L’anunci, per part de l’Ajuntament de Barcelona, de promoure una rehabilitació conjunta de les façanes de la plaça Reial, retorna a l’actualitat un espai que va sorgir d’una reurbanització important del centre de Barcelona afavorida per la desamortització de béns eclesiàstics que va permetre alliberar grans espais al mateix nucli de la ciutat a mitjans segles XIX. Si a l’antic convent dels Trinitaris a la Rambla es va poder aixecar el Gran Teatre del Liceu; al del convent de Sant Josep, el mercat de la Boqueria, i al convent dels dominics de Santa Caterina es va aixecar el mercat del mateix nom, a l’espai del convent dels Caputxins es va poder construir el gran conjunt arquitectònic de la plaça Reial, un dels pocs espais de la ciutat amb una unitat constructiva que el fan especialment singular i que compta amb protecció com a Bé d’interès local.
Construïda entre 1850 i 1859 a partir d’un projecte aprovat el 1848, la plaça Reial té uns 175 anys d’història, un període que l’ha portat de ser un espai conventual a epicentre turístic, passant per episodis com l’estàtua ‘fake’ de Ferran el Catòlic, l’atemptat anarquista del 1892 i la inesperada recuperació ciutadana del temps de la Covid. Milers de persones hi passegen cada dia en un ambient on conviuen turistes amb veïns, on els locals de restauració s’han fet seva tota la part porticada i durant la nit obren els locals de festa i música. Això sí, no tothom sap que al mig de la plaça hi ha una obra d’Antoni Gaudí.
Va ser l’any 1835 quan el convent dels Caputxins va ser desamortitzat, tot i que cal tenir en compte que la bullanga d’aquell mateix any ja l’havia deixat força malmès. En un primer moment, el mateix edifici del convent va ser convertit en teatre, sota el nom de Teatre Nou, però un cop inaugurat el Liceu el 1847, es va decidir enderrocar totes les construccions existents per donar pas a una gran plaça porticada, l’espai central de la qual coincidiria, en bona part, amb l’antic hort del convent. Cal tenir en compte que en aquell moment Barcelona vivia una gran transformació interior, on als solars provinents de la desamortització s’hi afegia l’obertura d’espais guanyats per la supressió dels cementiris parroquials -la plaça de Sant Jaume és un exemple clar- i l’obertura de nous vials rectilinis, com l’eix Ferran-Jaume I-Princesa, als quals se sumarien en aquell context de mitjans de segle XIX, l’enderroc de les muralles i de la Ciutadella.
Tornant a la plaça Reial, segons recull el Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, el conjunt arquitectònic va ser edificat a partir del projecte presentat el 1848 per Francesc Daniel i Molina, “inspirat en les urbanitzacions franceses d'època neoclàssica”, i guanyador del concurs d'urbanització integral convocat per l’Ajuntament. En una ciutat on molts projectes van quedar a mitges, des del Park Güell fins al pla Cerdà, la plaça Reial té una altra singularitat: es va “realitzar íntegrament segons el disseny inicial”. Poc després van començar les obres, que es van allargar fins a finals de la dècada següent.
“La façana dels edificis és uniforme, de marcat caràcter academicista, amb un pòrtic amb pilars i arcs de mig punt a la planta baixa, que suporten un ordre gegantí de pilastres corínties de dos pisos d'alçada amb el seu entaulament, sobre el qual s'eleva un darrer pis amb finestres que actua a manera d'àtic lleugerament endarrerit”, continua la informació més tècnica del Catàleg de Patrimoni, que afegeix que “la façana està decorada amb motius de terra cuita hel·lenitzants, bustos de navegants i d'exploradors americans i escuts aguantats per infants indis”. La construcció de tot el complex va incloure també els accessos monumentals del carrer Colom, que la uneix a la Rambla, i el passatge Madoz, que connecta amb un carrer Ferran que en aquell moment també es començava a configurar.
