Et proposo un joc: col·loca el teu braç sobre una superfície plana, estén la mà i ajunta el polze amb el dit petit. Sobresurt una cosa semblant a un tendó al teu canell? Si la resposta és sí, enhorabona: formes part del 86% d'humans (sí, jo el tinc) que conservem un múscul que es diu palmar llarg. Si no veus res, felicitats també: formes part del 14% d'humans que no el té.
Què és?
El dinyar llarg és un múscul que neix a húmer i s'insereix al palmell de la mà. La seva absència pot ser congènita o resultat d'una operació i no tenir-lo no afecta cap aspecte de la mobilitat de la mà. De fet, no ha més utilitat coneguda de servir com a recanvi si és necessari: els metges, que coneixen la seva condició de múscul no imprescindible, utilitzen el tendó del dinyar llarg per reemplaçar-ne d'altres si fa falta. És cert que, si el tens, t'ajuda a flexionar la mà, però si desapareix, no passa res. Una altra cosa seria si fossis un orangutan: ells l'utilitzen intensament però els ximpanzés, que també el tenen com el 86% dels humans, tampoc no l'utilitzen.
No, l'evolució no s'ha parat
La diferència que existeix entre el volum de població que té encara aquest múscul i la que no és encara notable i a favor dels qui el tenen; el que ens permet afirmar que estem davant d'una mutació adaptativa: als orangutans els ve bé tenir-lo per pujar-se als arbres millor, però a nosaltres, que pugem poc o gens i acostumem a treballar amb les mans, pot fins a generar-nos problemes, ja que tenir-lo predisposa a patir la síndrome del túnel carpià. Per què uns el tenim i d'altres no? Doncs suposo que tindrà a veure amb el que feien els nostres pares i avis. Al meu pare (ja he dit que jo tinc el múscul aquest) li deien de petit el fill de l'home esgarrapa i ell també el té. Jo, en canvi, no he pujat a un arbre ni per robar fruita i la història aquesta del túnel carpià em porta bastant pel carrer de l'amargor, així que gràcies, volgut pare encara que, ara que el penso i parlant de mutacions: jo formo part d'aquest 35% de joiosos humans que tolerem la lactosa durant tota la vida i puc beure tota la llet que em vingui de gana. En fi, entre tenir un múscul de més o posar-se dolent per menjar flams i nata, em quedo amb el primer. O sigui, que, al final, resulta que ser fill del meu pare ha estat un bon negoci.