El 1991, els científics van detectar una cosa procedent de l'espai que semblava no tenir una explicació senzilla. Era una partícula subatòmica que havia viatjat a una velocitat pràcticament idèntica a la de la llum i que transportava una quantitat d'energia descomunal per a una cosa tan petita. La troballa va ser tan inesperada que va acabar rebent un nom difícil d'oblidar: la partícula "Oh-My-God".
Una partícula diminuta amb una energia descomunal
El 15 d'octubre de 1991, el detector Fly's Eye de la Universitat de Utah va registrar un raig còsmic extraordinàriament energètic. Els investigadors van calcular que la partícula tenia una energia d'aproximadament 320 exaelectronvolts, equivalents a uns 50 joules. Pot semblar una xifra petita comparada amb l'energia que utilitzem diàriament, però resulta extraordinària quan parlem d'una única partícula subatòmica.
La partícula probablement era un protó, tot i que els científics no poden determinar amb total seguretat quina era la seva composició. El que sí que saben és que es movia a una velocitat extraordinàriament propera a la de la llum. Si realment es tractava d'un protó, la diferència respecte a la velocitat de la llum era tan petita que, després de recórrer una distància durant 245.000 anys, un raig de llum que viatgés al seu costat amb prou feines li hauria tret un centímetre d'avantatge.
I aquí apareix una altra conseqüència fascinant de la relativitat. Des del punt de vista de la mateixa partícula, el temps transcorria moltíssim més a poc a poc. Si hagués recorregut una distància d'uns 1.500 milions d'anys llum, el viatge podria haver durat per a ella al voltant d'1,7 dies. Per a nosaltres, en canvi, estaríem parlant d'un trajecte de 1.500 milions d'anys.
El problema no era únicament explicar com podia assolir una energia semblant. També calia esbrinar d'on havia sortit. Els raigs còsmics d'energies tan extremes són extraordinàriament rars i, a més, una partícula carregada pot perdre part de la seva energia durant un viatge tan llarg en interactuar amb l'entorn. L'energia de "l'Oh-My-God" era tan extrema que trobar un objecte capaç de produir-la es va convertir en un dels grans misteris de l'astrofísica.
Els investigadors van intentar reconstruir la seva trajectòria per trobar una possible font, però la direcció des de la qual havia arribat no apuntava clarament cap a cap objecte conegut que pogués explicar aquest fenomen. Els camps magnètics de l'univers poden alterar la trajectòria de les partícules carregades, cosa que també dificulta enormement reconstruir d'on procedeixen aquests raigs còsmics. De fet, els científics fa anys que estudien el misteri magnètic de l'univers i com pot afectar el que observem des de la Terra.
I no és l'únic cas en què els científics s'han trobat amb fenòmens còsmics difícils d'explicar. En els últims anys s'han detectat explosions còsmiques extremament energètiques i poc habituals, algunes tan estranyes que han obligat els investigadors a replantejar-se com es produeixen. Una d'elles va ser especialment cridanera perquè va durar hores en lloc de segons.
Però això no és tot. El 2021, el Telescopi Array va detectar una altra partícula amb una energia d'uns 244 exaelectronvolts. La van batejar com Amaterasu i es va convertir en la segona partícula còsmica més energètica mai registrada. El més estrany era que semblava procedir del Buit Local, una regió amb molt poques galàxies i sense una font evident capaç de produir una cosa així.
Les investigacions més recents han començat a llançar una mica de llum sobre el misteri. Un estudi del 2026 de l'Institut Max Planck va utilitzar simulacions per reconstruir possibles trajectòries tenint en compte els camps magnètics i apunta a una possible procedència en una galàxia propera amb formació estel·lar, com M82, situada en uns 12 milions d'anys llum. Així i tot, no es tracta d'una identificació definitiva.
El que sí que és clar és que aquestes partícules poden convertir-se en autèntics missatgers d'alguns dels fenòmens més extrems de l'univers, com altres objectes còsmics difícils d'explicar. I cada vegada tenim més eines per estudiar-los, des de nous detectors fins a missions com la sonda Einstein, que busca esdeveniments còsmics especialment rars.
Més de tres dècades després de l'arribada de "l'Oh-My-God", encara no sabem amb certesa quin fenomen va ser capaç de llançar una partícula amb semblant energia cap a la Terra. I potser aquest és precisament el misteri més gran: que una cosa tan petita pugui explicar-nos tant sobre el que passa en els racons més extrems de l'univers.