Jaume Collboni Cuadrado (Barcelona, 1969) es va convertir en alcalde de Barcelona, el setè de l’actual etapa democràtica, fa una mica més de dos anys, el 17 de juny del 2023, desbancant a l’últim sospir el guanyador de les eleccions municipals, Xavier Trias. Un cop superat l’equador del mandat, Collboni s’enfronta al repte de continuar governant dos anys més amb una minoria de deu regidors, recolzada, això sí, en un recent pacte amb Esquerra Republicana, i aconseguir pactar uns pressupostos, els del 2026, per la via ordinària, fita no aconseguida ni el 2024 ni el 2025, per així poder desenvolupar amb més garanties el seu programa de govern.
En tot cas, les polítiques d’habitatge s’han convertit en un eix principal de l'acció del govern municipal, de manera que Collboni admet, davant la congelació de les negociacions amb Junts per flexibilitzar la reserva del 30% d’habitatge a protecció oficial, que el seu “desig” és el de “garantir el dret de la gent a quedar-se a Barcelona”, una intenció que inclou mesures com l’anunciada no renovació de llicències per als 10.000 pisos turístics existents a Barcelona. “M'agradaria que el dia que deixi de ser alcalde, la nostra ciutat sigui més habitable”, afirma Collboni, que en tot cas, ja s’ha proposat com a candidat del PSC per a les eleccions del 2027.
Senyor Collboni, després de dos anys de les eleccions municipals i passat l'equador, vostè aposta per acabar aquest mandat amb una minoria de 10 regidors?
Jo aposto per intentar fer la ciutat el més governable possible, amb els acords més amplis possibles. Des de l'inici d'aquest mandat vaig afirmar, i s'ha anat veient en el decurs del temps, que l'orientació del meu govern seria de polítiques progressistes i d'un alcalde progressista i que amb aquesta guia podríem trobar un ampli consens dins de l'Ajuntament. La meva voluntat és acabar el mandat l'any 27 de la mateixa manera. És veritat que jo hagués volgut tenir un govern més ampli de coalició, no ha estat possible, però el cert és que amb les prioritats que tenia la ciutadania quan vam començar aquest mandat, que era la neteja, la seguretat, l'habitatge, la protecció climàtica de la ciutat, malgrat que efectivament som un govern que aritmèticament està en minoria al plenari, ha aconseguit resultats positius amb aquestes polítiques en poc temps, la qual cosa demostra que efectivament és necessari buscar acords, s'ha de treballar per tenir aquests acords, però que malgrat això ha estat possible i és possible tirar endavant l'acció del govern.
Per què no es va fer en el seu moment o no es va explorar prou un pacte sociovergent amb Xavier Trias?
Perquè no va poder ser. Reconec que amb el grup de Junts hem arribat a acords durant aquest mandat. Jo mai vaig excloure explícitament a Junts. Crec que és i representa un partit i un àmbit ideològic molt important. I jo constantment apel·lo a la tradició de la cultura de govern que té un grup com Junts que ve de la tradició de Convergència, per fer aquests acords. I, efectivament, jo crec que en aquests dos anys hem fet acords importants per la ciutat en els quals ha participat Junts i, bàsicament Esquerra Republicana, que és amb qui tenim l'acord de governabilitat que està fent possible avançar les polítiques a la ciutat.
Pel que fa als acords amb Junts, un que semblava molt clar era el de la flexibilització de la reserva del 30% per la construcció d'habitatge públic. Si tots dos partits semblaven estar d'acord a flexibilitzar aquesta norma, com és que al final no s'ha pogut assolir i com és que vostè ja ho ha congelat fins al pròxim mandat?
