Nit del 4 de desembre de 2015. Inici de la campanya que deixaria Espanya sense govern durant mesos. El programa .CAT de TV3 connecta amb les Cotxeres de Sants, on arrenca En Comú Podem, amb el candidat més desconegut. Es diu Xavier Domènech i és un historiador de Sabadell (1974). Xavi Coral li fa les preguntes en pantalla partida i Domènech les contesta amb el discurs après, però no mira a càmera, es balanceja, està nerviós, no escolta bé. Porta una samarreta i una camisa blaves i la mateixa barbeta que ara, el mateix rictus torçat als llavis i la mateixa arracada que ara lluu amb intenció als cartells electorals. Només han passat dos anys. Domènech, però, ja no és un desconegut. Entre altres coses perquè va guanyar aquelles eleccions —amb gairebé 928.000 vots— i la repetició del 26 de juny. I ara, tot i mantenir a estones un posat desmanegat, controla més el mitjà i manté un tracte afable i una rialla de sonoritat nasal, que explota, per exemple, quan el seu doble del Polònia és requerit per ser ministre de la plurinacionalitat movent-se com el ministeri dels caminars ximples dels Monty Python.

Xavier Domenech Catalunya en comu podem - Sergi Alcàzar

En aquelles eleccions del desembre del 15, amb Catalunya encara sense govern després del 27-S, els catalans apostaven pels podemites com a oposició al búnquer i com a únic partit espanyol que donava suport a un referèndum. El Domènech historiador és qui ha explicat Catalunya a Pablo Iglesias per evitar errors com el del seu primer míting a la Vall d’Hebron el 21 de desembre de 2014, en què va censurar l’abraçada de David Fernández a Artur Mas i va fer un discurs de tall etnicista. Potser per aquestes classes particulars li va fer aquell petó a la boca al debat d’investidura del març de 2016. La trajectòria de Domènech no es pot deslligar de la d’Iglesias, Errejón i Colau. Les dues parelles, a Barcelona i Madrid, que van entendre que havien de canviar el llenguatge de les esquerres que l’historiador coneix tan bé com a expert en la lluita obrera i l’antifranquisme, i parlar dels de dalt i els de baix o de la casta, amb l’objectiu de guanyar el marc mental, l’hegemonia a la qual ha dedicat llibres, si volen vèncer d’una vegada. L'hegemonia és la manera com una classe social o grup d’interès aconsegueix presentar els seus interessos particulars com a universals. Podem parlar d’Antonio Gramsci o Ernesto Laclau, estrategues i teòrics de l’hegemonia, però el que explica millor què vol dir és una de les frases preferides de Domènech. És de Margaret Thatcher: “Vam triomfar el dia que els laboristes van aplicar les nostres polítiques”. La millor herència de la dama de ferro era... Tony Blair. La conquesta del poder cultural és prèvia al poder polític.

Iglesias Xavier Domenech Catalunya en comu podem - Sergi Alcàzar

Activista social, doctor en Història per la UAB, Domènech va formar part de Procés Constituent, va ser comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona i abans d’entrar en política institucional cobrava com a professor i comissionat 43.919 euros. Sobiranista, però antinacionalista, socialista llibertari de reflexió marxista, ha tingut un fill —a qui tothom diu Drac— amb la seva parella Sònia.  El dia del seu debut mediàtic va anunciar la fi del bipartidisme. No ha arribat. I ara el repte és més gran, perquè la seva proposta ha quedat entre dos blocs. L’hegemonia somiada encallada entre dues hegemonies. Domènech pot donar la clau de Laclau a una. A l’altra. A cap. O dissoldre-les amb un pacte ara impensable. Endimoniat. “Un vell món es mor. I el nou triga a aparèixer”, va dir Gramsci, però encara va afegir una cosa que s’obvia sovint: “I en aquest clarobscur, sorgeixen monstres”.

Xavier Domenech Catalunya en comu podem - Sergi Alcàzar

Xavier Garcia Albiol - Sergi Alcàzar
ANATOMIA D’UN INSTANT Xavier García Albiol, el hooligan amb instint Tian Riba
Carles Riera CUP - Sergi Alcazar
ANATOMIA D’UN INSTANT Carles Riera, el cupaire orgànic Tian Riba