El Telescopi James Webb de la NASA ha capturat una bonica imatge de la nebulosa coneguda NGC 2392, anomenada comunament com a Nebulosa del Lleó, i la fotografia és espectacular.
L'any 2000, el telescopi ja va prendre imatges d'aquesta nebulosa. Però aquesta vegada ha tornat a posar els seus ulls sobre la nebulosa usant la tecnologia d'infrarojos per oferir detalls que romanien ocults. Es tracta de NGC 2392, coneguda com la Nebulosa del Lleó per la forma que adopta la seva estructura, que recorda el rostre d'aquest animal.
La Nebulosa del Lleó
El Telescopi Espacial James Webb va estudiar la nebulosa utilitzant dos dels seus instruments, NIRCam i MIRI. Encara que l'estructura general és similar a la captada per Hubble en llum visible, les observacions infraroges mostren amb més claredat les concentracions de pols i les regions de gas ionitzat que envolten l'estrella central.
La Nebulosa del Lleó és el resultat de la mort d'una estrella amb una massa relativament baixa. A diferència de les estrelles més massives, que poden acabar les seves vides explotant com a supernoves, aquest tipus d'estrelles travessa una fase diferent. Quan ja no pot mantenir les reaccions nuclears de dins, comença a perdre les seves capes externes, que són expulsades a l'espai i formen un embolcall de gas i pols.
De fet, al centre de NGC 2392 es pot apreciar el nucli d'aquella estrella, que s'ha convertit en una nana blanca extremament calenta. La seva intensa radiació està ionitzant el material que l'envolta i creant una enorme bombolla de gas que dona forma al característic rostre de la nebulosa.
Un dels elements més cridaners és la seva particular "cabellera". Les estructures que semblen flocs de cabells o fins i tot cues de cometes són, en realitat, concentracions compactes de pols que han aconseguit resistir a la radiació de l'estrella. Aquests grumolls també bloquegen part d'aquesta radiació i protegeixen el material que es troba darrere. També crida molt l'atenció el fet que sigui una nebulosa tan simètrica.
La imatge obtinguda pel telescopi permet observar la nebulosa com si estigués congelada en un instant concret de la seva evolució. Tanmateix, el procés continua. El gas i la pols continuen allunyant-se de la nana blanca i modificant a poc a poc el seu aspecte.
Encara que no sigui apreciable a simple vista, aquestes gegantines masses de pols viatgen a aproximadament 115.000 quilòmetres per hora, allunyant-se a poc a poc de l'estrella moribunda que es troba al centre de la nebulosa.
Els astrònoms calculen que la Nebulosa del Lleó acabarà dispersant-se d'aquí a uns 10.000 anys. Pot semblar molt de temps, però a escala astronòmica és tot just un instant. Les observacions de Webb permeten així estudiar una etapa relativament breu de l'evolució d'una estrella i comprendre millor com es formen i transformen les nebuloses planetàries.