L’exministre de Cultura Màxim Huerta és un producte amable i pintoresc de la colonització espanyola. Representa perfectament la imatge edulcorada que a Madrid volen tenir del País Valencià. Nascut a Utiel, que és una població d’origen manxec integrada als Països Catalans per esborrar fronteres històriques, encarna la il·lusió d’una Castella amb platja, paella i gent guapa vestida d’estiu.
Huerta es va llicenciar en ciències de la informació a la Universitat de San Pablo CEU de València. Aquesta entitat, que és el centre ideològic de l’espanyolisme valencià i representa la dreta catòlica més rància de l’Estat, recull estudiants justets, que tenen pares rics, o nois intel·ligents que hi arriben buscant un futur que no podrien tenir pel seu compte, com probablement va ser el cas de Huerta.
L’exministre és un animal nocturn. Té bons baixants i una conversa divertida, salpebrada d’un humor a l’estil de Boris Izaguirre que va apujant el nivell com més s’acosta la matinada. Ha escrit diverses novel·les, totes amb títols de narrativa rosa tipus Susurro de una caracola o Una tienda de París. Tot i que va començar fent informatius a Canal 9, la seva carrera va fer un tomb el 2005 quan es va incorporar a l’equip de presentadors del programa d’Ana Rosa.
És una advertència de cara al futur que el fitxatge més estètic de Pedro Sánchez hagi esdevingut el ministre que ha durat menys en el càrrec de la democràcia espanyola. Huerta va plegar tan sols una setmana després d’agafar la cartera de cultura, quan es va saber que havia tingut problemes amb hisenda. L’exministre hauria intentat estalviar-se més de 200.000 euros en impostos a través d’aquests càlculs que fan els comptables.
La caça de bruixes ha arribat tan lluny que el fet que Huerta pagués la multa, després d'impugnar-la als tribunals, no li ha servit per conservar el càrrec. Abans de dimitir ja havia estat criticat per alguns tuits massa pujats de to pels estàndard puritans de la nova Espanya. “I de sobte ets ministre i fas el que el dona la gana”, li van recordar que havia piulat. O: “Estar al dia amb hisenda ja no es porta”. O: “Em cago en el puto independentista”.
Quan Huerta va dimitir, Javier Pradera va dir que era una sort que hagués durat tant poc perquè hauria convertit la cultura en un còctel. És veritat que Huerta no s’entén sense la València llibertina d’Eduardo Zaplana, aquesta València frivolota en la qual un iot es pot enfonsar per fer-hi pujar un excés de prostitutes. Però la seva figura no estava pensada pas per elevar la cultura sinó per donar una idea amable i ociosa de l’Espanya que s’ha enfrontat al processisme amb presons i porres.
La dimissió de Huerta ha desencadenat una onada de bromes que només s’explica per l’artificiositat que s’endevina darrera el govern de Pedro Sánchez. Un amic em deia que, en realitat, l’havien fet dimitir perquè no pot ser que el ministre de cultura espanyol tingui un nom que cap presentador de Madrid sap pronunciar bé. Un altre em deia que Sánchez sabrà ara que vol dir Huerta en el seu darrer llibre, La parte escondida del iceberg.
Huerta és un tipus simpàtic i despert que s’ha fet un personatge a la mida de l’Espanya progre madrilenya per viure bé i poder presentar programes com Destinos de Pelicula. Molt menys bocamoll i frívol que no sembla en públic, es va presentar a la presa de possessió de la cartera ministerial amb una llibreta que resava, en francès, Feuilles de route. Quan una setmana més tard va haver de traspassar el càrrec al nou ministre, va dir, com si fos un futbolista: “Me’n vaig amb la mateixa humilitat que vaig venir.”
Tot i que havia mantingut sempre la seva vida amorosa allunyada dels mitjans, aquests dies li han destapat alguna parella. Acostumat a fer de souvenir valencià de l’Espanya tutti fruti i a caure bé per no dir res, quan s’ha vist convertit en el cap de turc de la ràbia soterrada que provoca el nou govern, ha tancat tuiter i ha tocat el dos. A l’Instagram hi ha penjat una ala d’avió amb Londres de fons i el famós començament de l’obra de Dickens, A Tale of Two Cities: “It was the best of times, it was the worst of times”.
Qui no s’identifica de tant en tant, en la seva vida, amb aquesta genial entrada.