La ciutadania ha expressat molt clarament que la prioritat que ha de tenir un govern municipal i en general tots els governs tant a Espanya com a Catalunya, és l'habitatge. El meu objectiu i el meu desig com a alcalde és garantir el dret de la gent a quedar-se a la ciutat, a quedar-se al seu barri, a quedar-se a Barcelona. I això passa fonamentalment per dues coses. Una, perquè l'habitatge sigui assequible, perquè hi hagi habitatge públic, però també perquè es construeixi habitatge privat. I, en segon lloc, que a Barcelona hi hagi oportunitats econòmiques perquè puguem treballar a la ciutat i ho puguem fer en sectors de valor afegit amb bons llocs de treball, ben pagats i estables. Donat que la prioritat és l'habitatge, nosaltres el que estem fent ara és incrementar la producció d'habitatge públic. En aquests moments tenim reserva de sòl per construir 10.000 habitatges a Barcelona. El que s'ha demostrat en els darrers sis anys és que hi ha una mesura benintencionada que vam compartir els grups progressistes de l'Ajuntament i també Junts en el seu moment, que era, en la ciutat que ja està consolidada, de les noves promocions d'habitatge privat, es deixés un 30% de reserva pel públic. L'únic inconvenient és que, fins ara, la norma obligava a fer aquest 30% dins de cada edifici. I això ha paralitzat la inversió d'habitatge lliure a Barcelona. La meva intenció ha estat, durant tot aquest inici de mandat, flexibilitzar el 30%, de tal manera que no fos obligatori que aquest 30% fos dins del mateix edifici i que poguéssim acumular trentes per cents per fer edificis de promoció protegida també dins de la ciutat construïda, sobretot a l'Eixample, Gràcia i Ciutat Vella. Desafortunadament, no ha estat possible fer aquest acord amb el grup amb el qual va mostrar més predisposició juntament amb ERC, perquè entenia que, salvant l'objectiu del 30%, podíem afavorir la producció d'habitatge lliure. Jo no vull entrar a fer un judici de valor de perquè Junts arriba un moment que s'aixeca de la taula i diu no vull arribar a aquest acord o no estic d'acord amb els continguts. Jo el que he de fer com a alcalde és dir que crec que és un error i no és un error pel govern municipal, és sobretot un error per la ciutat, que en un moment d'emergència habitacional com el que tenim ara, un grup o dos grups s'aixequin de la taula i diguin que no volen acordar aquesta política. I, per tant, la decisió que he pres és que la proposta la guardem el calaix, i al pròxim mandat espero que hi hagi un context polític que afavoreixi un acord que crec que és absolutament raonable.
També hi ha una iniciativa del Govern, que és la construcció de 50.000 nous habitatges fins a l'any 2030 amb un pressupost de 4.400 milions. Però el Govern no té pressupostos. De quina manera això pot obstaculitzar que tiri endavant aquesta iniciativa perquè Barcelona ja ha fet aflorar sòl per construir habitatge? Quina perspectiva tenen del resultat que pot donar aquesta proposta?
Afirmo que el Govern actual, i també que amb Pere Aragonès ja es va produir una inflexió en aquest sentit, ha tingut més predisposició a entendre les necessitats que tenen els ciutadans pel que fa a l'habitatge, a la construcció de centres d'assistència primària, a la construcció de residències per a gent gran, és a dir, equipaments que són competència de la Generalitat, però que l'Ajuntament, amb la característica que té Barcelona de participar d'aquestes polítiques a través de consorcis, ha de facilitar les coses. Nosaltres en aquest període de dos anys hem desbloquejat la construcció de nous centres d'assistència primària a Barcelona, que vol dir que hem donat sòl o hem comprat edificis que hem posat a disposició de la Generalitat perquè posi en marxa la construcció d'aquests CAPs. El CAP del Raval Nord ja està en construcció, hem comprat l'edifici pel CAP de la Barceloneta i ampliarem el CAP de la Sagrera. Pel que fa a l'habitatge la competència és de la Generalitat. El que ha fet l'Ajuntament és cedir sòl. Hem cedit uns onze solars per promoure habitatge per part de la Generalitat i de fet a partir del setembre començaran les licitacions. Evidentment que els pressupostos són fonamentals perquè tiri endavant una ciutat o un país. Li diu algú que ha acordat pressupostos estant a l'oposició, evidentment amb propostes i amb condicionants que nosaltres pensàvem que eren importants per a la ciutat.
La mesura d'eliminar els 10.000 pisos turístics, servirà per engrandir el mercat immobiliari i/o disminuir la massificació turística?