L’estàtua ‘fake’ de Ferran el Catòlic
Un cop aclarit l’entorn arquitectònic, es va haver de treballar en la urbanització d’una plaça que està marcada pels porxos que ocupen tots els laterals, però que d’alguna manera s’havia de vestir també al mig, a l’espai que, com ja s’ha dit, ocupava l’antic hort conventual. I en aquest espai va tenir lloc un episodi ben especial. La plaça es va anomenar Reial i la intenció és que al mig hi hagués un monument dedicat al rei d’Aragó i comte de Barcelona Ferran II. El 1860, amb els edificis acabats, faltava posar-hi una estàtua eqüestre, que ja havia estat encarregada a un escultor valencià, i s’havia preparat el pedestal.
Ara bé, fondre una estàtua de bronze no es fa d’un dia per l’altre i resulta que a les autoritats barcelonines se’ls va tirar el temps a sobre per què es volia aprofitar una visita de la reina d’Espanya, Isabel II, per presentar-li el nou monument. Ras i curt, les autoritats del moment no van tenir millor idea que intentar enredar-la amb una estàtua de pega, en concret, un model fet de guix que serviria de base per al treball final. De fet, aquella estàtua ‘fake’ va fer el fet i va convèncer la comitiva reial, i fins i tot va aguantar un temps a lloc, víctima de les inclemències i el vandalisme. El 1863, però, només quedava el pedestal, perquè l’estàtua autèntica, de bronze, al final no es va arribar a fer, i finalment es va donar pas a la font actual.
La Font de les Tres Gràcies i els fanals de Gaudí
En tot cas, el 1868 es va retirar aquell vell pedestal i l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias va presentar el 1876 “un projecte de font monumental per ocupar el mateix lloc al centre de la plaça, de ferro colat, construïda segons un disseny estàndard de font pública de la casa Durenne de París”. La font, doncs, no té especial personalitat, però si té una singularitat, el 1892 va ser substituïda per un brollador lluminós i entre 1907 i 1927 la font de les Tres Gràcies va estar situada a la rambla del Poblenou. Finalment, aquell any la font va retornar a la plaça Reial, on es va quedar per sempre.
Més història tenen els fanals monumentals que envolten la font, ja que es tracten de dissenys d’Antoni Gaudí, el qual els va incloure en dos projectes de reordenació de la plaça Reial. Es tracta de dos fanals de sis braços coronats amb el casc alat que identifica Mercuri i que va ser un dels primers treballs de Gaudí un cop titulat com a arquitecte. Col·locats a la plaça el 1879, van ser restaurats el 1965 i novament el 1982, però pel camí es va perdre la policromia original. Amb tot, sobta que una obra de Gaudí, tan glorificat a Barcelona, passi desapercebuda en un punt d’alta concentració de turistes. Encara més, a Pla del Palau hi ha dos fanals, aquests de tres braços, que també formen part del mateix disseny gaudinià.
Reurbanització i recuperació de la plaça
La rehabilitació de façanes presentada per l’ajuntament arriba quaranta anys després de l'última gran intervenció, que va tenir lloc entre 1982 i 1984, a partir d’un projecte dels arquitectes Federico Correa i Alfons Milà. En aquella ocasió, segons recorda el Catàleg de Patrimoni, “es van substituir els parterres que subdividien l'àmbit central per un paviment continu de pedra, del qual surten les palmeres que de sempre han complementat la plaça”, així mateix, es va eliminar la circulació rodada i, efectivament, es van restaurar les façanes, que ara ja demanen una nova intervenció.
Per tancar la història d’aquesta plaça a l’espera de l’anunciada rehabilitació de façanes i entre queixes dels veïns per la proliferació de terrasses i dels restauradors per l'augment de les taxes, cal esmentar un episodi molt significatiu dels usos que es fa d’aquest espai, que acull molts establiments de restauració i d’oci nocturn, on pràcticament no hi ha llocs d’estada gratuïts i que s’han convertit en pas obligat dels milions de turistes que visiten la ciutat, sense oblidar l'històric mercat de filatèlia i numismàtica dels diumenges. Es tracta de la fugissera recuperació que va tenir la plaça en temps de la Covid i just quan es va acabar el confinament, en una imatge pràcticament històrica, la plaça va ser recuperada pels veïns i veïnes del Barri Gòtic, que per un temps la van fer seva, amb nens jugant i passejant en bicicleta i sense turistes a la vora. El miratge d’una Barcelona que tampoc es va poder sostenir en el temps.