Barcelona era, fins a principis del segle XIX, una ciutat farcida de convents, fins que les desamortitzacions per la via burocràtica i les bullangues per la via ràpida van anar eliminant-los del panorama urbà. En el seu lloc van aparèixer teatres com el del Liceu, al solar de l’antic convent dels Trinitaris; mercats com el de Santa Caterina, on hi havia el convent del mateix nom, i places públiques, com la plaça Reial, que va aprofitar l’espai ocupat anteriorment pel convent dels Caputxins. És en aquesta plaça on es va esdevenir un episodi barceloní que combinava improvisació, manca de temps i una petita dosi d’enginy.
Som l'any 1860, amb la plaça Reial acabada de construir sobre l'antic convent caputxí, amb els seus edificis porticats i els passatges que la connecten a altres vies, com la Rambla i el carrer Ferran. Ja té el nom que encara avui conserva, perquè la plaça està dedicada a l’època dels Reis Catòlics, però encara falta el seu element principal, un monument que presidirà la plaça. Però a les autoritats barcelonines el temps se’ls tira a sobre per què s’espera una visita imminent de la reina d’Espanya, Isabel II, que procedent de Mallorca desembarcarà al port el 21 de setembre amb una agenda ben plena d’actes entre els quals la col·locació de la primera pedra de l’Eixample el 4 d’octubre.
Com era el costum de l’època, una visita reial era una ocasió prou important perquè la ciutat mostrés les seves millors gales. Rendir acatament al monarca de torn era un costum que, segons com, no s’ha perdut amb el pas dels anys. I vet aquí que a la plaça Reial el més calent és a l’aigüera, perquè tot i que ja s’ha decidit com serà l’estàtua i s’ha encarregat, no s’haurà enllestit a temps de col·locar-se a lloc per la visita règia. L’estàtua serà eqüestre i estarà dedicada al rei Ferran II i les obres del pedestal ja estan força avançades, però la figura encara no.
Segons es recull al llibre Art públic de Barcelona, escrit per Ignasi de Lecea, Jaume Fabre, Carme Grandas, Josep M. Huertas, Antoni Remesar i Jaume Sobrequés (Ajuntament de Barcelona - Àmbit Serveis Editorials, 2009), l’encàrrec va ser fet a l’escultor valencià Josep Piquer, “artista de cambra reial”, però en vigílies de la visita reial encara no havia acabat de fondre el bronze. Calia trobar una solució, i ràpid! Dit i fet, les autoritats del moment no van tenir millor idea que intentar enredar Isabel II amb una estàtua de pega. En concret, un model fet de guix que serviria de base per al treball final.
Una estàtua Potemkin a la plaça Reial
Cal recordar que enredar monarques tenia els seus precedents històrics, el més cèlebre dels quals és el que va perpetrar el ministre rus Grigori Potemkin quan va fer creure, l’any 1797, a la tsarina Catalina II que els pobles que veia des del seu cotxe de cavalls eren reals quan tot just es tractava de façanes que posteriorment es desmuntaven per tornar-les a muntar en un altre lloc al cap d’un parell de dies. Amb precedents així, no era tan estrany que es prengués la decisió de posar al capdamunt del pedestal la còpia en guix “per complaure la reina” i, atenció, “pintar-la perquè semblés de bronze”.
Tot apunta que l’estàtua fake va fer el fet, col·locada al lloc prominent sobre el pedestal, però com era de guix, no podia durar gaire a la intempèrie. Per raons que es desconeixen, l’estàtua no es va arribar a fondre mai en bronze i el 1868 es va retirar el pedestal -aquí sí que se sabia la raó, la revolució Gloriosa, que va fer fora els Borbons- i el 1876 es va instal·lar la Font de les Tres Gràcies, que és la que hi ha actualment, tot i que va ser desmuntada el 1892 i reinstal·lada el 1926. I doncs, què se’n va fer de l’estàtua de guix? Doncs va ser víctima del vandalisme del moment, una moda que hem sabut conservar fins a l'actualitat.
Segons el llibre citat, “l’escultura de guix pintat no devia merèixer els respectes de la ciutadania, i va ser destrossada lentament a pedrades”. Ara bé, a més de les bretolades, de segur que la pluja també devia ajudar en la destrucció del monument. En tot cas, hi ha constància que el 1863 només quedava en peu el pedestal, “al qual popularment li deien ‘la calaixera’”. L’estàtua eqüestre de Ferran el Catòlic a la plaça Reial va tenir una vida efímera i poc noble, però almenys va complir un propòsit, fer creure a la reina Isabel II que el seu antecessor tenia una estàtua prou digna a Barcelona. Doncs ja estaria.