Barcelona té un problema molt important d'accés a l'habitatge, obvi, que està expulsant població sobretot jove. I està expulsant població de classe treballadora, però també de classe mitjana. Aquesta és una de les novetats del fenomen de l'expulsió de població que està succeint a moltes ciutats europees. I Barcelona té un repte pel que fa a limitar la massificació turística. Hi ha una mesura òptima del turisme a partir de la qual els efectes contraproduents d'un excés de concentració al centre de la ciutat o del fenomen dels pisos turístics tenen més repercussions negatives que positives per la ciutat. I nosaltres, després de molts anys de teoritzar sobre els límits del turisme, hem estat un govern que ha adoptat dues decisions molt importants i bastant agosarades. Una primera és dir que a partir del novembre del 2028 a Barcelona no es donarà cap llicència per fer activitat turística als pisos de la ciutat: això vol dir 10.000 habitatges que tornen al mercat residencial, que tornen a tenir ús com habitatge. Deu mil habitatges és el que triga la ciutat de Barcelona a construir en deu anys. Una dècada de construcció d'habitatge de cop amb una decisió en un dels factors que té un impacte més negatiu, sobretot per la concentració de pisos turístics en comunitats de veïns, pel que fa a la convivència de les comunitats i pel que fa a la pròpia essència d'alguns barris, sobretot de Ciutat Vella i de parts de l'Eixample, que s'han despersonalitzat, que han perdut l'essència comunitària, que han perdut veïns estables i que han vist transformar, entre altres coses, el seu paisatge comercial. Nosaltres no volem que els pisos que són per viure tinguin ús turístic a Barcelona. I una altra segona mesura, que hem anunciat fa molt poc, és la de reduir les terminals de creuers. Passa el mateix, l'ús i l'abús que s'ha fet dels creuers d'escala, de menys de dotze hores, ha tingut com a conseqüència l'ocupació de l'espai públic amb un perjudici obvi i amb poc rendiment econòmic per la ciutat. I, per tant, això també ho limitarem.
Sobre els pressupostos: en dos anys de mandat el primer pressupost el va poder aprovar per la via de la qüestió de confiança i el segon pressupost amb pròrroga pressupostària. Quin marge de maniobra té pels pressupostos del 2026?
El marge que ens dona la necessitat de continuar construint habitatge protegit, i per això necessitarem pressupostos. La necessitat que tenim d'incrementar la inversió en protecció climàtica de la ciutat. Ens n'hem adonat en el transcurs d'aquests dos anys que tot allò que teníem previst per protegir la ciutat del canvi climàtic: ombres, climatització, aigua freàtica..., que són mesures que hem anat desenvolupant, estem climatitzant el 100% de les escoles públiques de primària a Barcelona gràcies a la taxa turística, estem posant ombres a parcs infantils, a zones d'estada, a places. Estem fent obres de canalització d'aigua freàtica perquè quan vingui una altra sequera tinguem aigua per regar els parcs i jardins. És una política que hem d'accelerar i, per tant, necessitem nous pressupostos i incrementar-los en protecció climàtica. Això és el que necessita la ciutat. Quan tornem al setembre, quan comenci el curs polític, obrirem converses, preferentment pensem que aquestes mesures han de comptar amb més sintonia amb el grup d'Esquerra Republicana, en primer lloc, i amb el grup de comuns, però també amb Junts, si cal. I el que farem és obrir les converses per aprovar els pressupostos de forma ordinària, dialogada i acordada. I aquest és el meu primer objectiu. Si això no és possible, ho hem de veure en el seu moment, però efectivament tenim el recurs de la qüestió de confiança.
No minimitzo el fet que un plenari em reprovi, que vol dir donar un toc d'atenció o una targeta groga o vermella, sobre un fet o una política que ha desenvolupat el govern"
Alcalde, vostè ha estat reprovat quatre vegades pel plenari de l'Ajuntament i alguns dels seus regidors també. De quina manera impacta això en el govern de la ciutat i com els afecta a vostès en la seva gestió?
Tinc un gran respecte a la institució i a les formes democràtiques. Per tant, quan l'oposició reprova un membre del govern o reprova l'alcalde per una matèria, la nostra obligació és escoltar perquè s'ha produït aquesta reprovació i anar al fons de les qüestions que han sigut molt diverses. Per tant, no minimitzo el fet que un plenari reprovi, que vol dir donar un toc d'atenció o una targeta groga o vermella, depèn de quin sigui el cas, sobre un fet o una política que ha desenvolupat el govern. Però efectes pràctics no en té cap, és un toc d'atenció polític i els alcaldes que m'han precedit també ho han tingut. De fet, tots els que hem estat en minoria estem, diguem-ne, exposats a que hi hagi una mesura de correcció com aquesta. Però l'important és que la immensa majoria de les coses que portem a aprovació en un plenari o en les comissions, el 90-95% de les iniciatives que portem, són aprovades. Són aprovades pels grups de l'oposició perquè portem coses que són bones per la ciutat. En el funcionament ordinari de l'Ajuntament, la gran majoria de les coses s'aproven. A mi m'agradaria que això es fes extensiu també als pressupostos que és la decisió més important que ha de prendre un Ajuntament. Però de moment no ha estat possible excepte en el cas d'ERC. Vull recordar que l'anterior pressupost el vam acordar amb ERC. La nostra intenció és que la proposta que portem al setembre també sigui ja elaborada conjuntament amb ERC i tenir prou suports per fer-ho.
