Qui era Franco? Per al capellà gallec que el va batejar el 1892 –i per a la institució celestial encarregada de jutjar-lo–, era Francisco Hermenegildo Paulino Teódulo Franco Bahamonde. Per als seus pares, era el Paquito –en contraposició a un cosí orfe més fornit que vivia amb la família i que responia al crit de Pacón–. Per als seus companys de l’acadèmia d’infanteria de Toledo, on va ingressar el 1907, el Paquito era el Franquito –a causa de la seva veu de flauta i el seu cos esquifit.

Per al rei Alfons XIII i pel general Sanjurjo, capitost de la revolta militar del 1936, Franco no va deixar mai de ser el Franquito i així el van anomenar sempre tots dos. Per la premsa africanista, el Franquito va ser, primer, un “as de la legión” i, després, el general més jove d’Europa amb el permís de Napoleó. Pel mariscal Pétain, heroi de la Primera Guerra Mundial i futur president de la França de Vichy, Franco era l’espasa més neta del continent. 

A les acaballes de la Segona República, després de ser cessat pel govern del Front Popular com a cap de l’estat major espanyol, els militars conspiradors l'anomenaven Miss Canàries –pels dubtes que va tenir a l’hora de sumar-se a la rebel.lió armada que finalment lideraria–. Per a ERC, Franco es va acabar convertint en el responsable principal de l’assassinat del president Companys, però el 1931 era el germà d’un dels seus candidats al Congrés, Ramon. 

Franco en una imatge de 1963. Font Getty. Afp

Començada la guerra i liquidats els generals Mola, Goded i Sanjurjo, Franco va esdevenir, gràcies a la creativitat d’un equip de periodistes barcelonins, “Caudillo por la gracia de Dios” i també el “Centinela de Occidente”. Ja entrada la dictadura, els incondicionals del bigotet l’anomenaven “la encarnación de España”, el “padre de la patria” o “el timonel de la dulce sonrisa”. Per a la majoria conformada era, simplement, “el Cisquet”.

En motiu de la seva mort, el rei Joan Carles va dir que Franco era “una figura excepcional” i “una exigencia de comportamiento y lealtad”; per a l’aleshores president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, artífex de les olimpíades de 1992, Franco era “l’exemple que ens acompanyarà sempre en el nostre esforç per una Espanya millor i més justa”; per al president del Reial Madrid, era una persona bona i senzilla, igual que per la multitud que va rendir homenatge al seu cadàver.

Manuel Fraga, figura mítica del PP, va declarar solemnement que Franco era “el más representativo de los españoles de este siglo”. L’editorialista de l’ABC que va escriure l’obituari del dictador va assegurar que era “un auténtico patriota” en “estas horas de desertores y oportunistas, de democracias, pluralismos y aperturas, en estas horas de enanos”. Per José María Pemán, l’escriptor que dinava amb gent important, “Franco era una especie política poco común entre los españoles: un moderado”. 

Entrada la democràcia, els historiadors li van penjar etiquetes noves. Per Paul Preston, Franco era un “gran manipulador”. Per Pío Moa era “un dels personatges més odiats del segle XX” –injustament, segons el seu parer–. Josep Benet va insistir que era un criminal de guerra i el cap d'un sistema organitzat de genocidi cultural, però els seus amics comunistes no li van fer gaire cas. Ricard Vinyes va escriure que era el director d’un país presó. Josep Fontana que va ser el darrer hereu d’una tradició política espanyola que es remunta a Felip II. 

L’escriptor José Luís de Vilallonga, que era tan intel.ligent i connaiseur de les senyores com Bernat Dedéu, però més cañí, va dir sempre que Franco era un calçasses vanitós i mediocre dominat per la seva dona: Carmen Polo –àlies Lady Macbeth.

visita franco

En motiu del 30 aniversari de la seva mort, en plena eufòria democràtica, vaig realitzar una modesta enquesta per mirar d’esbrinar qui era Franco segons la gent que circula pel carrer sense altes preocupacions intel·lectuals. Prop del carrer Goya, a tocar de la meva universitat, vaig ensopegar amb una colla de nois que havien sortit al carrer aprofitant l’hora del pati: gorres ianquis, samarretes per fora, vambes de fantasia, i algun pèl a la cara. 

– Ei, nois! Qui era Franco?

– ¡Pues un hijo puta, tío!

– ¡Hala! ¡Un dictador!

– Un militar que es va aixecar al nord d’Àfrica...

– Un tío cojonudo. ¡Viva España!

El rebombori que es va organitzar em va portar a mirar d’aprofundir en el tema: “Per què era un fill de puta?, per què va ser un dictador?, per què era collonut?” Dubtes, balbuceigs, l’únic que va respondre amb decisió va ser el fatxa: “¡Porque lo digo yo!” em va dir ensenyant-me el carnet dels Ultrasur. No es  que aquell noi tingués de Franco una noció més profunda que els seus companys; per fer-se el fatxa senzillament no li calia. 

Els nois sabien que Franco va governar Espanya amb mà de ferro, i poca cosa més. Un parell de xicots se’m van disculpar dient que eren mal estudiants i que feien un curs especial per treure’s el batxillerat. El universitaris enquestats no en sabien gaire cosa més. Recordo un grup de noies que rondaven els 24 anys i que podies dur-les a qualsevol restaurant car. 14 d’abril? Ni idea. 18 de juliol? Ni idea. 26 de gener? Ni idea. División Azul? Ni idea. Autarquia? Ni idea. Azaña? El nom els sonava una mica.

