Roger Mas arriba a la plaça Francesc Macià a un quart de tres de Divendres Sant i em recull per anar a dinar. La plaça està buida. Mentre enfilem el passeig Pau Casals per aparcar el cotxe m’explica que ha vingut des de Solsona escoltant Enric Barbat, un cantautor dels anys setanta amb influències de la cançó francesa i el surrealisme. Llegeixo que es va decebre del negoci musical i es va retirar a Menorca.

“No el coneixes?”, em pregunta. “No era gaire bo”, afegeix quan dic que no l'he sentit mai. Ho diu amb un fil de delicadesa compassiva commovedor, com si rematés un gos malalt o un cavall que s’ha trencat la pota. Aleshores toca uns botons i em diu, això sí que és impressionant, i sona Vladimir Vysotskij. Amb una veu atronadora, el poeta rus brama la història d’uns mariners que naufraguen dins d’un submarí, i canten: “Salveu les nostres ànimes, salveu les nostres ànimes”. A la tarda, Mas té una entrevista a Catalunya Ràdio per promocionar Irredempt, el seu últim disc, i aparquem davant de l’emissora. 

De Vysotskij, i el seu geni d’alcohol i de gulag, Roger Mas salta a Giorgio Conte, el germà de Paolo Conte. De Paolo Conte l’altre dia en vaig llegir uns versos canalles molt bonics que deien més o menys: “Jo buscava una dona i em vaig trobar amb una comèdia hawaiana”. Mas posa una cançó del seu germà petit. És una versió italiana de Vysotskij titolada De profundis. Parla d’un funeral i diu: “Només el difunt feia el seu paper perfectament”. El dia és tèrbol, i la cançó l'hi escau bé. Mentre baixo del cotxe penso que els italians sempre han sabut humanitzar el dolor.

Passejant cap al restaurant, Mas em diu: “No vaig poder acabar el teu llibre, Londres-París-Barcelona”. Potser vaig fer-lo massa llarg, responc. “No! És que el vaig perdre a l’aeroport, tornant de Belgrad.” I què hi feies a Belgrad?, pregunto, mentre em miro una senyora que passeja tres gossets. “Hi vaig anar a presentar el disc fa un parell de setmanes”, sento que m’explica, mentre rumio si la solitud no ens ha fet perdre la moderació  –no us hi heu fixat que cada dia es veuen més barcelonins que van pel carrer amb dos o més gossos de raça?

Tornant a la conversa, pregunto si el concert va anar bé. “Home –diu Mas gairebé alterant-se– és bastant impressionant actuar davant de 300 sèrbies que xisclen i canten en català.” Per un moment el veig dalt de l'escenari i em ve al cap una cançó del seu disc dedicat a Verdaguer. “Mig segle fa que pel món vaig camina que camina, per escabrós viarany, vora el riu de la vida”. Això canten? La majoria del seu públic serbi estudia llengües romàniques. Però m’aclareix: “Et faries creus de la quantitat de joves que estudien català, a Belgrad, i que bé que el parlen.” 

És maco que la cultura catalana triomfi a Sèrbia, destrueix un munt de tòpics. El lector de català de la Universitat de Belgrad que ha muntat el concert de Mas, el va portar el 2013 a presentar Les cançons tel·lúriques. La connexió amb el públic va ser tan intensa que va fer amics a la ciutat. Durant uns metres, me’ls descriu amb molta gràcia posant l’accent en els aspectes pintorescos. De sobte, torna al meu llibre i comenta: “Escolta, no m'he tret del cap això que dius que les dones catalanes estan traumatitzades de tant enamorar-se d’homes d’un país que ha perdut totes les guerres”. 

–No és veritat? 

–Segurament, l’amiga que ens acull quan anem a Belgrad sempre diu que sóc un tou. 

–La memòria de la guerra deu ser viva allà –dic mentre travessem el carrer en vermell: sembla que tothom sigui de vacances menys nosaltres. 

–I tant que és viva. I alguns hi tornarien –em diu amb un calfred de por i admiració.

–Deuen estar emprenyats. 

–Com que van perdre han quedat com els dolents de la pel·lícula. El Ministeri de la Guerra encara té els forats que hi van deixar els bombardejos de l'OTAN. Sí que estan una mica ressentits. Fan samarretes amb la cara de l’assassí de l’Arxiduc d’Àustria, que consideren un heroi. I tenen exposat com un trofeu els trossos d'un avió invisible nord-americà que va abatre un coronel de l'exèrcit.  

Sèrbia és un magnífic gra al cul de la identitat europea. Avui ningú es recorda de les massacres que la seva població va patir a mans dels croats, els alemanys i els austríacs en la Primera i la Segona Guerra Mundial. Parlant de Belgrad i els seus amics, Mas em diu: “Suposo que m’hi entenc perquè són una mena de carlins del segle XX. Tot i així, la meva amiga té raó. Al costat seu, sóc un paio molt tou”.

Potser sí que m'amago i em continc, em sento incòmode si sento que he dit res ofensiu

No sé si és tou. Però sempre m’ha fet la impressió que es pren poc seriosament i que els discos són la meitat de bons del que podrien ser. A mi m’agraden les cançons que van al gra, i les lletres que són clares i directes. Mas no es fa l’interessant torturant lletres d’amor incomprensibles. Però s’amaga rere el folklore i els arranjaments i al final són poques les cançons en les quals hi deixa alguna cosa realment seva.   

"No trobes que hi ha sempre una distància una mica artificial, fins i tot una mica insolent, entre tu i les cançons que cantes?", li pregunto ja asseguts al restaurant. Mas té temps de rumiar perquè la cambrera apareix per prendre nota: “Potser sí que m’amago o em continc, o que no sóc prou directe. Quan era jove –em confessa– aspirava a despullar-me. Tenia aquesta idea molt al cap, però com més gran em faig més detesto el conflicte. No m'agrada l'encarament. Em sento incòmode si sento que he dit res que pugui ofendre".