A l'altre plat de la balança trobem que el Partit Socialista governa a Madrid, governa a Catalunya, governa a Barcelona, i a més a més, amb l'afegit que Salvador Illa i el PSC són dos principals puntals del govern de Pedro Sánchez i de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE. Això, com afecta la ciutat? Se'n beneficia, Barcelona?
Molt. Tenim inversions històriques que estaven aturades que s'han reactivat. Començant per la Biblioteca de l'Estat, que feia 25 anys que estava pendent, i acabant per la reactivació del projecte de la nova estació de Sants. Podem parlar de la Sagrera que d'aquí a uns mesos ja es fa la cobertura total del calaix de les vies i podem començar la urbanització del nou barri que es farà a l'entorn de l'estació. Hi ha grans projectes de transformació que sense tenir arrenglerats Estat, Generalitat i Ajuntament no haurien estat possibles. En el cas de la Generalitat, les inversions són hospitals. No hauria estat possible ampliar l'Hospital del Mar sense tenir un Govern que estigués arrenglerat amb la ciutat. No hauria estat possible desencallar el projecte del nou Clínic. Un projecte que dormia el son dels justos i en aquests moments ja hem començat a desencallar solars de l'entorn de l'Hospital Clínic per fer una escola bressol, per fer un centre d'assistència primària, per moure un parc de bombers. Això s'està notant moltíssim. En aquests dos anys el que estem veient és que els preus de l'habitatge de lloguer a Barcelona han aturat la seva escalada perquè hi ha regulació. I hi ha regulació perquè hi ha una legislació de l'Estat i una legislació de la Generalitat que ho fa possible. I quan fa un any el preu mitjà d'un lloguer a la ciutat era 1.200 euros, ara ja estem a 1.100. Quan avui diem que els delictes vinculats a la multireincidència a Barcelona han baixat un 10% és perquè hi ha hagut coordinació entre el govern de l'Estat, gràcies a que s'han pogut obrir nous jutjats penals per a multireincidents, i gràcies a que la Generalitat ha reforçat la presència policial dels Mossos a Barcelona, perquè hem fet de la seguretat una de les prioritats dels dos governs. I això dona resultats en molt poc temps. Per tant, la resposta és rotundament sí. I no només perquè hi hagi bon rotllo o sintonia política, que també.
Respecte a la seguretat, la Junta de Seguretat va oferir noves dades ambivalents: menys robatoris però més violència...
Hem pogut prevenir més la violència, s'han detectat més armes blanques perquè hem fet esforços per detectar-les. Hem doblat el nombre de pales que es passen a les persones que van a concerts o a concentracions, perquè s'havia normalitzat portar armes blanques. Hi ha coses que no podem normalitzar i que dins de casa les famílies no poden normalitzar, com que els teus fills se'n vagin de festa o a un concert amb una arma blanca com si fos una cosa normal. I què hem fet? Actuar preventivament. El pla Daga, que és el que han desplegat Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana, a l'entrada dels concerts o de les festes majors, el que ha fet és detectar un increment d'arma blanca que les forces de seguretat han requisat. Jo crec que en l'àmbit de la seguretat estem fent un gir. Barcelona pot dir avui que ha millorat les dades objectives pel que fa a la seguretat. És veritat que en la percepció encara no, i hem de fer un esforç també de pedagogia d'explicar totes les mesures que estem duent a terme. També hem fet una cosa que jo crec que és important que és a parlar de la seguretat com una política pública prioritària que sobretot beneficia els barris més vulnerables i els sectors socials més vulnerables de la ciutat.
El primer que hem de demanar pel català és respecte. Forma part de la nostra identitat i de la nostra forma de ser un poble, una nació, un país
Fa dues setmanes es va produir un episodi d’escarni al català que ha afectat a l'Ajuntament. Més enllà de la resposta i de la creació d'una comissionada de la llengua, com interpreta que es produeixin aquestes situacions a Barcelona?
