Enginyers del Jet Propulsion Laboratory de la NASA ha aconseguit reactivar uns propulsors de reserva a la nau Voyager 1, que havien estat considerats inoperables des de 2004. Abans de la pausa en les comunicacions prevista per a aquest estiu, s'ha aconseguit trobar una solució de suport per a uns propulsors que podrien haver quedat inutilitzats a partir d'aquesta tardor.
Renaixement dels propulsors de Voyager 1: una jugada arriscada abans de la pausa en les comunicacions
Tenim davant nosaltres un clar exemple de creativitat en enginyeria aeroespacial, per a una nau llançada el 1977 i que travessa l'espai interestel·lar a una velocitat de 56.000 km/h. En aquest llarg viatge, ha depès d'uns propulsors primaris per maniobrar i mantenir la seva antena apuntant cap a la Terra, la qual cosa permet tant l'enviament de dades com la recepció de comandos.
Tanmateix, els propulsors destinats a controlar el seu moviment de balanceig, que implica la rotació de l'eix longitudinal de la nau, van deixar de funcionar fa més de 20 anys. Sembla que l'error es va deure a un problema en els petits escalfadors interns que alimenten els propulsors, la qual cosa va fer que l'equip optés per utilitzar només els de reserva. Per a 2004, semblava una solució prou bona. Però les circumstàncies van canviar.
Els tubs de combustible dels propulsors actius van començar a acumular residus, el que podia portar a la seva inoperància. Davant d'aquest risc, els enginyers van decidir investigar la causa de l'error dels propulsors primaris, buscant una possible solució per reactivar-los i explicar amb una alternativa viable si fos necessari. La clau va ser descobrir que un canvi en el circuit d'alimentació dels escalfadors podria haver causat el seu mal funcionament i si es revertia aquest ajustament, els propulsors primaris podrien tornar a ser operatius.
El procés de reviure els propulsors no va ser fàcil. Els enginyers havien d'assegurar-se que, durant la prova, la nau no es desorientés massa, ja que qualsevol moviment fora del planejat podria causar un tret involuntari dels propulsors, amb el risc que els escalfadors es mantinguessin apagats. Si això passés, hi podria haver una petita explosió, posant en perill la missió.
A més, la finestra de temps era limitada: entre el 4 de maig de 2025 i febrer de 2026, l'antena DSS-43 a Austràlia, que permet la comunicació amb les sondes Voyager, passarà per una important fase d'actualització. Aquesta antena és l'única amb prou potència per enviar comandos a les sondes, la qual cosa significa que l'equip havia d'actuar abans que s'interrompés la comunicació.
L'equip es va enfrontar a un repte majúscul: assegurar-se que els propulsors estiguessin a punt per a quan l'antena tornés a ser operativa a l'agost. El 20 de març, després de dur a terme la prova, l'equip va observar com la temperatura dels escalfadors dels propulsors augmentava significativament, la qual cosa confirmava l'èxit de l'operació. Todd Barber, en el comunicat publicat per la NASA, afirmava que "va ser un moment gloriós. La moral de l'equip era molt alta aquell dia. Aquests propulsors es van considerar inoperants. I aquesta va ser una conclusió legítima. Simplement, un dels nostres enginyers va intuir que potser existia una altra possible causa, i que era solucionable. Va ser un altre miracle per salvar la Voyager".
Les sondes Voyager 1 i 2, ubicades a 25 i 21 mil milions de quilòmetres de la Terra respectivament, són les úniques naus que han enviat dades des de l'espai interestel·lar, fora de l'escut magnètic del Sol. L'èxit de mantenir-les operatives al llarg de més de 45 anys, en un entorn tan implacable, és un testimoni de l'enginy humà i de la durabilitat de les missions espacials més ambicioses.