La teoria del caos estableix que petits canvis en les condicions inicials poden crear grans diferències en el resultat final de pràcticament qualsevol circumstància, inclosa la psicologia d'una persona. Això fa que moltes les conseqüències de determinats esdeveniments no siguin predictibles ni afectin per igual a totes les persones.

L'efecte papallona

La gran pregunta de la teoria del caos és la següent: és possible que el lleu aleteig d'una papallona acabi causant un huracà? "L'aleteig de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altre costat del món", diu un proverbi xinès.

El cert és que cada una de les nostres decisions i actes estan interrelacionats entre si, la qual cosa fa que les conseqüències puguin ser impredictibles. L'origen del conegut com a efecte papallona està en les investigacions del matemàtic i meteoròleg Edward Lorenz. En un sistema no determinista, petits canvis inicials poden derivar en un efecte destacable, a causa de l'anomenat efecte d'amplificació.

Així es pot explicar el retard d'un avió o la trajectòria d'una gota d'aigua. És d'aquesta forma com la teoria del caos explica una cosa tan complexa com l'Univers o les condicions climatològiques, però també la manera d'actuar d'una persona. Un petitíssim canvi en un punt, pot fer que tot canviï.

L'origen

El primer descobridor del caos va ser Jacques Hadamard qui, el 1998, va publicar un estudi sobre el moviment caòtic d'una partícula lliure que llisca sense fricció sobre una superfície de curvatura negativa constant. Hadamard va demostrar que totes les trajectòries de les partícules són inestables, ja que totes divergeixen entre si.

Però va ser Henri Poincaré, un matemàtic, físic i teòric francès (1854-1912) qui, a començaments del segle XX, va demostrar que, fins i tot els sistemes aparentment insignificants, podien produir comportaments molt complexos. Tanmateix, passarien anys fins que la ciència dimensionés completament les conseqüències d'aquest descobriment, que traspassa de molt el sistema físic: l'efecte papallona.

Una papallona aletejant / Unsplash
Una papallona aletejant / Unsplash

Caos, no desordre

És important comprendre que el caos no suposa mancada d'ordre, sinó que la realitat no s'ajusta a un model lineal i que el caòtic no va més enllà d'uns límits perquè, encara que les possibilitats són múltiples, els resultats són limitats. A més, existeixen predisposicions, anomenats atractors, que els fenòmens se succeeixin d'una forma determinada.

Aquesta teoria és aplicable a les ciències naturals i també a moltes disciplines, entre elles, a la psicologia, on alguns investigadors de la psicologia clínica i cognitiva han analitzat com pot variar el comportament humà des d'aquesta perspectiva.

La teoria del caos pot ser utilitzada per explicar la diversitat d'actituds, pensaments, emocions o creences i per això cada tractament ha de ser avaluat segons les petites circumstàncies de cada persona que s'enfronta a l'esdeveniment per si mateix i la mateixa recepta no val per a tothom. De fet, hi ha una àmplia varietat de circumstàncies que poden modelar el pensament i la conducta i aquesta teoria pot servir per explicar per què alguns tractaments no són útils en determinats casos. O per què les persones no reaccionen igual davant d'un mateix estímul.