Us explicaré el cas de la meva família. Els meus besavis van venir d'Andalusia als anys 10-20, a l’Hospitalet. Els meus avis ja van néixer a l’Hospitalet. Després de la Guerra Civil, per motius econòmics i polítics, perquè eren militants de la FAI, van marxar a l'Argentina. La seva llengua vehicular habitual era el castellà. La meva mare va tornar a Barcelona als anys 60 i va decidir aprendre català. No només això, va decidir que la llengua amb la qual parlaria als seus fills seria el català. La meva llengua materna és el català perquè la meva mare, que procedia de la immigració, va decidir que fos així. I per què ho va fer? Per respecte. Per respecte a la comunitat i al país que t’acull. I això és el primer que hem de demanar pel català. S'ha de respectar, s'ha d'entendre què vol dir per Catalunya el català, que forma part de la nostra identitat i de la nostra forma de ser, de ser un poble, de ser una nació, de ser un país, i que això és molt important. I, en segon lloc, crec que hem de fer un discurs constructiu pel que fa a l'ús del català com a element de cohesió de la societat. Això és el que hem fet decidint que hi hagués per primera vegada a la història de l'Ajuntament de Barcelona una responsable de política lingüística, de foment de l'ús social del català, pensant en la cohesió social i anant a buscar els segments de la població, sobretot la gent jove i un àmbit que són les xarxes socials, on sabem que hi ha un decalatge més important en aquets moments. A partir d'aquí s'infereix què en penso, d'algunes declaracions i d'algunes afirmacions que crec que estan fora de lloc.
Quina imatge internacional creu que projecta Barcelona? Sovint s’ha vinculat la imatge de Barcelona, des de l’òptica del turisme, amb incivisme, inseguretat... Creu que això s'ha pogut contrarestar?
L'àmbit del civisme és encara ara la gran assignatura pendent de la ciutat. El 80% de la ciutadania creu que tenim un problema amb el civisme i ens demanen increment de sancions i més autoritat a l'espai públic. I, després, més pedagogia. I això és justament el que farem amb la nova ordenança de civisme, que bàsicament el que fa és incrementar les sancions i estipular comportaments que fa 20 anys no es contemplaven. Des del principi d'aquest mandat vam posar com a prioritat tenir un espai públic compartit, net, segur i de qualitat per recuperar la pròpia autoconfiança de la ciutat i, també, la seva posició internacional. Pel que fa a la seguretat, Barcelona té el mateix nombre de delictes que l'any 2015 però els ha reduït en termes proporcionals. Per què? Perquè tenim 175.000 habitants més que fa 10 anys, i tenim el doble de visitants. Hem passat de 7 a 15 milions de visitants en 10 anys. I això és una pressió extraordinària pels cossos de seguretat. Quan nosaltres estem recaptant en aquests moments 100 milions d'euros amb la taxa turística, és perquè una part molt important és per pagar els serveis que genera tenir aquest nivell de pressió que suposen els visitants.
L’ampliació de l’aeroport no vol dir automàticament més turistes, no és veritat. Vol dir sobretot connectivitat directa per a inversions, empreses, professionals, centres de recerca, universitats..."
Precisament ara que s'ha acordat l'ampliació de l'aeroport i que l'Ajuntament de Barcelona s'ha mostrat a favor, es retreu que amb l'ampliació de l'aeroport hi haurà més turisme...
L'ampliació de l'aeroport la defenso fonamentalment perquè si volem que el futur de l'economia del país i de Barcelona no passi per Madrid o no passi per Frankfurt, si volem més connectivitat transcontinental directa amb Amèrica, Estats Units o Llatinoamèrica, i més connectivitat directa amb Àsia, cal ampliar l'aeroport. Aquest és l'objectiu. Això no vol dir automàticament més turistes, no és veritat. Això vol dir sobretot que inversions, empreses, professionals, centres de recerca, universitats... tenen connectivitat directa, que és un factor competitiu fonamental. Estic convençut que amb el pas del temps es veurà com d’important ha estat aquesta decisió per al futur econòmic del país i de Barcelona.
L'alcalde de Barcelona és l'alcalde dels alcaldes de Catalunya i la veu del municipalisme català. I això ho he exercit"
No creu que Barcelona ha perdut la imatge de cap i casal de Catalunya?
