No la veiem, però tot el sistema solar està envoltat per una enorme estructura que s'estén molt més enllà dels planetes. Es diu heliosfera, la crea el vent solar i acompanya el Sol mentre viatja per la galàxia. I, entre altres coses, aquesta enorme bombolla ens protegeix en dificultar l'entrada de part de la radiació de l'espai interestel·lar.
Una bombolla creada pel vent solar
L'heliosfera neix gràcies al vent solar, un flux constant de partícules carregades que surt del Sol i s'estén per l'espai a enormes velocitats. Aquestes partícules transporten amb si el camp magnètic solar i, a mesura que s'allunyen de la nostra estrella, van ocupant una regió gegantina al voltant del sistema solar.
Però el vent solar no s'expandeix per sempre. Arriba un punt en què la seva interacció amb el medi interestel·lar li impedeix continuar creixent lliurement. Aquesta zona es denomina heliopausa, la frontera que separa l'heliosfera de l'espai interestel·lar.
L'heliosfera arriba moltíssim més enllà de l'òrbita de Neptú. Les sondes Voyager, que fa dècades que s'allunyen del Sol, han aconseguit travessar aquesta frontera i proporcionar informació directa sobre l'entorn que existeix més enllà d'ella.
Tampoc és perfectament rodona: el moviment del sistema solar pel medi interestel·lar, el vent solar i el camp magnètic modifiquen la seva forma. És una regió dinàmica que es mou amb el Sol.
Un escut que no pot aturar-ho tot
Una de les funcions més importants de l'heliosfera té a veure amb els raigs còsmics. Des de fora del sistema solar arriben contínuament partícules d'altíssima energia procedents de diferents fenòmens de la galàxia. Algunes són accelerades per explosions d'estrelles i altres processos extremament energètics.
El camp magnètic associat al vent solar dificulta el camí de moltes d'aquestes partícules carregades. Per la qual cosa l'heliosfera actua com una barrera que modula la quantitat de radiació còsmica que aconsegueix penetrar en el sistema solar.
Això no significa que tinguem un escut perfecte. Els raigs còsmics més energètics poden travessar l'heliosfera amb molta més facilitat, per la qual cosa aquesta estructura no bloqueja tota la radiació procedent de l'exterior.
A més, la protecció que realment resulta fonamental per a la vida a la superfície terrestre procedeix en bona part de la nostra pròpia atmosfera i del camp magnètic de la Terra. L'heliosfera proporciona una primera capa de protecció molt més àmplia, però no és l'única barrera que ens separa de la radiació espacial.
Una protecció que canvia amb el temps
L'heliosfera no és sempre igual. El Sol passa per cicles d'activitat d'uns 11 anys, en els quals canvien la intensitat del vent solar i el seu camp magnètic. Això afecta els raigs còsmics: l'entorn de radiació no és exactament el mateix en un màxim d'activitat solar que en un mínim.
Per entendre això, les sondes Voyager han estat clau. La Voyager 1 va creuar l'heliopausa el 2012 i la Voyager 2 el 2018, i van ser les primeres naus humanes a arribar a l'espai interestel·lar, encara que segueixen sota la influència del Sol a una escala molt més gran. Gràcies a elles coneixem molt millor l'heliosfera i sabem que acompanya el Sol en el seu viatge per la galàxia.
El sistema solar triga uns 230 milions d'anys a fer una volta al voltant del centre de la galàxia. Durant tot aquest recorregut, el Sol i els planetes viatgen junts i el vent solar manté al seu voltant aquesta regió que ens separa en part de l'entorn interestel·lar. Així que, en cert sentit, tot el que coneixem viatja per la galàxia dins d'una gegantina bombolla creada per la nostra estrella.
No és un escut perfecte i no sabem exactament com és la seva estructura en totes les seves regions. Però aquesta embolcall magnètica és una de les característiques més importants de l'entorn espacial del nostre planeta que molt pocs coneixen.