En general, si algun jove filava més prim era gràcies a la insistència dels avis a parlar del tema –molt més que no pas els pares– o gràcies a la curiositat personal. Una altra manera d’introduir-se en el franquisme era haver-se escapat de les botes d’una colla de neofatxes. A Muntaner vaig trobar uns nois que baixaven amb la melena a l’aire i una guitarra. Abans de preguntar, vaig pensar: “Només els interessarà la música”. Doncs no senyor! Les batusses els havien portat als llibres.  

En general, em va semblar que Franco era, per als joves, un tema d’història com un altre i, sobretot, un nom que s’associava a adjectius pejoratius. Aquí va una selecció dels qualificatius que vaig recollir: cabró, assassí, malparit, dèspota, mala persona, poc intel·ligent, sàdic, censurador, opressor, cruel, repugnant, mediocre, violent, dolent. L’independentisme no havia esclatat i a la gent gran llavors no li arrencaves adjectius tan atrevits. 

Quan pronunciaves el mot Franco, la majoria d’avis agafaven pressa, molts no es deixaven fotografiar, alguns fins i tot es negaven a parlar-ne. Una senyora va ordenar al seu marit: “Jordi, parla’n tu”. Un senyor que es recolzava en un bastó de fusta boterut em va dir, entre espantat i sorneguer: “No, no, que tinc amics franquistes que no saben que sóc de la ceba”. 

També recordo un home que es deia Antonio: “Mi única política es la de los macarrones -em va dir. Perdoni? “Que sólo me importa comer, dormir y follar de vez en cuando porque soy soltero y me lo puedo permitir”. Un jubilat amb la cara gravada per l’escalfor del forn on havia treballat tota la vida es va deixar fotografiar d’esquena:

–¡Sólo faltaría que me jodieran los fachas!

– No exageri.

– Por si acaso: aún quedan muchos.

– Però per què no en vol parlar, de Franco?

– Porque era un criminal y lo mejor que se puede hacer con él es olvidarlo. Es lo que más le jodería.

francoNC

L’argument de l’oblit funcionava bé. D’avis franquistes també n’hi devia d’haver, però de la vintena que vaig assaltar pel carrer no en vaig trobar cap que se’m declarés partidari del Caudillo. Potser va ser una qüestió d’atzar, o potser va passar que, llavors, la majoria de declaracions de franquisme es feien en la intimitat. La declaració més positiva la vaig arrencar d’una parella que semblava sortida d’una pel.lícula de la transició: “Franco tuvo sus cosas buenas: había más orden y menos delincuencia”, em van dir mentre es deixaven retratar d'esquena.

L’elogi més desacomplexat de Franco me’l van fer tres magribines que prenien la fresca després de dinar. Rondaven la vintena i havien estat escolaritzades en democràcia i en català, tot i que no el parlaven. Totes tres tenien feina, eren musulmanes emancipades.

–Qui era Franco?

–El antiguo rey.

–No: un dictador, un presidente.

–Era un poco duro, no dejaba libertad, pero en Marruecos gusta mucho. Se entendía muy bien con

nuestro rey y su guardia personal era marroquí.

–I vosaltres què en penseu?

–La verdad, a mí no me parece bien esto de los gays y las lesbianas.

–Si estuviera Franco los jóvenes no tomarían tantas drogas ni estarían todo el día fuera de casa.

–Massa desordre per al vostre gust?

–Sí. Y demasiada política.

Divendres era a la terrassa del Restaurant Gelida i se’m va acudir de tornar a fer l'enquesta amb la gent que passava. Tot aquest folklore republicà i antifranquista que els polítics processistes han posat de moda per intentar explotar el victimisme em fa petar de riure. “Noies! Qui era Franco? -vaig preguntar sense alçar-me de la cadira a un quartet que passava per allà.” Van resultar ser de Súnion, la meva escola. Tot i que ara és concertada és de les millors de Barcelona.

"Sabeu quin any va morir?" -vaig dir. Van riure. “1920 o 1940", va especular una, com si estigués jugant una partida de Trivial. 14 d’abril? Azaña? Quan va acabar la guerra civil?, vaig preguntar en bateria. “Ho vam fer l’any passat, us en recordeu?”, va dir la més alta, mentre la resta feia cara de lluç o s’aguantava el riure. N’hi havia una que fumava una cigarreta amb cara de pensar: “cultura és tortura”. Em va recordar el meu primer amor.

 L’única que se sabia el tema callava per no avergonyir les companyes. Al final li vam treure quatre coses. 

- Has vist que els seus pares eren de fora? -va comentar un amic quan les noies van haver marxat.

- Índia o Paquistan, oi? -vaig fer jo. Encara es comporta com una persona lliure.

- Exacte. Total, per què has d’estudiar si la millor perspectiva és la mediocritat. si a tot arreu t’estan dient que n’hi ha prou amb una mica de victimisme i de superioritat moral per anar tirant o fins i tot per ser algú.

I bé, ara ja podeu anar a treure els ossos del franquito del Valle de los Caídos, que és molt important.