El 26 de febrer del 1997 a l’Ajuntament de Barcelona es va viure un episodi singular: un grup de membres del moviment okupa es va infiltrar a la Casa Gran, va accedir al terrat, va arriar la bandera espanyola i en el seu lloc hi va hissar la bandera del moviment, la negra amb un llamp encerclat en color blanc. Diversos fotògrafs, avisats amb antelació que alguna cosa passaria a la plaça de Sant Jaume, van poder immortalitzar aquell moment, que ha quedat com una mostra de la força del moviment okupa als anys noranta del segle passat, però que, en tot cas, no era precisament un fet aïllat, sinó una protesta per la pressió que el moviment patia, amb situacions també destacades com l’okupació de la Hamsa el març del 1996 i el desallotjament del cinema Princesa el novembre d’aquell mateix anys.
Aquests tres fets històrics, així com molts d’altres relacionats amb la Barcelona okupa dels anys noranta es relaten a la novel·la No deixis que el foc s’apagui (Sembra Llibres, 2026), de Joan Canela, periodista i autor també del llibre Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit. En tant que novel·la, No deixis que el foc s’apagui respon al format d’obra de no-ficció, però així mateix té un important component memorialístic i autobiogràfic. Canela va viure en pròpia persona molts dels fets explicats de manera que el protagonista, un okupa ja madur que torna a Barcelona després d’anys d’exili al Brasil fugint d’uns fets tèrbols, és en certa manera l’alter ego de l’autor del llibre.
El mateix format, que evita ser explícit amb les localitzacions, però on fàcilment s’endevina que el Barri és Sants, i el Centre social és la Hamsa i també evita noms de protagonistes, ja que molts es van veure implicats en fets delictius, amb tota probabilitat ja prescrits, serveix per relatar des d’una història personal diverses fites que van marcar la Barcelona postolímpica, on el moviment okupa tradicional, el de joves antisistema que s’instal·laven en espais abandonats, va viure els seus anys de glòria, però també va patir una furiosa repressió per part de les forces de l’ordre, originant diverses batalles campals i desallotjaments sonats com el ja citat del cinema Princesa, a la Via Laietana cantonada amb el carrer Manresa on un edifici modern fa anys que va substituir la sala d’espectacles històrica.
Encara que no se citi explícitament, l’obra gira al voltant del moviment okupa de Sants, sempre en competència amb el de Gràcia, i especialment l’okupació de la Hamsa (Hierros y Aceros Moldeados SA), una fàbrica d’Hostafrancs tan gran que els okupes es van haver de conformar d’establir-se en una part mínima de tot un local que entre 1996 i 2004, quan va ser desallotjat, va convertir-se en el centre social okupat autogestionat CSOA Hamsa i que actualment, un cop enderrocada la fàbrica, conforma la plaça de Joan Pelegrí, just al darrere de la seu del districte de Sants-Montjuïc.
Tot plegat, No deixis que el foc s’apagui aporta veracitat a una Barcelona okupa que va esclatar a mitjans dels anys noranta i que, en tot cas, no ha mort mai del tot, malgrat que el seu objectiu de tombar el sistema no s’hagi implementat ni de lluny i que les reivindicacions de l’habitatge hagin evolucionat de tal manera que ja no només són joves inconformistes els que okupen locals abandonats, que també, com en els casos del Kubo i la Ruïna o l’Antiga Massana, sinó famílies senceres que consideren legítim ocupar habitatges buits davant de la crisi residencial que Barcelona no ha sabut solucionar encara, passant de l’okupació ideològica a l’ocupació de supervivència. Ha canviat tot i no ha canviat res?
Imatge principal: La bandera okupa oneja a l'Ajuntament de Barcelona al costat de la senyera i la bandera de Barcelona vigent entre 1996 i 2004 / Foto: Efe - Andreu Dalmau