric Hauck. “A la Delegació del Sud-est tenim un pla per internacionalitzar les associacions i els municipis catalans. Amb fronteres cada cop més diluïdes, els organismes que estiguin més a prop dels ciutadans seran els que puguin gestionar les crisis que els hi afecten directament”.
Desembarcar, transformar, continuar
De Catalunya a Croàcia, d’Itàlia a Egipte, de França al Líban, de Tunísia a Iugoslàvia. L'heterogeneïtat de la Mediterrània és un dels distintius de la macroregió, però la interdependència entre els seus actius cada cop és més acuitada —fenòmens com la crisi energètica i d’aliments ho estan posant, dissortadament, de manifest. “Malgrat la inquietud que generen aquestes crisis”, ens tranquil·litza Senén Florensa, de l’IEMed, “el que estem veient no és res més que una reordenació del mercat global energètic, en el qual Rússia passarà a vendre el seu petroli als països asiàtics que s’han abstingut de pronunciar-se a l’ONU sobre la guerra d’Ucraïna. Quan s’ajustin les infraestructures gasístiques, hi haurà un reordenament que consolidarà la interconnexió Rússia-Xina, alhora que Europa es farà més solidària amb Amèrica”. En aquesta reordenació, quins són els aliats energètics que necessita Catalunya? “Aquí”, ens explica Luca Bellizzi, “va prenent força la idea d’un gasoducte que connecti Barcelona amb Livorno”.
Bellizzi, delegat del Govern a Itàlia, ens detalla com la forta dependència que tenien les energètiques transalpines amb el gas rus —un 38% de les seves importacions, que alhora representaven un 90% del total de gas necessari per fer funcionar el país— ha fet que Itàlia comenci a flirtejar amb regions del mediterrani com Tunísia, Algèria o l’Uzbekistan. “Catalunya, però, es veu com un eix important. Construir-hi un gasoducte que la connecti amb Itàlia necessitaria com a mínim quatre anys, però, a curt termini, el que ja veiem és com s’estan llogant vaixells per portar gas de la capital catalana. Són les anomenades autopistes de mar, que connecten el port de Barcelona amb els ports italians, i funcionen d’allò més bé”. Eric Hauck hi afegeix: “Aquesta autopista naval, quedant-hi Itàlia al mig de totes dues, també podria connectar Barcelona amb els Balcans. Això seria una font de grandíssimes oportunitats, perquè els Balcans són un mercat verge de més de quaranta milions de persones que tenen simpaties per la cultura mediterrània”.
“Curiosament”, continua Hauck, “en aquesta regió es coneix més Lloret de Mar que Barcelona. Això és perquè tots els instituts, de viatge de final de curs i com ja era tradició a l’antiga Iugoslàvia, se’n van a Lloret. I és que, si parlem de Catalunya com a hub, està clar que Barcelona ha de ser una entrada al mediterrani pels turistes que arriben a Europa. I no tan sols perquè visitin la capital catalana, sinó també altres indrets de Catalunya; tota la riquesa que tenim”. El delegat del Sud-est d’Europa també advoca perquè, més enllà de visites a les clàssiques París i Londres, Barcelona sigui una casella d’eixida per redirigir els turistes cap a Itàlia, els Balcans o el Nord d’Àfrica. En un sentit visceral, hi ha una certa connexió entre el que els hi cal, al turisme i al flux comercial, per fer de Catalunya un hub: “El que vivifica l’economia”, sentencia Senén Florensa des de l’IEMed, “no és allò que passa pel port de Barcelona via transport, sinó allò que desembarca, es transforma, i continua el seu viatge”.
L'heterogeneïtat de la Mediterrània és un dels distintius de la macroregió, però la interdependència entre els seus actius cada cop és més acuitada
Joventut i dones, actors clau
Si moltes de les ambicions del Procés de Barcelona i de la Unió per la Mediterrània —la secretaria de la qual encara n’ubica la seu a la capital catalana— s’han hagut de posar en guaret degut a la inestabilitat de la macroregió durant els darrers anys, un dels símptomes de com les polítiques euromediterrànies de la primera meitat del XXI van ser tot un èxit són, paradoxalment, les primaveres àrabs. Des de l’IEMed, Senén Florensa defensa aquesta tesi a ulls clucs: “Fer fora a Ben Ali, fer fora a Mubarak; els moviments que van dur a terme les primaveres àrabs els formaven persones que havien cregut en tot allò que s’impulsava des del Procés de Barcelona: la democratització progressiva, la modernització d’institucions…” L’espontaneïtat dels aixecaments va fer que moltes de les reivindicacions s'esvaïssin en forma d’anhel, però fixant-nos-hi en qui hi havia al capdavant de les protestes podem entrellucar qui determinarà el futur de la Mediterrània sud: “Eren fonamentalment joves”, fa memòria Florensa, “i amb una important presència femenina”.