No ho crec. La voluntat d'aquesta doble capitalitat que té Barcelona, la de ser capital de Catalunya i la de ser també capital de la regió metropolitana, és un doble barret que tenim, l'exercim amb plena consciència. De fet, una part del meu temps l'he dedicat a visitar institucionalment altres municipis, de fora de l’àrea metropolitana, perquè també considero que l'alcalde de Barcelona és l'alcalde dels alcaldes de Catalunya i que la veu del municipalisme català també la representa l'alcalde de Barcelona. I això ho he exercit amb les associacions municipalistes però també amb la meva presència física. A alguns d’aquests ajuntaments feia 15, 20 anys que no hi passava un alcalde de Barcelona. Estic parlant de Vilanova, Granollers, Lleida, Cervera, o Sant Cugat. Crec que la presència de l'alcalde de Barcelona amb aquesta figura de ser l'alcalde dels alcaldes és important. Aquest paper, aquest rol institucional l'ha de jugar la ciutat i ho faig amb consciència.
Aquest paper de lideratge que busca la ciutat de Barcelona també l’ha portat a un torcebraç històric amb Madrid. Madrid està aconseguint avantatge en aquest cursa? Amb la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, que utilitza el dúmping fiscal per impulsar la seva comunitat?, l'Àrea Metropolitana podria ser la resposta, el lideratge de la gran Barcelona, per fer-ne front?
Per començar, intento no comparar-me amb Madrid sistemàticament...
Però és gairebé inevitable...
Evident. Futbolísticament sí, i ens en sortim prou bé. Però com a ciutat nosaltres tenim el nostre model. La nostra és una ciutat internacional, d'escala humana, molt equilibrada, molt equitativa... Passeges per qualsevol barri de Barcelona i mires només el terra i no saps si ets a Sarrià o al Clot, per qualitat urbana de serveis, connectivitat en transport públic, equipaments de tota mena, culturals, esportius, mercats. Això no ho té cap altra ciutat d'Espanya. I jo no em vull assemblar a una altra ciutat. Crec en aquest model de ciutat. Els cònsols llatinoamericans em deien aquesta setmana que Madrid atrau un tipus d'activitat econòmica d'inversió. Nosaltres no volem aquest tipus d'activitat econòmica que és bàsicament inversió immobiliària, en real state, amb grans milionaris que venen a invertir i a comprar el centre de la ciutat. No ho volem. Qui vingui a invertir a Barcelona que sàpiga que allò que volem és fer un districte tecnològic com el del 22@, perquè vinguin indústries tecnològiques, perquè vingui AstraZeneca... I volem que vinguin a Barcelona professionals que siguin artistes, de les indústries creatives, treballadors autònoms, emprenedors o treballadors del sector de l'hostaleria. Barcelona i la regió metropolitana han de prendre consciència que per ser rellevants a nivell internacional hem de tenir més escala. Per això jo defenso la idea de la Barcelona dels 5 milions. És molt important no només aquesta idea de la Barcelona de l'àrea metropolitana, sinó de la regió metropolitana. I Madrid això sí que ho té, perquè la confusió que hi ha política i administrativa entre la ciutat i la comunitat és total. I totes les polítiques que són d'escala, a nivell de planificació del transport, de creació de noves zones residencials o econòmiques ho fan molt més ràpid que nosaltres. El repte està aquí. Ser rellevant a nivell internacional vol dir tenir l'escala adequada per tenir més oportunitats per a la gent de la ciutat. Al final, del que estem parlant és que la gent no hagi de marxar de Barcelona, perquè té un habitatge assequible o perquè té oportunitats econòmiques. Per fer-ho possible, necessitem ser més grans més rellevants, tenir més escala, i això és la Barcelona regional.
Avui, al padró hi ha més persones nascudes fora de Barcelona, per primera vegada, 51%. Això vol dir que és una ciutat molt diversa i que hem fet d'aquesta diversitat la nostra força"
Creu que hi ha massa immigració a Barcelona?
No
Quin impacte té la ciutat? I parlem també dels expatriats que no estan integrats prou a la ciutat... Quin impacte té tot plegat?