M'explica que darrere la seva capa de bonhomia i de tendresa hi ha un altre jo amb una visió molt crua i freda de les coses. “No és que m’importi despullar-me –insisteix–. Però quina necessitat hi ha de fer mal a la gent que t’envolta?” Bukowski no cantava, però té aquell poema sobre la vida de l'artista que es diu Roll the dice i que comença “If you’re going to try, go all the way”. Jo sempre me l’he pres força seriosament –potser per innocència o per vanitat o perquè al meu país tot es fa a mitges. Però m’oblido de citar-lo–.

–És el que fan tots els cantants que han aparegut fins ara a la conversa –li recordo passant llista: Vysotskij, Leonard Cohen, els germans Conte. Battiato també es despulla.

–Però no comparis, home! Jo sóc un tio que sap explicar històries amb una bona entonació. No tinc dots melòdiques. 

–Doncs te n’has sortit prou bé.

–Perquè he tingut sort, una mica de talent i molta constància. 

–Aquesta és la fórmula de l’èxit?

–No. Si tens una mica de sort, que és imprescindible, la constància és més important que el talent. Jo sempre vaig tenir molt clar què volia. De fet tenia un mestre que em deia: vigila porque los deseos se convierten en realidad. 

–Qui era aquest mentor?

–Es deia Luis Paniagua. Era un hippy de Madrid que va anar a parar a una casa de pagès prop de Solsona. Jo l’anava a veure i era com el seu pequeño saltamontes. L’altre mestre que vaig tenir va ser el meu avi, que era músic d’orquestra. Ens posàvem al forat de l’escala, que feia reverberació, i em deixava un clarinet del segle XIX perquè el toqués i fes soroll. 

Conservo gravacions de quan començava i són horroroses

Mas m’explica que de petit va tenir “molt reforç positiu”. Mira com toca el nen, mira com pinta el nen, mira com balla el nen. “La gent ha de tenir espai per créixer lluny dels focus”, em diu. I recorda que té gravacions de quan va començar a cantar. “Els meus amics es fumien de mi”, assegura, amb un somriure que li marca els clotets de les galtes. Però què et deien?, li pregunto. “Que el que feia era una merda. I tenien raó. Ara, quan ho escolto, m’esgarrifo”. I si algun jovenet et vingués a veure amb una gravació com les que tu feies els primers anys i et demanés consell, què li diries? “Hi he pensat, hi penso sovint, i no sé què li diria. Suposo que li preguntaria pel seu avi o els seus mestres”.

“Jo vaig tenir la sort –insisteix– que el meu avi era un senyor gran que tenia ganes de passar-s’ho bé amb el nét. I també vaig tenir sort d'en mossèn Ballarà" –recorda tot de sobte, una mica vermellot pel filet i els gots de vi–. Diu que aquest mossèn estirava els nens a terra i els ensenyava a respirar posant-los la mà al baix ventre. El seu sistema avui dia es consideraria sospitós, però li va donar un avantatge decisiu respecte a alguns cantants de la seva generació.

Arrossegat per la conversa i la nostàlgia una mica embafadora que desperta un estómac ple, li pregunto què en queda de la Solsona de la seva infantesa. Em diu que poca cosa. “En els incendis de 1994 i 1998 els pagesos encara anaven a garrotades amb la policia, i no perquè estiguessin contra l’ordre, sinó perquè l’ordre eren ells". M'explica que els masos eren repúbliques independents de 30 persones, però que ara tots els pagesos de la seva edat saben que l’Estat els ha guanyat la partida.

Amb la informació que tenen de nosaltres ens podran portar en camions

A Mas l’horroritza pensar fins a quin punt l’Estat s’ha ficat dins de la vida de la gent. La conversa ha entrat en espais d’una intimitat poc habitual entre dues persones que s’han vist dues vegades. Quan dos homes parlen de dones sense tocar pràcticament el sexe vol dir que parlen seriosament. Els divendres –encara que sigui Pasqua– tots tendim a desfogar-nos, i Mas carrega contra l’Estat com un carlí a cavall. “És millor no deixar gaires pistes i que no se sàpiga gaire de tu. Vés a saber què pensarà la gent d’aquí vint anys, què estarà ben vist i què estarà mal vist. Amb la informació que l’Estat té de nosaltres, se’ns podrà portar en camions. De fet, no ha sigut sempre així? Si l’estrany és el que passa ara, home, la festa que vivim. I encara hi ha gent que vol canviar-ho tot”.

–Si no t’agrada que se sàpiga gaire de tu, per què et dediques a la vida artística?

–No ho sé, a mi m’agrada que un cap de setmana d’amor en la vida real es pugui convertir en tot un hivern. Però no he vingut al món a buscar-me problemes. Ara per exemple he descobert que si en els concerts faig una mica el pallasso, la gent s’ho passa millor. Com més m’allunyo de la Catalunya vella i dels cristians vells, més m’he d’esforçar a fer bromes perquè el públic m’aguanti els concerts. T'asseguro que equivocar-se i enfotre’s d’un mateix ajuda a fer que la gent gaudeixi les cançons més dures. 

–El món és així.

–Exacte, i no hi tinc cap problema. Jo aspiro a veure créixer els meus fills i a poder morir-me tranquil, a la vora d’un riu, sense fer res.

–No és un dir només, oi?

–No, no. De jovenet ja volia ser eremita. Tot i que és veritat que Ramon Llull ho va provar i només va durar un mes.

(El pròxim 20 d'abril, Roger Mas tocarà a l'Auditori de Barcelona dins el Festival del Mil·lenni)