En aquest sentit, Elisabet Nebreda escrivia aquestes ratlles a Una visió per un projecte Mediterrani compartit, publicat a Revista Idees: “El Govern de Catalunya vol apostar i integrar les polítiques de gènere en la seva acció exterior mediterrània, entenent que la joventut i les dones han d’esdevenir actors clau i motors de canvi per pal·liar les desigualtats actuals”. En l’actual mandat, l’aposta continua ferma: enguany, des del Departament d’Acció Exterior i Govern Obert, s’impulsaran des de trobades de dones d’ambdues ribes fins a aplecs de joves per commemorar, al novembre, el Dia de la Mediterrània. Amb la CRPM, una organització que reuneix unes cent seixanta regions de vint-i-quatre estats de la Unió Europea i més enllà, també s’ha constituït un fòrum de xarxes que posen els joves al centre. I encara n’hi ha més: durant la iniciativa Mediterrània+25, es va impulsar un espai de diàleg perquè la joventut mediterrània pogués treballar conjuntament en diferents àrees relacionades amb el clima i establir accions col·lectives per afrontar l’emergència climàtica.
Pel que fa al vector feminista, cal recordar que aquest és —juntament amb la transformació social, verda i democràtica— un dels eixos principals del Pla de Govern en curs. És aquesta perspectiva de gènere, si no la més estesa a la riba sud, si la més urgent i necessària per nodrir el diàleg entre Catalunya i els seus veïns de l’Àfrica mediterrània. “Si hi ha un punt que determinant en el procés de democratització de les regions del sud de la Mediterrània, aquesta no és un altre que la posició que ocupa la dona”, ens diu Florensa. “El rol que ocupin les dones és el factor clau per a la modernització dels països del món àrab”. L’abans esmentada Unió per la Mediterrània, que el 2015 va aixoplugar un procés regional de diàleg sobre l’empoderament femení, aquest mateix mes d’octubre té previst emetre una Declaració Ministerial basada en tres temàtiques fonamentals: la independència econòmica de les dones en contextos de crisi regional, la igualtat de gènere i el canvi climàtic, i la violència contra les dones i les nenes.
Il·lustració: Carole Hénaff
Fer-nos-hi presents
“Una de les coses que sí que hem aconseguit amb les Delegacions”, treu pit Josep Maria Galí, delegat del Govern a França, “és que el discurs dels catalans estigui present”. Galí, que està feinejant per auspiciar una associació de nacions sense estat —on Catalunya s’agermanaria amb Flandes, Quebec, Escòcia—, alerta que si no fem relat, ens el fan. “Si tu no hi ets, deixes el discurs en mans dels altres, i per tant no t’hi pots defensar. Això també inclou la presència cultural: per l’exposició de Gaudí, que han pogut gaudir els visitants del Musée d'Orsay, han passat més de cinc-centes mil persones. Vuit mil assistents per dia. Feia anys que no se’n veia una cosa així, al museu parisenc”. A Zagreb, en el moment d’escriure aquestes línies, s’inaugura una altra exposició amb accent català. “La coordina Plataforma per la Llengua”, ens explica Eric Hauck, “i ens servirà per recordar que som la tretzena llengua més parlada d’Europa, que hi ha deu milions de catalanoparlants, i que hem de defensar la llengua com defensem la resta dels nostres drets culturals i polítics”.
Si la cultura és una de les millors armes del país, la recerca és un altre sector on Catalunya pot establir relacions bilaterals, complicitats que la permetin enfortir-se dins l’àmbit mediterrani. “Enguany”, hi torna Luca Bellizzi, “Catalunya ha signat un memoràndum d’entesa amb la regió d’Emília-Romanya, que és una de les dinàmiques d’Itàlia i una de les més semblants a Catalunya pel que fa al teixit econòmic. Barcelona i Bolonya són la seu de dos superordinadors europeus, i per tant aquest memoràndum es dirigeix principalment a la recerca en big data i digitalització. Amb Lascio, per altra banda, hem treballat en temes de ciberseguretat”. Bellizzi, al capdavant de la Delegació italiana, també ha propiciat escenaris de col·laboració amb la regió de Campanya en àmbits com la sostenibilitat i la blue economy. “Si parlem d’economia blava”, remata Hauck, “el que cal entendre és que no n’hi ha prou amb aplicar-la a la Costa Brava per fer sostenible la nostra pesca, sinó que hem de començar a tractar les problemàtiques mediterrànies com el que són: afers comuns”.
“Em va semblar molt edificant quan Angela Merkel es va referir a Alemanya com a país mediterrani”, hi afegeix Florensa. “És una manera prou clara d’expressar que és tota Europa, qui s’ha d’implicar en la política euromediterrània”. Europa enllà, però, també es fa necessari parar atenció: “El lideratge de Catalunya dins la Mediterrània, la possibilitat que esdevingui un dels primers hubs, passarà per reforçar la seva presència al Nord d’Àfrica”, sosté Ahmed Benallal. “Aquí al sud podem treballar en àmbits com immigració i seguretat des d’un front on Catalunya és molt potent: la mediació. Hi ha conflictes com el de Líbia on la presència catalana, pel potencial que tenim com a mediadors, seria clau”. Que la inestabilitat el sud repercuteix sobre els països del nord és una diafanitat que, de tant en tant, cal tornar a fer palesa. “Hi ha moltes coses, en positiu i en negatiu, que depenen del que passi a la Mediterrània”, conclou el director de l’IEMed. “Hem d’aprofitar les coses en positiu, sense oblidar que som una cruïlla central i estratègica de l’economia mundial”.
Amb les Delegacions hem aconseguit que el discurs dels catalans estigui present