El mossèn Josep Bigordà i Montmany, històric capellà antifranquista, va morir aquest dilluns al vespre a l’edat de 97 anys, segons ha difós la seva parròquia de tota la vida, la de Sant Medir, al barri de la Bordeta de Barcelona. Tot i que feia anys que estava retirat, mossèn Bigordà va desenvolupar una important trajectòria de lluita antifranquista. Segons refereix el portal de notícies de Sants-Montjuïc El3.cat, la vetlla serà el dijous 18 de desembre de 10 a 11 h del matí a la parròquia de Sant Medir, i la cerimònia de comiat el mateix dijous a les 11 h, també a Sant Medir.
Nascut a Ullastrell (Vallès Occidental) el 1928, es va ordenar l’any 1952, precisament al Congrés Eucarístic, i al llarg d’una trajectòria de 73 anys com a capellà va estar vinculat a les parròquies de Santa Maria del Pi, al barri Gòtic (Ciutat Vella) i a la ja esmentada de Sant Medir (districte de Sants-Montjuïc). Així mateix, va ocupar diversos càrrecs al Tribunal Eclesiàstic de Barcelona (1957-1967) i va ser professor de dret canònic (1968-1974) i de teologia moral (1970-1971) al Seminari major i Facultat de teologia de Barcelona. A Sant Medir va ser vicari i posteriorment rector, on conjuntament amb el mossèn Josep Maria Vidal i Aunós va aixoplugar la lluita antifranquista fins al punt que va ser en aquesta església on es va fundar la Comissió Obrera Nacional de Catalunya en una assemblea de l’any 1968.
Bigordà, a més, va ser periodista especialitzat en temes eclesiàstics i va desenvolupar aquesta tasca en mitjans com El Correo Catalán, on s'ocupà de la secció de religió, junt amb Casimir Martí, des d'una òptica progressista. També va escriure a El Periódico, va ser impulsor de la revista quinzenal El Pregó i d’obres de caràcter historicoreligiós com Història de la Doctrina Social de l’Església. A més, amb mossèn Vidal i Joan Colomines van fundar el Premi Amadeu Oller de poesia per a joves inèdits l'any 1964. L’any 1998 l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la Medalla d’Honor de la ciutat en reconeixement de la seva dimensió cívica i social.
La seva vinculació amb Sant Medir es va allargar durant quatre dècades, primer com a vicari i entre 1982 i 1993 com a rector, on es va significar la parròquia com a espai referent del progressisme, continuant en democràcia la tasca de Sant Medir com a refugi per al debat social, sindical i polític. Posteriorment, va viure, ja a Santa Maria del Pi i altre cop amb mossèn Vidal, la tancada d'immigrants de l’any 2011, un punt d’inflexió sobre la problemàtica de la vulnerabilitat entre el col·lectiu d’immigrants.