Situem-nos a la vall de Garbet, a la vora d'Aulús (Occitània), un matí del 20 d'agost de 1883. La Gendarmeria francesa deté a un excursionista prop de la cascada d'Ars, acusant-lo de ser un republicà francès disfressat de mossèn: el retenen, l'acusen d'anar cap a Espanya per tal d'instaurar-hi la revolució i, quan li demanen algun document per acreditar-li la identitat, l'home, en comptes de mostrar-los un passaport, els entrega l'edició d'un poema en català del qual assegura ser l'autor. Davant la sorpresa dels agents, l'excursionista argumenta al sergent de la policia que el seu nom és Jacint Verdaguer, que aquell fulletó titulat Oda a Barcelona ha estat editat per l'Ajuntament de Barcelona i que el rostre de la foto a la contracoberta és el seu. I afegeix que, tal com demostra la sotana que vesteix, no és cap republicà francès, sinó un capellà que fa de poeta. O un poeta que fa de capellà i que tresca els camins del Pirineu buscant la inspiració necessària per poetitzar una nació.
Si Verdaguer va ser capaç d'argumentar la seva identitat a partir d'un poema, és possible desglossar la identitat dels Pirineus a partir dels seus camins? Al capdavall, la de Mossèn Cinto és la història d'un dels primers excursionistes de la història del Pirineu, ja que l'insigne poeta va ser un dels primers principatins a fer el que avui tothom troba la mar de normal: equipar-se amb calçat i roba de muntanya, carregar una motxilla i enfilar els milers de camins pirinencs pel pur plaer de coronar un cim, fer una ruta o senzillament arribar a aquells paratges on cap altre vehicle que no siguin dues cames pot arribar. Els camins del Pirineu, però, fa segles que són molt més que simples traçats que formen rutes excursionistes: són, principalment, les artèries de la identitat pirinenca.
Paisatge d'alta muntanya, a la Val d'Aran (Pixabay)
Peregrins, bandolers i ramats
La Diputació de Lleida ha presentat enguany el projecte Camins tradicionals dels Pirineus, una iniciativa finançada gràcies al projecte de Fons Europeus de Desenvolupament Regional de la Unió Europea i que permetrà desbrossar, obrir pas, adequar el ferm o senyalitzar trams de connexions entre comarques, unint en total gairebé 800 km de camins. El projecte, en definitiva, servirà per posar ordre al passat i per unir, ordenar i senyalitzar el centenar de quilòmetres de caminois que des de fa mil·lennis poblen les valls i muntanyes del Pirineu. Traçats, en la majoria de casos desconeguts i molt poc freqüentats, que des de sempre han estat testimoni directe d'una bona part de la història del nostre país.
Si els camins del Pirineu són les artèries de la seva identitat, el fet que la serralada signifiqui una frontera n'és el batec principal. Des de fa segles, a partir del Tractat dels Pirineus, els camins de l'Aran, el Pallars Sobirà i l'Alt Urgell han esdevingut també un territori propici per a bandolers, contrabandistes i, més recentment, passadors, és a dir, persones encarregades de conduir a d'altres persones a l'altra banda de la frontera, fent certa la dita que "el Pirineu només el coneix bé Déu" i, també, aquella altra màxima que va escriure Alexandre Dumas: "la immortalitat comença en una frontera". Potser per això els camins fronterers que des de fa una pila d'anys només pastors i traficants coneixen com el palmell de la seva mà segueixen sent, avui, un territori misteriós i atractiu d'una força tel·lúrica intensa, immortal al pas del temps.
Paisatge d'alta muntanya al Pallars Sobirà. (Pixabay)
La immortalitat, però, no està pas renyida amb el secretisme. Aquell vers cèlebre de Lluís Llach en el qual s'afirma que "el meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar es pot veure el campanar veí" és una descripció absolutament versemblant si es visita qualsevol vall pirinenca, repleta d'ermites i esglésies romàniques amagades entre obagues i que alberguen, en el seu interior, pintures murals romàniques i retaules sorprenents. Des de fa més de mil anys, el pelegrinatge del Camí de Sant Jaume ha permès que les rutes a peu a través del Pirineu convertissin aquesta zona de l'actual província de Lleida en una terra no només de pas, sinó també d'acollida, a més d'esdevenir un punt d'intercanvi, socors i acollida de fidels.
Aferrant-se a aquest esperit, segles després el repte de clavar senyals al marge d'aquells camins per connectar-los entre si i convertir-los en el motor d'un turisme ecològic, sostenible i de proximitat té la mateixa finalitat que la construcció d'aquelles ermites amb campanars de pissarra: esdevenir una guia i un punt de referència, gairebé com un far. És a dir, preservar l'autenticitat i la identitat dels camins tradicionals del Pirineu però evitant que el seu abandonament provoqui l'agonia del que és immortal. Reconvertir els camins, en definitiva, no només en lloc de pelegrinatge, sinó de pas, de lleure i de gaudi per a tots aquells que a la muntanya no només hi busquen a Déu o a la inspiració per escriure Canigó, com Verdaguer, sinó senzillament el goig de viure i descobrir un territori fascinant com el dels Pirineus.
