Avui hem conegut una notícia que, més enllà del fet per si mateix, ens hauria de fer repensar el tipus de societat que estem construint.
José María Ángel, un històric dirigent socialista valencià, ha estat ingressat d'urgència després d'un intent de suïcidi. La dada s'ha fet pública sense que existeixi constància que ell l'hagi autoritzat. Ningú —repeteixo: ningú— té dret a publicar la informació més íntima d'una persona sense el seu consentiment. I quan es tracta de salut mental, encara menys.
Per què ha arribat fins aquest punt? Perquè en les últimes setmanes, José María Ángel ha estat perseguit després de conèixer-se un informe que posava en dubte la validesa d'un títol acadèmic de fa més de 40 anys. La Fiscalia va obrir diligències, sí, però abans que es demostrés res, mitjans i xarxes ja havien dictat sentència.
Ell va defensar la seva innocència. Però el linxament públic ja estava en marxa. L'escrutini sobre la seva vida ha estat constant, sense treva. Una cacera. Així ho van descriure persones properes i algunes veus polítiques que s'han atrevit a denunciar l'evident: el dolor que això li ha provocat.
I ara arriba la notícia: un intent de suïcidi. Publicat sense filtres. Sense pudor. Sense pensar en les conseqüències per a ell, per a la seva família, per a la seva dignitat.
On queda el dret a la intimitat?
La nostra legislació protegeix clarament les dades personals, i els de salut són entre els més sensibles. Ningú —ni premsa, ni partits, ni opinadors professionals— no pot fer-los públics sense el seu consentiment. La salut mental no pot continuar sent tractada com a espectacle. No és un fet noticiable per se. És una vivència profundament humana.
Aquí hi ha una col·lisió de drets: el dret a informar davant el dret a la intimitat i a la protecció de dades. I en aquest cas, és evident que els límits s'han creuat. El que està en joc és la dignitat d'una persona. De qualsevol persona. Perquè avui ha estat ell, demà pot ser qualsevol altre.
No es tracta de tapar el que passa, sinó de tractar-ho amb humanitat, amb rigor, i sobretot amb respecte. Hi ha maneres d'informar que no danyen. Les que hem vist avui no són d'aquestes.
El que ha passat amb l'hospitalització de José María Ángel ens hauria de fer parar. Pensar. Preguntar-nos fins on estem disposats a arribar per un titular. I especialment, als polítics, incloent-hi aquí ministres, que semblen haver volgut utilitzar les terribles circumstàncies per a una campanya política sobre l'odi i assetjament a xarxes, passant per sobre dels drets fonamentals d'aquest senyor. És necessari reflexionar.
Perquè quan una societat normalitza la humiliació pública i l'exposició del que és íntim, deixa de ser humana.
I això sí que no ho podem tolerar. Mai.