Per començar, hem de constatar una realitat. Avui a Barcelona, al padró, hi ha més persones nascudes fora de Barcelona que a Barcelona. Per primera vegada a la història, 51%. Europeus, llatinoamericans, del nord d'Àfrica, o de la resta de l'Estat o de la resta de Catalunya. Això vol dir que ja és una ciutat molt diversa i que hem fet d'aquesta diversitat la nostra força. D'aquesta barreja cultural, idiomàtica, de procedències, de gent que vol prosperar, això al final empeny tota una ciutat i tot un país. I aquesta és la part positiva de ser una ciutat internacional. La immigració, a banda que hi ha una qüestió bàsica de respecte als drets humans, és necessària per créixer econòmicament, imprescindible perquè paguin les nostres pensions. I tenim un altre fenomen que és nou i que hem de començar a interioritzar, els joves que s'incorporen a la ciutat, n’hi ha molts de procedència europea, anomenats expatriats, que són també necessaris perquè l'economia de la ciutat funcioni, perquè hi hagi futur, per exemple en el sistema de pensions. Una de les missions de la Comissionada de Política Lingüística és com evitem que es produeixin bombolles culturals, que hi hagi comunitats, m’és igual que siguin del nord d'Àfrica o del nord d'Europa, que siguin autoreferencials, que no visquin la ciutat, de forma plena i formant part de la comunitat, i que visquin la ciutat només com si fos un paisatge, un escenari. Hem de tenir cura perquè les qüestions més de la identitat de la ciutat, entre les quals està la seva llengua, però també el seu comerç, la nostra forma de vida, les nostres festes majors, la nostra cultura popular..., siguin conegudes, respectades i viscudes.
Baixem ara al carrer per parlar d'alguns projectes concrets que ja s'estan duent a terme. El primer seria la repavimentació del carrer de Pi i Margall sumada a la inversió per arreglar, per exemple, els escocells del carrer de Consell de Cent. Tot això són obres que es van fer en l'anterior mandat en el qual vostès formaven part del govern. Qui n'assumeix la responsabilitat?
Qui està governant cada cas. Nosaltres hem d'assumir la responsabilitat que si una obra no s'ha acabat en condicions o com és el cas de Pi i Margall, s'han fet servir materials que no eren adequats per l'ús que ha acabat tenint, que era que passessin autobusos i, a més a més, en pendent, que això suposa un desgast dels materials, doncs senzillament aquell material no era l'adequat. I què ha de fer un govern responsable? Doncs solucionar-ho. I en el cas dels eixos verds, que és una obra que defensem també davant dels tribunals, doncs hi ha acabats que eren francament millorables. Què hem de fer? Acabar-los bé, oi? No vull polemitzar en com es van prendre algunes decisions a vegades molt precipitades i a correcuita amb algunes reformes molt importants la ciutat. Crec que hem d'aprendre de la lliçó, i aprendre vol dir que les coses a vegades s'han de fer més a poc a poc per anar més lluny, sobretot quan són reformes tan importants, eixos tan importants i que no s'ha de ser tan dogmàtic en algunes qüestions. És obvi que el transport públic en alguns eixos pacificats ha de continuar passant. Ens ha passat a la ronda Sant Antoni, perquè el transport de superfície és una necessitat de la ciutat i voler treure completament la mobilitat d'un eix pacificat no té sentit perquè tens veïns que hi viuen, tens comerços que necessiten que hi hagi mobilitat de mercaderies i perquè, com és el cas de Pi i Margall, tens autobusos. I quan penses en aquesta reforma, has de tenir present que els materials que es facin servir siguin els adequats, que és el que estem fent.
També en campanya electoral va apostar per obrir interiors d'illa a l'Eixample, han passat dos anys i no se n'ha obert cap. Com està aquesta situació?
Té raó. És més complex del que havíem pensat, però en tenim una quinzena de detectats i que no s'hagi inaugurat encara cap, que és cert que no ha passat, no vol dir que no estigui evolucionant tota la qüestió d'expropiacions, reparcel·lacions, planejament. És d'una gran complexitat perquè els interiors d'illa van ser víctimes de l'especulació i d'haver tergiversat el sentit inicial que va tenir en Cerdà, que és el que nosaltres volem recuperar, o el que volem continuar recuperant, que és que les zones verdes estiguin dins dels interiors d'illa, no només de l'Eixample, perquè tenim illes tipus Cerdà per tota la ciutat. Això vol temps. Segurament és una de les coses per les quals els governs anteriors no ho va fer, perquè no és una política que doni resultats immediats, perquè té una certa complexitat. Dit això, en etapa socialista es van recuperar 42 interiors d'illa a Barcelona. I la nostra voluntat és tornar a recuperar més interiors d'illa i no parar. Perquè aquesta és una política que és com l'habitatge, no pots aturar-te, perquè quan atures la màquina, urbanísticament és molt complex tornar-ho a posar-ho tot en marxa, i són procediments administratius, urbanístics, molt complexes abans que tu portis una màquina a netejar un solar o a plantar un jardí. Hi ha una feina prèvia, que és el que estem fent ara, i jo espero que en el darrer trimestre de l'any que ve puguem donar novetats en quin estat està tot el projecte, però que no s'hagi vist cap inauguració no vol dir que no estiguem treballant amb aquest objectiu, que veurà la llum els propers mesos i anys.
