La reina Letícia és el darrer intent fallit de redimir la tradició autoritària de la casa dels Borbons. Amb el temps es veurà que posar les bases per facilitar la celebració d’un referèndum a Catalunya hauria estat una inversió més segura per al prestigi de la monarquia que no pas casar l’hereu al tron amb una plebea.
Quan Felip VI i Letícia es van casar el 2004, Espanya semblava a punt de superar els traumes de la seva història. Els espanyols eren, segons les enquestes, els europeus més satisfets amb les seves institucions polítiques. Era com si la boda coronés el procés de reconciliació entre el poble i el poder, entre el passat i el present, que havia començat el 1978.
Filla d’una saga de periodistes, Letícia representava el colofó d’un relat sobre la democràcia que els mitjans de comunicació havien venut durant més d’un quart de segle. La bonhomia del rei Joan Carles passaria a l’ADN dels Borbons gràcies a l’amor romàntic. L’hereu a la corona estimava tant el poble que es casava amb una espanyola del carrer.
La infanta Cristina havia establert el precedent, en casar-se uns anys abans amb el jugador del Barça d'handbol Iñaki Urdangarin. Només l’aneguet lleig de la família, la infanta Elena, havia fet una boda de caire tradicional. Qui hauria dit llavors que aquella boda grisa seria la que menys erosió produiria en la imatge de la monarquia?
Com es va veure amb el cas de Camila Parker Bowles i de Lady Di, la lletjor física fa menys mal a la imatge d'una corona que no pas les pretensions exagerades. Per poder dir a la gent com ha comportar-se, una monarquia ha d’enlluernar i alhora ha de ser genuïna. Si fa mitjana amb el poble, perd la seva funció exemplaritzant, exactament igual que si el tracta de forma tirànica.
L’entrada de Letícia a la casa reial va ser rebuda amb un entusiasme gairebé supersticiós. El fet que estigués divorciada i que la seva mare fos sindicalista reforçava la idea que en l’Espanya democràtica tot era possible. El seu currículum de dona autosuficient i alliberada prometia consagrar l’aristocràcia del talent per sobre dels privilegis de la sang.
Letícia havia presentat Informe Semanal i els telediaris de TVE, després de guanyar el premi Larra a la millor periodista menor de 30 anys. Es destacava que fos ambiciosa, que tingués un caràcter fort i que estigués avesada al llenguatge televisiu. Fins i tot agradava que tingués simpaties republicanes.
Els primers anys d’adaptació a la casa reial van ser un infern per a ella i la seva família. El caràcter impulsiu i les ganes de tenir raó que l'havien ajudat a obrir-se pas en el periodisme se li van girar en contra. El 2007, quan estava embarassada de la seva segona filla, la seva germana petita es va suïcidar d’una ingesta massiva de pastilles.
Letícia va atribuir el suïcidi a la pressió mediàtica i va veure com la seva família començava a apartar-se de la casa reial. Cada cop més aïllada i abocada al seu paper, la dona vital i atractiva que havia enamorat el príncep Felip es va convertir en una barbie esprimatxada, de vegades al límit de l'anorèxia. A mesura que els diaris la titllaven de manaire i de maleducada, les operacions li anaven destruïnt el rostre angulós i genuï, de periodista agressiva.
La frustració es cobreix de plomes i, en poc anys, Letícia es va retocar el nas, els pòmuls, la barbeta i els pits. També es va començar a injectar bòtox i d’altres substàncies per endarrerir l’aparició d’arrugues a la cara. La reina que havia de modernitzar la monarquia es va tornar una figura trista i estressada, devorada per un sentit de la imatge mal entès i l’obsessió per protegir les seves filles de la premsa.
Aquesta setmana el vídeo d’una disputa amb la reina emèrita a la sortida de la catedral de Palma ha fet esclatar una bola que es covava des de feia anys. Letícia ja havia estat criticada pels seus estirabots i la seva relació capritxosa amb el protocol. Se l’havia reprès per caminar davant del seu marit, per consultar el mòbil en actes oficials, per maquillar-se al Congrés mentre parlava el president del govern, per anar informal en actes militars, per no aplaudir quan tocava.
Després de l’espectacle de Palma, però, ha rebut més retrets i crítiques que mai. Sofia és el membre de la família reial més valorat en les enquestes. Tothom té al cap el calvari que ha passat al costat de Joan Carles I. A més, les imatges d’una mare privant una àvia de l’afecte d’una neta són abjectes, en qualsevol context.
El seu comportament li ha valgut xiulets i escridassades de la gent. Els opinadors l’han arribat a titllar de "desequilibrada". Alguns han recordat el crit que el rei emèrit li va etzibar un dia al seu fill, abans d’abdicar: “¡Felipe, divórciate!” Fins i tot se li ha recordat subtilment que els seus fills són propietat de la corona.
Letícia és un cos estrany en la casa reial. Però no és casualitat que, a mesura que la seva figura ha perdut adeptes, també els hagi perdut la monarquia. La reina és fruit d’una Espanya de façana que ha venut un munt de motos populistes per tapar les seves contradiccions. Per això a mesura que l'estrella de Letícia es va apagant, també s'apaga la de la Monarquia, que torna a ser percebuda cada cop més com una institució llunyana a la democràcia.
Si roda el cap de la reina, també rodarà el cap de tota la família.