Corea del Nord és un dels països més hermètics del món i aquest és precisament un dels principals motius pels quals desperta tanta curiositat fora de les seves fronteres. L'accés a la informació està fortament restringit, els seus ciutadans tenen un contacte molt limitat amb l'exterior i bona part del que passa dins del país resulta difícil de conèixer. I aquesta falta de transparència també s'estén a la tecnologia, on els dispositius funcionen sota unes condicions molt diferents de les quals estem acostumats.
Una bona mostra d'això són els seus smartphones. Encara que per fora semblen telèfons Android convencionals, amaguen un sistema molt més controlat. Alguns permeten efectuar pagaments, comprar productes o veure vídeos, però també incorporen mecanismes de censura, restriccions de contingut i eines de vigilància que limiten la privadesa dels seus propietaris.
Un sistema operatiu basat en Android amb funcions que mai has imaginat
A simple vista, un smartphone de Corea del Nord no sembla gaire diferent de qualsevol altre telèfon Android. Té pantalla tàctil, càmera, aplicacions i connexió mòbil; fins i tot permet pagar, comprar productes o veure vídeos. No obstant això, alguns d'aquests dispositius amaguen funcions bastant més inquietants, com realitzar captures de pantalla sense que l'usuari pugui consultar-les o modificar automàticament les paraules que escriu.
Una de les particularitats més cridaneres va sortir a la llum el juny de 2025, quan la BBC va analitzar un smartphone que havia estat tret clandestinament de Corea del Nord. El dispositiu comptava amb un teclat que no es limitava a corregir errors ortogràfics: també substituïa determinades expressions per adaptar-les al llenguatge oficial del país.
Per exemple, en escriure “Corea del Sud”, el telèfon el canvia per “Estat titella”, una expressió utilitzada pel Govern nord-coreà per referir-se al seu veí. També substitueix “oppa”, un terme coreà que pot usar-se per parlar d'un germà gran o, en determinats contextos, d'una parella, per “camarada”. A més, mostra un avís que indica que aquesta paraula només ha d'utilitzar-se per referir-se a germans.
Pel teclat no és l'única funció que crida l'atenció. El dispositiu analitzat per la BBC també realitzava captures de pantalla aproximadament cada cinc minuts i les emmagatzemava en una carpeta oculta. L'usuari podia trobar referències a aquests registres, però no obrir les imatges ni eliminar-les.
Aquesta eina es coneix com a Trace Viewer i ja havia estat documentada per l'investigador Martyn Williams a Project Reveal, un estudi de NK TechLab publicat el 2022. L'aplicació pren captures de forma periòdica o aleatòria mentre el telèfon està encès i les guarda en un directori protegit. En versions més recents, ni tan sols permet visualitzar les captures: mostra icones amb la data i l'hora en què es van realitzar.
Aquí cal fer un matís important: que el telèfon registri aquestes imatges i que l'usuari no pugui accedir-hi demostra l'existència d'un mecanisme de vigilància, però no permet afirmar que totes s'enviïn automàticament a les autoritats. En qualsevol cas, la impossibilitat de consultar o eliminar aquests registres suposa una pèrdua evident de privadesa.
Aquest control també afecta les aplicacions i els arxius que poden utilitzar-se. Els smartphones nord-coreans incorporen un sistema de signatures digitals que comprova si les apps o determinats continguts estan autoritzats. D'aquesta manera, el dispositiu pot bloquejar aplicacions o arxius que no hagin rebut l'aprovació corresponent, inclosos continguts estrangers com pel·lícules i vídeos sud-coreans.
A més, alguns telèfons disposen d'eines per identificar els seus propietaris i relacionar la seva activitat amb diferents serveis. El juliol de 2025, una investigació de Daily NK sobre Mobile User Identification va revelar que aquesta aplicació assigna un identificador digital de deu xifres vinculat a les dades personals de l'usuari, la targeta SIM i l'IMEI del dispositiu.
Tot això funciona sobre versions d'Android modificades per adaptar-se a les restriccions del país. Els usuaris no poden navegar lliurement per internet, sinó que accedeixen a Kwangmyong, una intranet nacional amb pàgines web, serveis i continguts autoritzats. Per tant, no tenen accés a plataformes com Google o YouTube, xarxes socials estrangeres o pàgines web d'altres països.
Això no significa que aquests dispositius no tinguin funcions habituals. Inclouen aplicacions per llegir la premsa oficial, reproduir vídeos, comprar productes o fer pagaments. Segons una anàlisi de dos smartphones recents publicada per The Washington Post, alguns usuaris també poden demanar menjar a domicili, reservar taxis, comprar medicaments o pagar el transport públic. Entre els serveis disponibles apareixen Manbang, una plataforma de vídeo sota demanda, i Samhung E-Wallet, una app de cartera digital.
Es creu que el mercat nord-coreà ja té almenys 24 marques de mòbils, encara que no hi trobaràs ni Apple ni Samsung. Molts dels seus dispositius semblen procedir de fabricants xinesos. No obstant això, els seus smartphones reflecteixen una realitat molt diferent de la d'altres països: encara que permeten fer pagaments i utilitzar aplicacions, el control sobre els continguts i l'activitat dels seus usuaris per part del govern seria inacceptable en qualsevol altre país.
