Tot i que a Espanya només s'han celebrat vuit cara a cara entre els candidats del PSOE i el PP a la presidència del govern espanyol, el 70,8% de quota de pantalla i els més de deu milions d'espectadors de mitjana és una audiència estratosfèrica i erren absolutament els qui consideren que el seu pes en una campanya electoral com l'actual ha perdut importància respecte al passat. Només dues xifres: el 70,8% de quota de pantalla només el supera el segon González-Aznar del 1993 i, d'ençà del 2011, en un Rubalcaba-Rajoy, no s'aplegaven tants espectadors davant del televisor. Una darrera dada: en cap dels altres set hi havia hagut un consens tan ampli sobre el guanyador del debat.
Una victòria de Feijóo inapel·lable per a l'espectador i que va deixar una gran ombra de dubte. Per què Pedro Sánchez va vendre tan barat les seves poques opcions de remuntar la derrota que pronostiquen les enquestes? Amb aquest format de cara a cara, s'han explicat Felipe González (2 vegades), José María Aznar (2), José Luis Rodríguez Zapatero (2), Mariano Rajoy (4), Rubalcaba (1), Sánchez (3) i Feijóo (2), i no recordo un combat en què un dels dos contendents abaixés els braços de manera tan ostentosa des del principi. L'aparença per a l'espectador va ser que, amb la primera intervenció de Feijóo repetint la frase de Carles Puigdemont en què definia Sánchez com "una persona amoral, cínica, amb una ambició desmesurada i capaç de vendre Espanya", se li havia obert el món sota els peus i s'havia quedat despullat.
L'aparença per a l'espectador va ser que, amb la primera intervenció de Feijóo repetint la frase de Puigdemont en què definia Sánchez com "una persona amoral", se li havia obert el món sota els peus i s'havia quedat despullat
Els equips de Sánchez de la Moncloa i de Ferraz es van afanyar la mateixa nit a explicar que tot havia estat fruit d'una estratègia: mantenir la calma i deixar que l'agressivitat de l'adversari se li giri en contra. I posaven com a exemple el debat de Barack Obama i John McCain a les presidencials nord-americanes del 2008. Però és que l'exemple de la Moncloa és del tot inconsistent. Aquell 2008 van tenir lloc tres cara a cara entre el candidat republicà i el demòcrata. Tots tres, segons els sondejos de CNN/Opinion Research, els va guanyar Obama. El primer, 51%-38%; el segon, 54%-30%, i el tercer, 58%-31%. El seu avantatge va créixer de 13 a 27 punts i Obama va ser percebut per l'opinió pública com a guanyador a tots tres debats. Aquí només n'hi haurà un i els sondejos han donat la victòria a Feijóo. Potser el problema de Sánchez va ser confondre serenitat amb incapacitat argumental, i respostes mesurades amb avorriment i pobresa explicativa.
Els estrategs electorals han encunyat un segon concepte sobre qui és el guanyador, que es basa en el fet que el 50% es guanya durant el debat i l'altre 50% al postdebat, aquelles taules d'anàlisi amb repartiments sempre desiguals en funció de la ideologia del mitjà. Els analistes pròxims a la Moncloa van tenir molta feina tan sols per defensar que havia acabat en empat. Amb aquest resultat, i un cop girat full, s'arriba a la darrera setmana de campanya. És veritat que el 2023 el resultat va ser una sorpresa i Sánchez va resistir les enquestes. Però eren uns sondejos amb un avantatge molt més reduït de PP i Vox que no pas aquesta vegada, i en aquell cara a cara la conclusió va ser que cap candidat s'havia imposat amb claredat. La que reflecteix més coincidència amb el guanyador del debat va ser el 2008, en què els vuit sondejos que es van fer van donar guanyador Zapatero davant de Rajoy, i el PSOE es va imposar a les urnes per una quinzena d'escons.