Pel que fa al Camp Nou, el Futbol Club Barcelona va ajornant l'anunci del retorn a aquest estadi. Des de l'Ajuntament de Barcelona, tot el que fa permisos, etcètera, com està?
El que volem és que al Barça li vagi bé. Jo crec que hem tingut una molt bona col·laboració amb el club pel que fa a buscar l'alternativa de l'estadi. Estem molt contents de com ha funcionat. I ho continuarem fent. El que passa que nosaltres hem de complir i fer complir les normes, sigui qui sigui qui fa la reforma, tant si és un baix comercial com si és un estadi. Això està taxat, té uns requisits tècnics que s'han de complir i que en aquest cas tenen a veure sobretot amb la seguretat i, per tant, aquí farem el que diguin els tècnics especialistes en cada moment sobre els permisos que s'han de donar. Jo espero que vagi bé i que vagi el més ràpid possible, però evidentment hem de complir les normes.
Em veig amb força i amb ànims per continuar quatre anys més a partir del 27"
Vostè ja ha anunciat la seva intenció de presentar-se com a candidat a les eleccions del 2027. En unes eleccions en les quals ja no hi haurà Xavier Trias ni Ernest Maragall, ni potser Ada Colau, es veu amb capacitat per guanyar-les?
Jo em sento molt afortunat de ser alcalde de Barcelona. És una feina que estic fent amb molta il·lusió, amb moltes ganes, m'apassiona la ciutat, he estat treballant molts anys a l'Ajuntament i a la ciutat i crec que la millora a la ciutat és perceptible per molts ciutadans i moltes ciutadanes, i crec que és una feina que requereix més recorregut. Evidentment encara falta molt. Jo he de dir que no estic pensant en les eleccions, ja hi pensaré quan arribi el moment. Crec que el que els ciutadans esperen d'un governant és que governi, no que pensi en les eleccions, que prengui les decisions que ha de prendre. Algunes són més senzilles, altres són més complicades de prendre, però les prenem sempre pensant en el millor per a la ciutat i quan arribi el moment de construir una candidatura i d'explicar quina és la proposta a partir del 27, ho farem. Però, en fi, jo dic que em sento molt feliç i molt honrat de tenir aquesta responsabilitat i em veig amb força i amb ànims per continuar quatre anys més a partir del 27. A partir d'aquí ja veurem com es planteja la competició electoral.
El dia que deixi de ser alcalde, com voldrà ser recordat?
És una pregunta que sempre em feu i ja sé que hauria de dir alguna cosa transcendent, però és que no m'ho plantejo. La feina d'un alcalde és una feina sempre inacabada. De fet, Pasqual Maragall té un llibre de memòria que es diu Oda inacabada. Perquè és una feina que és un continu. A mi m'agradaria que el dia que deixi de ser alcalde, la nostra ciutat sigui més habitable. O sigui, que la gent pugui comprar-se un pis, pugui viure al seu barri o a la seva ciutat. Que els seus fills i filles puguin anar a una escola de qualitat, que tinguin l'atenció sanitària que necessiten, que tinguin el millor transport públic i més sostenible, que tinguin l'aire més net i que tinguin oportunitats de desenvolupar la seva professió a la ciutat. De tenir una ciutat que ha respectat el dret a quedar-se. Sí que tinc una gran consciència que hem de recuperar la visió a mitjà i llarg termini de la ciutat. Que hem de tenir projectes que transcendeixin el nostre mandat. Que ara estem prenent decisions des de l'habitatge fins a la fira, fins a les estacions de Sants o de la Sagrera, que, per dir-ho ras i curt, no necessàriament inauguraré jo com a alcalde. És igual, si hi ha un llegat, serà el llegat d'haver deixat tot preparat perquè qui vingui ho acabi o ho remati. I això és un fet que crec que era molt important, recuperar a la ciutat, tenir una visió de futur de cap a on va la ciutat.
Entrevista completa: