Ernest Maragall pertany a una generació de polítics que va créixer marcada per la violència del segle XX i pel cinisme que va presidir la transició. Nascut a Barcelona el 1943, va estudiar a l’Escola Virtèlia al costat de figures com Mayor Zaragoza, Jordi Pujol, Miquel Roca i Narcís Serra. Amb la seva fúria repressiva, Franco va delmar terriblement la classe dirigent del país, però, quan va morir, els fills dels supervivents estaven ja en una bona posició per tornar a omplir els buits creats per la dictadura.
Després d’uns anys de dedicar-se a la publicitat, va aconseguir una posició de tècnic a l’Ajuntament de Barcelona d’aquestes que es donen a dit. Igual que el seu germà Pasqual, va entrar a treballar al consistori al final de l’època de Porcioles, un polític de la Lliga de tercera fila que es va convertir en un mal menor per a la ciutat durant la dictadura. Els dos germans han treballat junts sempre que han pogut i mantenen una relació estretíssima des de la infantesa, quan jugaven a futbol en el palauet que la família té al carrer d'Alfons XII.
Com els seus germans, Ernest va créixer en un còctel d'influències molt contradictòries. Mentre la família adorava el llegat de l’avi Maragall, potser l’escriptor més compromès amb la llibertat de Catalunya, ell anava fent vida en castellà i rebia l’exemple de l'oncle falangista que el va col·locar a l’Ajuntament. Per acabar-ho d’adobar, la seva mare havia estudiat a la Institución Libre de Enseñanza i va mirar que els seus vuit fills fossin educats en els valors republicans, en la mesura del possible.
Al costat de Pasqual, Ernest va militar en grupuscles antifranquistes com el FOC abans de participar en la fundació del PSC. El seu caràcter polític es va forjar a l’ombra de la popularitat que el seu germà va agafar a mitjans dels anys 80, quan Barcelona va guanyar la nominació per acollir els Jocs Olímpics de 1992. A partir d'aquí és com si el tàndem hagués aguditzat el caràcter de tots dos fins al punt de crear una unitat bicèfala, en la qual Ernest desenvoluparia els atributs de la voluntat de poder i el seu germà, els atributs de la voluntat de presència.
Home lent, disciplinat i reflexiu, Ernest va fer política a l'ombra del poder fins a la formació del tripartit, donant la base necessària al seu germà perquè pogués pensar en gran. Durant els anys 90 va ocupar càrrecs grisos mentre es dedicava a protegir les espatlles de Pasqual Maragall, que es trobava en el seu millor moment polític. Quan el seu poder al PSC va declinar, l'alcalde es va sentir tan desprotegit que va marxar a Roma esperant que el cridessin per assaltar la Generalitat.
La carrera política d'Ernest Maragall no pren visibilitat fins que el seu germà el nomena secretari de Govern, després de ser investit president el 2003. Des d'aquest càrrec coordina les negociacions de l'Estatut amb CiU i ERC, de vegades arribant a acords a l'esquena de Montilla, que feia de policia de Madrid per estalviar feina als tribunals i a la Moncloa. Quan Zapatero va fer caure el seu germà, aprofitant que patia Alzheimer, Montilla el va repescar i el va fer conseller d'Educació.
Com a conseller, es va posar de cul la classe docent i va protagonitzar polèmiques típiques de l'autonomisme, com ara quan va dir que els nens d'Osona no parlaven prou bé el castellà. El seu caràcter fort el va fer topar amb l'aleshores president Montilla, sobretot quan va afirmar que el tripartit no tenia model de país i que s'havia dissoldre. Acostumat a fer i desfer, la sortida del seu germà i les contradiccions que l'independentisme va introduir en el discurs del PSC el van anar posant en una situació cada vegada més incòmoda.
El 2012 va fundar Nova Esquerra per mirar de donar continuïtat al grup d'incondicionals de Maragall. L'alcalde havia dit alguna vegada que l'autèntic "Pasqual Maragall és l'Ernest", però sense el carisma del seu germà es va haver d'acostar a Oriol Junqueras per sobreviure. En una època que ERC passava el rasclet a tota l'esquerra catalana, Ernest Maragall va aconseguir un bon tracte a canvi de donar carta de respectabilitat constitucional al partit republicà, davant de Madrid.
A diferència d'ERC, que havia votat contra la Constitució i contra l'Estatut, Ernest Maragall sempre havia votat correctament segons els estàndards espanyols. Infatigable i molt pragmàtic, el líder de Nova Esquerra va aconseguir un lloc d'eurodiputat en les europees de 2014. Per blindar la seva relació amb ERC i demostrar el seu compromís amb la nova esquerra catalana hegemònica, de seguida va anunciar que cediria la seva cadira a Jordi Solé a mitja legislatura.
Després de l'aplicació del 155, va anar a la llista d'ERC en les eleccions del 21-D i el seu nom va sonar per presidir el Parlament. La seva edat, es deia, impediria que l'Estat el pogués posar a la presó, si calia saltar-se alguna sentència del Tribunal Constitucional. Era difícil que algú tan acostumat a veure passar taüts per davant seu s'exposés d'aquesta manera amb Puigdemont fora de control, tant de Madrid com dels mateixos partits independentistes.
Finalment, després de l'informe dels lletrats contra la investidura telemàtica del president exiliat, va passar el mort a Roger Torrent i es va conformar a ser president d'edat de la Mesa. En la sessió constitutiva va deixar caure un discurs contra l'Estat molt aplaudit. En alguna entrevista ja ha dit que, a partir d'ara, els partits de l'1 d'octubre haurien de parlar més de República i menys d'independència.
Comentaris (21)
jordirois (exalumne de Virtèlia)
Fa 8 mesos
Recomanaria al sr. Vila que comprovi les dades abans de deixar-les anar sense engaltar: ni en Jordi Pujol ni en Narcís Serra van ser alumnes de les Escoles Virtèlia. Per tant, només encerta el 50% del que diu. Pel que fa a la resta de l'article, tampoc passa del 50%...
| Denunciar comentari
Eva alosa
Fa 8 mesos
No crec que un home a prop dels 80 anys sigui bona idea como conseller de exteriors .
| Denunciar comentari
Els nens que volia espanyolitzar eren d'Olot, no d'Osona
Fa 8 mesos
L'Ernest va dir que calia augmentar les hores de castellà a l'escola perquè els nens que havia vist a Olot, deia, no parlaven prou bé el castellà. I ara aquest espanyolista reconvertit a republicà (d'una república espanyola, clar) és el que ha de representar el govern català a l'exterior? Quina vergonya de govern. I en Puigdemont felicitant-se de lo modern que és el govern. Ho deu dir per aquest iaio i pel Bargalló, que també és un repescat del tripartit, molt modern, sí.
| Denunciar comentari
De ben segur que no ho recordes, Enric
Fa 8 mesos
De ben segur que no ho recordes, Enric, però et vaig augurar la intranscendència i el destí em dóna la raó. Tant de bo que no ho fes tant sovint, però. És la meva creu. I ara serà la teva, perque si a partir d'ara hi ha cap català que s'et creu, es mereix el mateix que tu.
| Denunciar comentari
abuelo
Fa 8 mesos
sera el abuelo discreto
| Denunciar comentari
Hi ha catalans amb interesos, certament
Fa 8 mesos
Com l'Ernest. I com el poderós lobby que el promociona. Molts interessos. Ara bé, que aquests interessos coincideixin amb els qui lluitem per la independència, és tan improbable com la vida a Venus.
| Denunciar comentari
Joan.
Fa 8 mesos
Volver con la frente marchita las nieves del tiempo platearon mi sien. Tengo miedo del encuentro con el pasado que vuelve a enfrentarse con mi vida. Tengo miedo de las noches que pobladas de recuerdos encadenen mi soñar. Pero el viajero que huye tarde o temprano detiene su andar.
| Denunciar comentari
Els catalans tenim interessos
Fa 8 mesos
Sempre he vist a Ernest Maragall com a Mycroft, el que no es distreia amb les bagateles de Sherlock. L'únic discurs perfectament seriós, sense xampanyisme i amb sentit d'Estat català que he presenciat en ma vida ha estat el que el va enfrontar amb al destre García Margallo. El triomf de la catalanitat desacomplexada. L'haurien d'estudiar tots els líders independentistes. No se'l perdin, revisin-lo. A FAQS.
| Denunciar comentari
Què, ja podem dir de què van Vila, Dedéu i Graupera?
Fa 8 mesos
O encara no?
| Denunciar comentari
antinacionalista zamorano
Fa 8 mesos
"Ernest Maragall pertenece a una generación de políticos que creció marcada por la violencia del siglo XX y por el cinismo que presidió la transición" BUEN COMIENZO, EL RESTO DE ESPAÑOLES TODOS FRANQUISTAS, NO TE JOD
| Denunciar comentari